Ahir vaig passar per la biblioteca de Can Fabra i vaig tornar, tot sumant-li uns quants dies al temps de termini assenyalat, un parell de llibres que havia agafat pel Treball de Recerca. Un cop entregats, vaig decidir-me a pujar les escales per fer una volta entre els volums que tant em tempten i, sorprenentment, vaig anar a petar a l’estanteria on hi deia clarament “Poesia Catalana”.
Vaig fer una bona quantitat d’ullades i entre altres coses vaig trobar un llibre que em va cridar l’atenció titulat Postals de L’Escala (si no m’equivoco), llàstima que no m’apuntés el nom de l’autor perquè l’hauria de recomanar com cal per aquells que hi viuen o que tenen alguna relació especial amb aquest poble. Es tracta d’un recull de poemes on cadascun d’ells descriu un dibuix que hem vist anteriorment representant un indret de L’Escala: la Platja, Riells, Empúries...
Aquest el vaig desar i vaig continuar mirant aviam què hi trobava. No vaig sorprendre’m de veure-hi Carner: Auques i Ventalls, La paraula en el vent, Els fruits saborosos... vaig fullejar-ne uns quants, fins que vaig veure que també hi havia la seva Antologia. Me la vaig mirar, i en un moment el vaig trobar.
No és que anés amb intenció de llegir explícitament aquest, però quan el vaig veure no vaig resistir la temptació d’assaborir-lo per enèssima vegada.
Sabeu? Carner també volia viure lliure al seu país, Carner també volia un món on tothom pogués viure tranquil i feliç, i així ho plasmava als seus poemes. I no de manera precisament mediocre, ans al contrari! Tampoc quan des de l’exili somiava en una Catalunya millor, tot emmirallant-la amb la terra que l’havia acollit, no ho feia des de la clàssica hipocresia burgesa, malgrat fos, o hagués sigut, la seva classe social. Carner, a través del seu talent infinit, mostrava el desig de fer de la seva terra mare un indret més habitable, més lliure i més tendre.
Carner va morir a l’exili, trobant-se que, malgrat volgués expirar aquí, els seus antics companys no l’acollien. Va morir sense conèixer aquesta terra que ell anhelava. Sigui un exemple doncs per nosaltres, perquè no desistim en memòria dels que, tot i no poder quedar satisfets, van seguir somiant.
Vaig fer una bona quantitat d’ullades i entre altres coses vaig trobar un llibre que em va cridar l’atenció titulat Postals de L’Escala (si no m’equivoco), llàstima que no m’apuntés el nom de l’autor perquè l’hauria de recomanar com cal per aquells que hi viuen o que tenen alguna relació especial amb aquest poble. Es tracta d’un recull de poemes on cadascun d’ells descriu un dibuix que hem vist anteriorment representant un indret de L’Escala: la Platja, Riells, Empúries...
Aquest el vaig desar i vaig continuar mirant aviam què hi trobava. No vaig sorprendre’m de veure-hi Carner: Auques i Ventalls, La paraula en el vent, Els fruits saborosos... vaig fullejar-ne uns quants, fins que vaig veure que també hi havia la seva Antologia. Me la vaig mirar, i en un moment el vaig trobar.
No és que anés amb intenció de llegir explícitament aquest, però quan el vaig veure no vaig resistir la temptació d’assaborir-lo per enèssima vegada.
Sabeu? Carner també volia viure lliure al seu país, Carner també volia un món on tothom pogués viure tranquil i feliç, i així ho plasmava als seus poemes. I no de manera precisament mediocre, ans al contrari! Tampoc quan des de l’exili somiava en una Catalunya millor, tot emmirallant-la amb la terra que l’havia acollit, no ho feia des de la clàssica hipocresia burgesa, malgrat fos, o hagués sigut, la seva classe social. Carner, a través del seu talent infinit, mostrava el desig de fer de la seva terra mare un indret més habitable, més lliure i més tendre.
Carner va morir a l’exili, trobant-se que, malgrat volgués expirar aquí, els seus antics companys no l’acollien. Va morir sense conèixer aquesta terra que ell anhelava. Sigui un exemple doncs per nosaltres, perquè no desistim en memòria dels que, tot i no poder quedar satisfets, van seguir somiant.
.
.
.
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m'agradaria fer-me vell en un país
on és filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres
guarnides d'arços, d'oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avantçant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d'aigua trèmula,
tot desig d'emmirallar els estels.
.
M'agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s'entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d'hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d'església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la melanconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes maneres;
i cent paraigües eminents
farien - ai, badats - oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.
.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se'n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d'or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
- És el senyor de cada dia.
.
.
Josep Carner
