Aquest estiu, abans que les unitats marxessin de campaments, vam renovar material tècnic. La gent del càrrec de material es va encarregar de comprar allò que necessitàvem.
Un dels grans canvis d'aquest any han estat els fanalets: finalment hem abandonat les samarretes i les bombones petites per començar a fer ús dels elèctrics.
Vam comprar piles recarregables i un carregador. Així que cada unitat va marxar amb fanalet i piles als seus respectius campaments.
Llops vam destacar per intel·ligència i no vam carregar les piles abans de marxar. Teníem el carregador, sí, però a quina corrent d'aquell terreny se suposava que l'havíem d'endollar?
La nostra patacada ens va costar unes piles no-carregables (per tant d'un sol ús, per tant més contaminants i no precisament barates) pagades a la senyora a qui compràvem el menjar. I quan, dotze dies després, vam tornar i vam posar en comú amb la resta com havien anat les aventures a Les Lloses, ens vam afanyar a explicar la decepció del nou fanalet:
- No us podeu ni imaginar la llumenera que feia! Feia tantíssima llum que a l'hora de sopar no el podíem posar al mig de la rotllana perquè ens enlluernava a tots! No es podia graduar i si te l'enduies a algun lloc, només veies el fanalet, així que et servia de ben poc!
La resta es van sorprendre moltíssim d'això que dèiem. Ells s'havien trobat amb tot el contrari: els seus fanalets feien poquíssima llum.
Vam arribar a la conclusió que seria qüestió de les piles:
- Quina sort que heu tingut! - ens deien.
- Sort la vostra, que com a mínim conserveu la vista. A nosaltres ens deixava cecs cada vegada que l'enceníem!
En definitiva, una de les moltes anècdotes que donen uns campaments (i que a mi m'agrada tant d'explicar a tort i a dret).
Ara bé, i aquest rau el motiu de tota l'explicació, després de reflexionar en què si m'hagués trobat en la situació oposada hagués trobat que l'aliena era molt més afortunada, vaig arribar a la conclusió que mai no quedem contents amb res. Això em va fer pensar en una de les moltes coses que m'ha ensenyat el nostre amic Bucay (aquell que recordo cada cop que veig el fons de pantalla del meu mòbil (sí, sóc així de friki)).
Que, encara que és important, molt important, no conformar-se i lluitar sense treva pel que es vol, cal que entenguem que la nostra felicitat no es regeix pel que no tenim, sinó pel que tenim. I, encara que jo defensi que només demostres que vols alguna cosa quan realment lluites per aconseguir-la (i d'això ja m'encarregaré d'escriure'n ben aviat), és cert que sovint ho tenim tot i ni ho sabem.
Cal que diferenciem entre un noranta-nou rodó, i un noranta-nou a l'espectativa del cent. Cal que, si mai notem que ens falta res, sapiguem què és i aleshores fer tot el possible per aconseguir-ho. Però no oblidem que, de vegades, no existeix el cent. I és amb un noranta-nou que ja ho tenim tot. No ho oblidem perquè sinó, el dia que estiguem a noranta-vuit, començaran els nostres problemes.
.
.
(Us he deixat la versió original del text citat. Si algú del nord o de qualsevol altre indret ho llegeix i no ho entén, que m'ho digui i li passaré la traducció catalana.)
Un dels grans canvis d'aquest any han estat els fanalets: finalment hem abandonat les samarretes i les bombones petites per començar a fer ús dels elèctrics.
Vam comprar piles recarregables i un carregador. Així que cada unitat va marxar amb fanalet i piles als seus respectius campaments.
Llops vam destacar per intel·ligència i no vam carregar les piles abans de marxar. Teníem el carregador, sí, però a quina corrent d'aquell terreny se suposava que l'havíem d'endollar?
La nostra patacada ens va costar unes piles no-carregables (per tant d'un sol ús, per tant més contaminants i no precisament barates) pagades a la senyora a qui compràvem el menjar. I quan, dotze dies després, vam tornar i vam posar en comú amb la resta com havien anat les aventures a Les Lloses, ens vam afanyar a explicar la decepció del nou fanalet:
- No us podeu ni imaginar la llumenera que feia! Feia tantíssima llum que a l'hora de sopar no el podíem posar al mig de la rotllana perquè ens enlluernava a tots! No es podia graduar i si te l'enduies a algun lloc, només veies el fanalet, així que et servia de ben poc!
La resta es van sorprendre moltíssim d'això que dèiem. Ells s'havien trobat amb tot el contrari: els seus fanalets feien poquíssima llum.
Vam arribar a la conclusió que seria qüestió de les piles:
- Quina sort que heu tingut! - ens deien.
- Sort la vostra, que com a mínim conserveu la vista. A nosaltres ens deixava cecs cada vegada que l'enceníem!
En definitiva, una de les moltes anècdotes que donen uns campaments (i que a mi m'agrada tant d'explicar a tort i a dret).
Ara bé, i aquest rau el motiu de tota l'explicació, després de reflexionar en què si m'hagués trobat en la situació oposada hagués trobat que l'aliena era molt més afortunada, vaig arribar a la conclusió que mai no quedem contents amb res. Això em va fer pensar en una de les moltes coses que m'ha ensenyat el nostre amic Bucay (aquell que recordo cada cop que veig el fons de pantalla del meu mòbil (sí, sóc així de friki)).
Que, encara que és important, molt important, no conformar-se i lluitar sense treva pel que es vol, cal que entenguem que la nostra felicitat no es regeix pel que no tenim, sinó pel que tenim. I, encara que jo defensi que només demostres que vols alguna cosa quan realment lluites per aconseguir-la (i d'això ja m'encarregaré d'escriure'n ben aviat), és cert que sovint ho tenim tot i ni ho sabem.
Cal que diferenciem entre un noranta-nou rodó, i un noranta-nou a l'espectativa del cent. Cal que, si mai notem que ens falta res, sapiguem què és i aleshores fer tot el possible per aconseguir-ho. Però no oblidem que, de vegades, no existeix el cent. I és amb un noranta-nou que ja ho tenim tot. No ho oblidem perquè sinó, el dia que estiguem a noranta-vuit, començaran els nostres problemes.
.
.
Pero qué pasaría
si la iluminación llegara a nuestras vidas
y nos diéramos cuenta, así, de golpe
de que nuestras noventa y nueve monedas
son el cien por cien del tesoro.
Que no nos falta nada,
que nadie nos ha quitado nada,
que no es más redondo el número cien
que el noventa y nueve.
Que eso es sólo una trampa,
una zanahoria que han puesto ante nosotros
para que seamos estúpidos,
para que tiremos del carro,
cansados, malhumorados,
infelices y resignados.
Una trampa para que nunca dejemos de empujar
y para que todo siga igual.
¡Eternamente igual!
Cuántas cosas cambiarían
si pudiésemos disfrutar
de nuestros tesoros tal como son.
J.B.
si la iluminación llegara a nuestras vidas
y nos diéramos cuenta, así, de golpe
de que nuestras noventa y nueve monedas
son el cien por cien del tesoro.
Que no nos falta nada,
que nadie nos ha quitado nada,
que no es más redondo el número cien
que el noventa y nueve.
Que eso es sólo una trampa,
una zanahoria que han puesto ante nosotros
para que seamos estúpidos,
para que tiremos del carro,
cansados, malhumorados,
infelices y resignados.
Una trampa para que nunca dejemos de empujar
y para que todo siga igual.
¡Eternamente igual!
Cuántas cosas cambiarían
si pudiésemos disfrutar
de nuestros tesoros tal como son.
J.B.
(Us he deixat la versió original del text citat. Si algú del nord o de qualsevol altre indret ho llegeix i no ho entén, que m'ho digui i li passaré la traducció catalana.)
