Redaccions

Tinc una redacció d’anglès per fer, ja n’he escrit el títol (que és obligatori per tothom, així que no es pot dir que m’hi hagi esforçat gaire). Agafo el primer llapis que trobo, perquè tots els bolis del meu voltant són trencats o buits de tinta, i començo a redactar. Al cap d’una mica m’adono que ni estic escrivint en anglès, ni ho estic fent sobre el tema que toca.
Una mica sorpresa, o no gaire, observo el he escrit i agraeixo mil vegades haver-ho fet. Curt, concís i d’una mediocritat considerable, s’ha convertit en l’expulsió d’una de les coses que últimament em fan ballar més el cap.
Comença a ser moment d’estrenar la ploma que vaig rebre el dia del meu aniversari.

.

-----

.

Potser necessitaràs una mà innocent que t’ajudi. Perquè voldràs dedicar els mil pensaments, voldràs fer arribar la veu fins la més llunyana estrella, fins la realitat més irreal. Voldràs parlar sense parlar, ajudar sense saber que es fa i, fins i tot, aconseguir rememorar sense recordar.
Fer néixer un somriure de la ment trista i una reflexió del pensament despreocupat. Ser la veu que obre els ulls i la cançó que clou ferides.
Esdevenir la pròpia teràpia, cedir el relleu i fer, d’una experiència dolorosa, la font més profitosa de saber, saber, i novament saber.

Altre cop la mateixa data

Avui m’he llevat i no he pogut evitar de pensar-hi amb certa tristesa: altre cop 25 d’abril, altre cop un de tants. Com tampoc no he pogut evitar dirigir la meva ment cap a la inoblidable mani de l’any passat, la dels 300. Aquelles cançons de gralla, aquells cants, aquelles veus, aquells punys alçats. Però sobretot aquell manifest, i aquella Muixeranga. He recordat les hipnotitzants flames, la meva pell de gallina al veure’m amb un puny enlaire, colze a colze de tantíssimes persones que pensaven el mateix que jo. I quan he tornat a la realitat, quan he aterrat a l’any 2008, m’he adonat que res no ha canviat des d’aleshores, que tot continua igual. I em pregunto, ara que en van 301, haurem de continuar sumant fins arribar a haver de commemorar els 400? Haurem de quedar-nos immòbils davant la destrucció, perquè no té altra paraula, que s’està realitzant sobre nosaltres?
Resulta que ahir mateix vaig esdevenir una persona adulta (o bé, deixem-ho en una persona major d’edat, que no és ben bé el mateix), i això va fer que m’adonés que als que hem estat considerats el futur del país no ens queda pas tant per convertir-nos en el present, no ens és pas tan distant aquesta responsabilitat. I és que aquesta aviat caurà sobre nosaltres, fins i tot sense que ho puguem arribar a percebre.
Espavilem, doncs, que els temps vola i anem contrarellotge. Espavilem perquè la vida és molt curta. Espavilem perquè els anys sumen, i amb aquests, si no actuem de manera assenyada, restaran les possibilitats de victòria.
Ens quedarem aquí aturats tot veient com passa el temps? O ens posarem a treballar per les igualtats entre persones i nacions que aquest país i aquest món necessiten? I doncs, què farem?
Vinga va, que cada segon compta i cada gest també.

Divuit

Quan vaig innagurar aquest bloc, a la presentació personal hi deia “Visc a Sant Andreu de Palomar i tinc 15 anys”. La veritat és que això és un xic enganyador, perque bé és cert que tenia quinze, però em faltaven pocs dies per fer-ne setze (com es pot comprovar a l’arxiu). Tot i així, això no treu que ja hagi canviat aquesta xifra dues vegades, ni treu que ara mateix, quan tingui aquest text penjat, em disposi a pujar-la un cop més.
Així que bé, ja debeu saber que m’agrada actualitzar en dates assenyalades. Per posar un exemple (i m’ho faig venir bé per disculpar-me): el dia de Sant Jordi, el primer any vaig fer saber la meva profunda estima a aquesta Diada, el segon any vaig citar un poema, i aquest any (i aquí ve la disculpa) no he tingut temps per obrir l’ordinador en tot el dia.
O sigui que som en una data assenyalada (o més ben dit sóc perquè, per molt que tot fent broma vagi dient el contrari, el 24 d’abril encara no surt als llibres d’història) i toca escriure alguna cosa.
Que de fet, i ja es pot ben dir que és assenyalada, perquè sembla ser que des d’avui sóc una persona responsable de mi mateixa en aquest món. Pel que es veu, avui ja puc donar sang, avui podria votar, avui podria treure’m la pràctica de conduir (en cas que tingués la teòrica i, en realitat, la intenció de tenir-la, clar). Avui, com tants missatges i tantes bromes m’ho han fet saber, podria ingressar a la presó (aiaiai quina por). Avui podria entrar a discoteques de majors d’edat, avui podria comprar alcohol i tabac, avui podria fins i tot demanar una hipoteca. Avui podria fer tantes i tantes coses... Tantes i tantes coses que, ara que les puc fer, prefereixo limitar-me a canviar la xifra quan em pregunten l’edat i a seguir fent exactament el mateix que faig ara.
Ep! Però sobretot, vivint amb la tranquil·litat que si mai em ve de gust anar a la presó o demanar una hipoteca, podré fer-ho sense problemes. Sí, si fa o no fa com allò tan divertit que diu en Woody Allen de comprar un pollastre a les quatre de la matinada.

Paisatges

Que són incomptables les muntanyes que s’alcen davant meu, d’un verd banyat en aigües de primavera i amanit de groc viu. Mes les muntanyes són insignificants, comparades amb el poder que pot exercir el mar que les envolta. Aigües entre blaves i grises, a conjunt amb el cel ennuvolat, fan de collaret de la gran quantitat d’illes que s’intercalen entre elles mateixes.
Que jo amb prou feines puc apartar la vista d’un paisatge com aquest per escriure línies banals i insuficients. Que voldria que aquesta imatge se’m clavés a la retina de tal manera que no pogués arribar a esvair-se mai. Però que ni tansols les ajudes tecnològiques actuals no poden satisfer aquest meu desig, car mai a la vida no podria fotografiar res que fos la meitat de bell del que veig ara. Qui ho pogués immortalitzar amb una simple pestanyada d’ulls!
Desafortunats que foren i afortunats que són els que viuen a tocar d’aquestes imatges. Afortunats els que poden contar tots els dies cada una de les illes i els que, per encara més ventura, es poden banyar quan volen en aigües d’aquesta mena.
Tornaré mai a assaborir el gust de les visions que vaig deixant, i cada cop més, enrere? Se’m alçaran davant de nou algun dia ?
Que n’és de maco adormir-se davant del que sembla el paradís (malgrat avui mateix m’he sentit dir que un dia va ser ben bé un infern). Que potser aquesta és, doncs, la manera de fer-ho immortal dins meu. Que potser així la imatge quedarà, més enllà del que els meus sentits poden percerbre : potser caldrà caure en son profund tot admirant el que veig per transportar-ho, així, al meravellós món dels somnis.
Que si el mètode funciona, haurà estat la millor manera de complir un desig. I és que ara mateix no imagino plaer més gran que adormir-se a mans del que se’m plasma davant mateix del meu nas.
I que no trobo més paraules que sigui apropiades, ho sento.

.

.

De Dubrovnik cap a Split, Croàcia
3/4/08

Obra de pre, de guerra i de post-guerra

Quan fa pocs dies vaig acabar la feina que teníem per l'assignatura d'Història, vaig pensar que segons la valoració que en rebés la penjaria aquí el bloc. Es tractava d'una recerca i redacció de vida i obra política de Frederica Montseny, tot adjuntant-hi un anàlisi crític personal. Doncs bé, la puntuació no ha estat impecable però no em puc pas queixar, de manera que he refet el possible error, i aquí us el deixo, per si a algun lector encuriosit li interessa.

Frederica Montseny va néixer a Madrid l’any 1905. Era filla de Joan Montseny (amb el pseudònim de Federico Urales), obrer anarquista que va ser detingut per publicar un article en defensa de Pallás – qui estava acusat d’un atemptat a Barcelona -. La seva mare, Teresa Mañé (Soledad Gustavo), va ser una destacada escriptora i periodista, també anarquista i defensora de l’escola racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia i famosa per haver obert una escola laica a Vilanova i la Geltrú.
Dels estudis de Frederica Montseny se’n va encarregar, en uns inicis, la seva mare, fins que va començar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.
Va escriure el seu primer article a la Solidaridad Obrera a l’edat de divuit anys i va seguir la seva trajectòria d’escriptora amb obres com La Novel·la Ideal i Voluntad. També va reobrir, juntament amb els seus pares, la Revista Blanca, que havia estat tancada anys abans. A més, té diverses obres en les que ja reivindicava l’emancipació femenina, com La Victoria, El hijo de Clara i La indomable. El seu feminisme, a més, es diferenciava molt del sufragisme de les dones burgeses, ja que el de Frederica Montseny gaudia d’un caire molt més revolucionari.
Va ser militant de la FAI – més tard de la CNT-FAI -, i des del novembre de 1936 fins al maig del 37 es va encarregar del Ministeri de Sanitat i Assistència Social del govern republicà.
Perduda la guerra, l’any 39, es va exiliar a França amb la seva mare, des d’on va continuar lluitant per la CNT. No va tornar a creuar les fronteres de l’Estat fins l’any 1977, un cop havia mort Franco i s’havia iniciat la transició.
Es pot dir que durant els seus anys de retorn de l’exili va gaudir d’un gran reconeixement social. L’any 1990, per exemple, va tenir l’oportunitat d’assistir a la inauguració del Centre de Salut Frederica Montseny. No va ser fins al 1994, als 89 anys d’edat, que Frederica Montseny va morir a Tolosa de Llenguadoc.
Pel que fa a la seva obra política, va destacar per la seva militància a la FAI. Un cop va ser iniciada la Guerra Civil, es va convertir en una notable oradora, ja que amb els seus mítings i les seves intervencions radiofòniques pretenia fer arribar la seva a veu tant a les tropes com a la població civil.
La seva etapa com a ministra de Sanitat i Assistència Social va ser molt curta, perquè al mes de maig de l’any 37 es van expulsar tots els càrrecs de govern d’ideologia anarquista. Tot i així, va encapçalar un bon nombre de projectes, la majoria dels quals, però, no van arribar a reeixir. Alguns d’aquests serien la creació de llocs d’acollida per a la infància – val a dir que, segons sembla, molt més agradables que la majoria d’orfanats de l’època -, dels quals només se’n va poder fer un a la vora de València; també menjadors per a dones embarassades, un llistat de professions exercides per persones discapacitades, integració de prostitutes així com regulació de prostíbuls i igualació de sous. El projecte més polèmic, però, va ser el de la llei d’avortament, que va desencadenar desavinences fins i tot entre els diferents membres del govern (van haver de passar cinquanta anys perquè s’acabés acceptant aquesta llei).
Un cop fora del càrrec de ministra, va presidir el Primer Comitè d’enllaç CNT-UGT, i és que ja abans havia intercedit en les disputes armades entre PSUC i CNT pel control de la Telefònica de Barcelona i havia defensat el POUM de les acusacions de traïdoria que rebia per part del PSUC i el PCE. A més, també es va responsabilitzar del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris.
Durant la guerra, va defensar aferrissadament la resistència, tot esperant que l’esclat de la Segona Guerra Mundial els salvés de la victòria definitiva de l’exèrcit colpista. Així doncs, va ser ella qui va convèncer Durruti (secretari general de la CNT) perquè anés a defensar el front de Madrid. Les esperances, però, van acabar essent en va, doncs aquesta Segona Guerra Mundial no va arribar fins mesos després, quan el bàndol republicà ja havia perdut la Guerra Civil, l’any 39.
A nivell personal, penso que la figura de Frederica Montseny destaca per la perserverança que va mostrar en tot moment pel que fa a la seva lluita política. De ben jove ja declarava obertament cap a quina tesi de model de societat es decantava, i no ho va deixar fins el dia de la seva mort. Això, malgrat en un principi pugui semblar el més normal, posat a la pràctica resulta ser un cas extraordinari, doncs moltes persones, a mida que van passant els anys es van replantejant (i, en general, van moderant) les seves antigues inquietuts de joventut. Aquest no va ser el cas de Frederica Montseny, que fins i tot amb més de setanta anys d’edat va assistir a un míting multitudinari que es va fer a Montjuïc, l’any 77, després de la mort de Franco.
En els anys de guerra, se la va titllar d’incoherent amb les seves idees perquè, malgrat ser anarquista, va ocupar un lloc en el govern. Doncs bé, jo penso que això és absolutament fals des del moment que s’afirma sense tenir en compte el context polític i social, i fins i tot sense valorar les possiblitats que obre aquesta mateixa situació. Doncs el fet que Frederica Montseny entrés al govern va significar un avenç indiscutible cap als objectius igualitaris anarquistes, com ha quedat palès amb els projectes d’obra política que ella pretenia realitzar, tenint presents les mancances que provocava formar part d’un govern en guerra i amb una economia molt precària.
Després de llegir la seva trajectòria, puc afirmar que Frederica Montseny va ser i és un exemple a seguir de tot ideal revolucionari, sigui anarquista o no. I ho és per la seva actuació constant, per la seva esperança incansable i també per l’esperit crític que mostra fins i tot amb els de la seva ideologia, cosa tan necessària en tota organització o moviment, i que de vegades brilla per les seves mancances.
Frederica Montseny és, per concloure, una prova evident que, malgrat ser dona i de classe baixa, es pot lluitar pel que es creu i pel que es vol de manera absolutament autosuficient i amb coherència.

Set llibres màgics

Si fa uns dies parlava de pàgines i de capítols, avui no podré sinó repetir-me. Aquesta vegada, però, aparcaré la metàfora per dedicar-me a la vessant més literal.
Alguns, tot llegint això, possiblement us serà absolutament indiferent, d’altres amb tota seguretat pensareu alguna cosa així com “sempre està igual, aquesta, aviam quan ho supera!” i d’altres, potser –i només potser-, m’entendreu.
I és que tansols algun marcià molt despitat (com deia l’article d’una revista de fa anys) no sabrà que ja s’ha publicat l’últim llibre de la saga de més èxit dels últims temps, si no és que tots. Una saga que, per qui no ho sàpiga, a mi m’ha entusiasmat més que moltíssimes altres coses.
El primer Harry Potter que vaig llegir va ser el tercer, el primer volum el vaig guanyar amb el superquè de la quinzena i el segon... suposo que a casa el debien comprar. Va ser ben bé un amor a primera vista, amb un no-res ja em vaig convertir en fanàtica oficial. Vaig tenir molt de temps per rellegir-me infinites vegades els quatre primers llibres, a la vegada que lluia la meva samarreta on hi havia escrit Harry Potter amb les lletres adequades, i on hi tenia dibuixades unes ulleres rodones com les del protagonista (i com les que duia jo en aquelles èpoques, encara que la coincidència no fos intencionada).
Als meus onze anys, quan feia un mes sencer que en tenia l’entrada, van estrenar la primera pel·lícula. Era divendres i recordo que als alumnes de 6è de primària ens tocava la pista de futbol a l’hora del pati. En un dia tan important havia de marcar un gol com fos, i ho vaig fer, tinc aquell moment incrustat al cervell. A més, a última hora de la tarda, el tutor em va haver de fer fora de classe perquè no m’aguantava a dins un minut més. Em va dir que no passava res, però que me’n anés a fer una volta pel pati i que tornés quan estigués més tranquil·la.
I mica en mica van anar sortint tots els volums. El més esperat va ser el cinquè, en el que s’hi resolien una pila de misteris que el quart havia deixat oberts. I recordo aquelles hores d’esbarjo de segon d’ESO que dos companys de classe i jo ens passàvem llegint i comentant tot allò tan sorprenent que passava. Gairebé dos anys més tard, no vaig poder esperar que sortís el sisè en català per llegir-me’n la traducció pirata (malgrat el dia que el vam tenir en la nostra llengua vaig ser a l’hora i el lloc en punt, sens falta), com també ha passat aquest cop amb l’últim.
Que tot i que en aquest últim llibre quedi clar que en Harry és deu anys més gran que jo, la realitat només diu que ha crescut al meu mateix ritme i al dels de la meva generació: els que feèiem el que seria primer a Hogwarts quan va sortir la primera pel·lícula i setè ara que ha sortit l’últim.
I és que potser us semblarà tonteria, però tots nosaltres hem crescut amb els misteris d’aquests llibres, amb l’emoció que comportaven, amb el somni que això pogués ser real i nosaltres poguéssim tenir una vareta i estudiar encanteris.
Que de fet, qui sap, potser nosaltres no som més que muggles i ara mateix tota la comunitat màgica, que sempre vol passar desapercebuda, està enfadada amb la Rowling perquè ens ha fet passar pel cap la idea que ells existeixen de veritat, tot mostrant-nos els profunds secrets dels seus costums.

Passant pàgines

Malgrat ja faci temps que vaig llegir la portada, encara tinc un bon nombre de pàgines per passar. Plana a plana, línia a línia, paraula a paraula i lletra a lletra vaig llegint tot el que la novel·la em vulgui explicar. I ho faig depressa i corrents quan la narració del moment no m’agrada, però també a poc a poc i asaborint tota la dolçor de les millors línies.
Que a mi sempre m’ha agradat llegir, i dins la meva novel·la hi ha molts i molts personatges. N’hi ha que han vingut i s’han esfumat, d’altres que governen una bona part de les accions de qui la protagonitza, i fins i tot hi ha alguns que ja no podran tornar a aparèixer perquè la literatura així ho ha volgut.
El meu, a més, és un llibre on cada plana és causa de la següent i conseqüència de l’anterior. Només de treure’n una es desfaria tot el trencaclosques de lletres, només que canviés una sola línia, la narració que la segueix no hauria estat la mateixa.
I aquest és el llibre que jo llegia des de ben petita. I ho feia sense por ni preocupacions, fins que un bon dia vaig descobrir, mig de casualitat, una de les més grans certeses (sinó l’única): a mig llegir vaig abaixar la vista i em vaig mirar la mà dreta. Agafava ben fort una ploma antiga, i tenia al costat un pot de tinta xinesa de color blau. Vaig tornar a mirar el llibre altra vegada i, perplexa, vaig descobrir-hi entre a les lletres la meva pròpia cal·ligrafia.
Així doncs, a dia d’avui continuo llegint i escrivint a la vegada. La següent pregunta potser seria per què ho explico ara si ja porto disset anys (i gairebé divuit) fent-ho sense parar. La resposta que donaré no pot ser més certa: la novel·la està dividida per capítols, i aquest s’està acabant. I malgrat es faci una muntanya escriure el punt i final, una no pot amagar la curiositat, i fins i tot la il·lusió, que desperta un nou episodi. Que ara ja només em resta gaudir de les poques línies que en queden, d’aquest que ja porto tants anys llegint.