El càrrec de fotografia

Aquest any, l’arribada de les vacances s’està fent pregar. No sé si per bé o per mal, l’altre dia vaig demanar que em passessin les fotos que tenim d’aquells 12 dies a Menorca que ara es veuen tan llunyans. Sembla mentida, però la majoria no les havia vist fins ara.
He fet una repassada i, a part de desitjar un cop més acabar el curs d’una vegada, he constatat que n’hi ha que estan molt i molt bé. D’altres, potser no són tan artístiques però tenen darrere alguna anècdota divertida.
Potser el que em fa més gràcia és veure com érem aquells Pioners de primer any de llavors comparat amb els caps d’unitat que som ara, la majoria de nosaltres. I és que si ens hi fixem bé, tres anys de diferència han fet molt.
Avui mateix són uns altres, els Pios que se’n van (i avui fa un any que marxàvem a Holanda!). Camí a Andalusia, estic segura que alguns d’ells no s’hauran deixat la càmera per res del món. Això ens fa veure, si més no, la importància del càrrec de fotografia (del qual sempre acostumem a passar olímpicament).
Sí, Xarli, el teu càrrec també és important. Així que als kampes d’aquest any ja et pots encarregar de dur una càmera que faci fotos ben xules, que els Llops han de quedar macos per la prosperitat!

Us en deixo algunes:

(Si algú es pensa que allò és pla, va molt errat!)

(Un campament estrella al bell mig de l'illa feia que fos una matada arribar a les millors platges. Ara bé, quan hi érem...)

(I a qui se li acut pujar el Monte-Tonto entre tres i quatre de la tarda, a ple sol?)

(I un retorn cansat i accidentat)

"16 anys i a Menorca en bici. Qui ho hagués viscut..." - em van dir quan vaig arribar.

Superant obstacles

(Aviam si puc tenir aviat alguna foto on se'ns vegi un xic millor.
De moment deixo aquesta.)

M’atreviria a dir que ha estat el personatge més costós de tots. Ni les croquetes del Puck ni l’esquena corvada i la veu raspada del Pantalone superen la dificultat que ha suposat aquesta Yerma.
I no, ni les cançons d’El somni d’una nit d’estiu, ni les dues hores de diàleg constant de La família de l’antiquari van portar tants mals de cap com ho ha fet Yerma.
Però també és veritat que cap altre cop havia acabat tapant-me la cara amb les mans i, quasi inconscientment, hagués repetit una vegada i una altra “no em puc creure que ho haguem fet, no em puc creure que ho haguem fet”.
I és que sí, companys, al final aquí ho tenim. Hem demostrat que per pujar un Lorca com cal només es necessita: una bona dosi d’il•lusió, cinc mesos de dissabtes matiners per assajar, unes quantes llàgrimes de frustració, una directora amb idees simbòliques eixelebrades, un vestuari difícil d’habituar, algunes pràctiques de bon castellà, tants “no puc, no puc, no puc” com “sí que pots, sí que pots, sí que pots”, cap decorat i grans quantitats d’atrezzo, tres Yermas i dos Juanes, cinc hores finals d’assaig general, i sobretot nervis, tonelades de nervis.
Amb això i un xic de text lorquià n’hi ha prou per prendre l’emoció i algunes llàgrimes d’un públic més que receptiu. Qui ho diria, oi?

"No te pude ver cuando eras soltera
mas de casada te encontraré.
Te desnudaré, casada y romera,
cuando en lo oscuro las doce den."

Segona persona del singular

Tu. Tu que tant aprens i que tant estimes. Tu que tant somies, tu que tant vius. Tu que ets de resposta àgil i de riure fàcil. Tu que, sens dubte, cantaràs amb la veu d’aquells a qui no deixen dir res. I tu que m’acompanyes i m’alimentes de raons.
Tu que te’n riuràs de mi i amb mi. Tu que cantaràs i jugaràs. Tu que t’enfadaràs i cridaràs. Tu que m’escoltaràs i em parlaràs. I tu, que em faràs ser... una miqueta més com tu.
Tu. Tan sensible, tan humana, tan com ets. Tan com tu, com ningú més.
Tan adulta i, per enorme ventura meva, tu: tan i tan amiga. Tota tu.

Per molts anys.

Qüestió de coherència

Un dia, el meu professor d’Antropologia de l’Educació ens va dir que no es podia ser del Barça i del Madrid a la vegada. No ens estava fent un discurs antropològic sobre el futbol, simplement ens posava un exemple. Ens deia que en termes d’ideologia es podien fer matisos, però que els extrems no es podien tocar.
En aquell moment vaig pensar que tenia raó (sobretot quan va dir que sí que es podia ser del Barça i del Sant Andreu, cosa que jo em vaig afanyar a corroborar). Vaig pensar que és inconcebible que algú sigui del Barça i del Madrid, com és inconcebible que algú sigui de dretes i d’esquerres. Però, tot i que per diferents motius no seré jo qui li digui, el senyor catedràtic estava equivocat. Tan equivocat com ho estava jo quan aquell dia li vaig donar la raó.
Resulta que ahir vaig tenir l’oportunitat de comprovar moltíssimes coses. Ahir vaig poder veure com de fastigosament contradictòria i incoherent és la societat juvenil que puja. Un jovent que et parlarà d’igualtat i cooperació, però que a l’hora de la veritat mira pels seus propis interessos de títol individual.
Sembla ser que hem perdut, doncs. La nostra generació ha perdut la partida contra les campanyes neoliberals dels grans mitjans de comunicació. I potser ens podrà semblar que no, potser no ho creuem quan anem a un concert massiu d’Obrint Pas o La Gossa, on tothom enarbora l’estelada roja mentre canta aquelles lletres que reivindiquen un canvi social. Ho veurem i pensarem que ho tenim guanyat, que anem de puta mare, que hi ha moltíssima gent conscienciada.
Però no. Ho sento gent, no és així, encara no. I no ho serà fins que no siguem els mateixos que portem samarretes estampades amb la paraula solidaritat els que actuem en conseqüència. No ho serà fins que arribi el dia que les persones que s’atreveixin a pronunciar les síl•labes de la revolució ho facin conscients, coherents i conseqüents en pensaments i actes.
Ara bé, potser hem perdut una batalla, però no la guerra. És el moment de tornar a actuar. I jo voto pel terreny educatiu, formal i no formal, per així assegurar-nos que els que venen no siguin com nosaltres, en aquest sentit. Per mostrar a aquells que arriben un horitzó de valors que es basin en el “volem” i el “tenim”, més enllà del “jo vull” i el “jo tinc” que ara imperen dia a dia.
Perquè, al final, ja ho hem repetit mil i un cops: la revolució comença per un mateix. I això ja cal que ens ho tatuem al cervell d’una vegada. I ho dic per la gent d’ahir, ho dic per mi, i ho dic per tu que tot just m’has acabat de llegir.

Snif

Sóc persona de llàgrima fàcil, ho tinc molt clar. Quan alguna cosa em fa enrabiar, quan em poso nerviosa, quan em col·lapso i, evidentment, quan estic trista, puc tenir la cara molla en un pim pam. I em desagrada perquè de vegades és millor aguantar el tipus i jo no me’n surto mai.
Ara bé, també és cert que no recordava cap moment d’aquests recents dinou any en què hagués acabat plorant d’emoció. Potser els ulls humitejats... però aquell llorar de felicidad que diu l’Amaral en una de les seves cançons, aquella llàgrima viva que em vau treure vosaltres, malparits, no l’havia experimentat mai.
Que de fet, ara hi penso i me’n adono que el moment en qüestió no va ser més que la culminació de tot el que havia arribat a desbordar aquella nit. I és per això que podria anar anomenant tots els sentiments que m’omplien, però, sincerament, em fa una mica de vergonyeta. Prou que he fet reconeixent aquí públicament que sí, que em vau fer saltar les llàgrimes d’emoció, i que això no ho fa qualsevol persona (ni de qualsevol manera).
I posaria totes les cançons del CD, posaria l’escrit, les dedicatòries, les fotos, la llibreta tan ben cosida, la samarreta friki (que ara mateix porto a sobre)... ho posaria tot. Però els lectors esporàdics del bloc els seria absolutament igual i possiblement ni s’ho mirarien.
Això sí, no em quedaré sense presumir d’amics (que, al final, és l’únic que volia amb aquesta actualització) i deixaré la lletra de la cançó, perquè tothom vegi com s’ho han currat i sàpiguen com n’estic, d’agraïda.
Així que moltes gràcies, xiquets. Potser tindrà la mateixa melodia, però supera La Bamba de bon tros!

Per celebrar el teu cumple,
per celebrar el teu cumple
es necessita una mica de frikisme,
una mica de frikisme,
com la Marina que té ulls de xina,
que té ulls de xina i un bon somriure,
Marina, Marina.
Ai Marina, Marina
que expliques contes
i ara ja ets cap de cau.

Marina, Marina (Puck!)
Marina, Marina (Pantalone!)
Marina, Marina (Yerma!)
Marina, Marina (19 anys!).

Per ser com la Marina,
per ser com la Marina
hauràs de fer moltes sessions de frikisme,
moltes sessions de frikisme
com fa el Harry, com fa el Ron, com fa l’Hermione.

Marina, Marina...

Esperem que t’agradi,
esperem que t’agradi
aquesta cançó que hem fet tots junts per tu,
que hem fet tots junts per tu.
Per la Marina, la noia que ens motiva.
Per la noia que ens motiva,
i amb un somriure ens omple de vida,
ens omple de vida la seva alegria,
ai Marina, Marina.

Marina, Marina...

Dinou

Només les persones filles de la primavera podem dir que n'hem viscut vint, el dia que en fem dinou. I no jutjo si és bo o dolent, simplement ho trobo curiós. Curiós i divertit.

"Y deja que te lleve el viento hoy
a ver el mundo entero..."

Amb flauta de Pan

Els dies s’escolen, ràpida i lentament a la vegada. I a mida que van passant veus com canvien les coses, i també com es mantenen.
I et ve a veure el senyor Peter Pan i et diu:
- Espavila! Els dies de glòria s’acaben, se’n van!
I tu li dius que encara no han marxat, que de fet no tenen per què marxar mai.
I tornes altre cop a la vida en societat, tot pensant que és la mateixa reflexió de cada finals d’abril.

No em feu cas. Paranoies a mig memoritzar els maleïts versos de Lorca.