Els Barrufets

Molt lluny d'aquí a l'altra banda del món és on

viuen contents els Barrufets.

El nostre poble és el país on tot es pot fer

si tu "barrufes", jo també!

- Però alerta, aneu amb compte!

Molt aprop hi ha qui us vigila,

aiii si us atrapa en Gargamel!!

- Quina ràbia!

No ens podrà atrapar,

no, no podrà pas

Gargamel es quedarà amb un pam de nas!

Sempre volem jugar i ser lliures per tot arreu

sempre serem els Barrufets.

Si, com nosaltres, "barrufeu" estareu contents

i us ho passareu molt bé!

A tots els que segueixen en moviment

A tu, jove rebel inconformista, que no t’ajups davant les humiliacions i que mantens el cap ben alt per seguir el teu camí. A tu, que et sents orgullós de que una bona part de la societat et consideri extrany i estúpid per seguir fèrmament uns ideals. A tu, que creus en les persones, en la llibertat i en la justícia. A tu, que tens uns valors a seguir i pels quals lluitar. A tu, que aculls a tot aquell que es vulgui unir al teu pensament sense distincions de raça, sexe o orientació sexual. A tu, que busques el respecte i l’amor entre les persones. A tu, que tens una ment receptiva, que estimes el saber i que sempre estàs disposat a aprendre. A tu, que ensenyes i comparteixes amb els altres el que tu saps i creus només amb l’ànim que això els faci millors persones. A tu, que no vius la vida perquè sí i et busques noves fites i objectius. A tu, que tens inquietuds i interesos més enllà del que et pugui donar un 10 en un examen.
A tu, que, potser sense conèixe’ns, ja ets el meu company de lluita, et dedico aquest escrit. Perquè no abandonis l’ideal, perquè sàpigues que no estàs sol, perquè vegis que hi ha motius per seguir demanant el que és just, perquè no perdis mai l’esperança de que podrem crear un món millor.
Si és que t’has sentit identificat al llegir això, sigues benvingut a la meva lluita i a la meva vida.

En Clos a Polònia

Un recull d'aparicions boníssimes d'en Clos a Polònia. Aneu-vos fixant en el que diu i en com es contradiu ("ordenances CONTRA el civisme" xDD). Ja sabeu que aquesta gent imiten meravellosament. En fi, a veure-ho i a riure una estona que sempre és bo!

Canvis d'imatge

Els que ja heu estat per aquí algun cop us haureu sorprès de com tinc el blog. Probablement haureu pensat: aquesta és la pàgina de la Marina? No m'he equivocat de direcció? I al veure la meva foto i el meu nom haureu vist que no, que he estat jo qui he canviat radicalment el disseny. Els motius? Uns quants: haver avorrit l'anterior, ganes d'innovar, de donar-li un altre to a la pàgina, etcètera, etcètera...

També em ve de gust decorar-ho una mica i posar-hi alguna fotografia relacionada amb l'entrada. Al cap i a la fi, ja ho diuen, "una imatge val més que mil paraules", tot i que espero que no deixeu de llegir les meves paraules perquè les imatges siguin, potser, més efectives.

Sobretot els que us podeu donar per al·ludits en aquest cas, haureu vist que he aprofitat per posar-hi enllaços tan de portals que no va malament visitar de tan en tan, com de pàgines personals d'amics i companys en el món de l'escriptura.

En fi, espero sigui del vostre agrad perquè passo de canviar-lo un altre cop xD (o al menys fins d'aquí un temps).

Però no oblideu que, malgrat canviï l'exterior, l'interior continua essent el mateix. Trobareu el mateix que heu trobat fins ara: un reflex de la meva persona i personalitat, de les meves idees i dels meus pensaments. Si noteu que el blog ja no és el que era, és que jo ja no sóc la d'abans.

Diada Nacional

N’hi ha molts que diuen que els catalans som tan curts que ens dediquem a celebrar derrotes, però si els que van lluitar fa gairebé tres-cents anys aixequessin el cap i veiessin les commemoracions que es fan per ells i per la terra, ja us dic jo que no s’hi veurien d’orgull.
Som molts els que creiem que el que ens ha tocat viure és una injustícia, però si no ens posem d’acord per lluitar a la una mai no aconseguirem cap dels nostres objectius. Compartim lluita, així que com a mínim avui mirem de compartir també el mètode.
Per la Diada Nacional sortim al carrer i cridem demanant els drets que ens pertànyen i que no ens volen entregar, assanyalem amb el dit a aquells que ens oprimeixen, unim-nos en una sola bandera per defensar la nostra terra, la nostra cultura, la nostra història i la nostra llengua. Perquè si nosaltres no lluitem per tot allò que estimem, ningú no ho farà.
Sortim, doncs, amb una bandera a la mà, amb quatre barres brillant als ulls, deixant clar que volem dibuixar una nova frontera que ens separi d’aquest estat colonitzador i imperialista.
Catalans, avui quedem tots a les manifestacions que es faran a arreu del Principat, fent de les quatre províncies una de sola, fent de tots els càntirs un sol himne, fent de les desavinences un sol objectiu.
Aquest és el nostre dia, aprofitem-lo. Cridem tots la mateixa paraula: Independència!

Olot

Dimecres 6 d’agost, em vaig despertar a les 8 del matí i el primer que vaig pensar: és avui! Finalment havia arribat el dia que ens veuriem els de l’EdF i el SEPC per passar junts una nit de festa a Olot.
Vaig agafar la desgraciada i caríssima Teisa a les 10 (després de conèixer un paio molt friki que em va parlar dels astres i del zodiac...) i vaig arribar al meu destí quan passaven uns deu minuts de les 12, allà ja m’hi esperaven uns quants, una petítissima part dels que havíem de ser. Ens vam trobar amb en Jordi (Benboig), vam anar vora el riu i allà l’altre Jordi (idro) em va fer la primera classe de gralla, i de Jordi Pons va esdevenir el “profe”, que em va ensenyar una cançó que segons ell la toco com criden les oques (o sigui fatal, però ei: mica en mica s’omple la pica tiu!).
Després de dinar vam anar a la Teisa amb una pancarta que hi deia “Benvinguts a la Trobada!” a rebre els que encara no havíen arribat. Quan ja hi vam ser quasi tots vam procedir a fer les pertinents presentacions, ja sabeu: jo em dic tal i sóc de tal.
Després de passar per l’Òmnium a deixar les coses ens vam disposar a acoplar-nos al cercavila, però al final nosaltres sols ja en vam fer un d’alternatiu, amb les gralles davant i la resta seguint-les amb càntirs. Vam causar furor, gent seguit-nos, fent-nos fotos... Qualsevol excusa era bona per fer una conya (o per dir: uóóóóóó), així que va ser una tarda inmillorable.
Durant el sopar ens vam trobar que de cop erem moltíssims, no em vaig dedicar a contar-nos però crec que vam arribar als cinquanta. I a l’Àdam i a mi ens va tocar perdre la vergonya i improvitzar un discurs, discursos que després van quedar fatal quan l’Èric va llegir el seu tot escrit i preparadet.
No puc passar per alt el teatre improvitzat de “Temps d’esclatar”, la tan currada història de l’Empala que ens va deixar a tots amb un pam de nas amb el gran treball d’aquest amic tan friki ^_^
Un cop ens vam dirigir cap al concert la cosa ja va ser encara més exagerada: cridàvem l’atenció allà on anàvem. Entre crits, gralles i cançons, era impossible passar deseperdebuts. I va començar, per fi, el concert que tots esperàvem, Obrint Pas. Al principi vam estar just davant, però quan es van posar a tocar vam haver de retirar-nos per no morir entre empentes i cops. Al mig del No tingues por, van sortir alguns del SEPC amb una pancarta ben maca i nosaltres des d’abaix vam poder veure en Boig i la Pet tot cofois allà dalt.
Després del concert, la festa va continuar, i les cançons també. Mica en mica, però, la gent es va anar retirant. I, tot i ser ja a casa d’en Boig, fins ben tard (o d’hora, depèn de com t’ho miris) no ens vam adormir. A les 10 del matí portava tal parra a sobre que vaig saludar a la mare d’en Jordi dient-li “bona nit”, encertat eh!Amb els ulls mig tancats vam esmorzar, pujar un volcà i conèixer una boja de per allà.
A dos quarts de cinc vaig agafar la Teisa per tornar a Barcelona, concloent la trobada amb el pensament de que havia estat fantàstica.
Poc més afegir, només que espero que com aquesta s’en facin moltes més i ben aviat perquè no tenen superació!

Un petó molt fort a tots els que van ser allà, per tot el que vam viure i compartir (que romàntic!!), i us dedico a tots un fort: Uóóóóóóóóóóó!!!

Abraçades

Abraçades de comiat, abraçades de retrobada. Abraçades inoblidables, abraçades silenciades. Abraçades que consolen, abraçades que s'enyoren.

Cadascuna en un moment diferent, cadascuna amb el seu pensament. I les vaig recordant com qui passa lentament les pàgines d'un àlbum, com qui enyora el seu passat, com qui busca en la memòria allò que ja gairebé ha oblidat.

Les abraçades que em van xiuxiuejar un "no te'n vagis, siusplau", les que vaig desitjar que mai no acabessin mentre pensava: com et trobaré a faltar...; però també totes les que vivien entre llàgrimes, les que agraïen mil vegades, les que compartien l'alegria, les que compartien la tristesa. Totes elles: les abraçades.

Perquè no es fan sense motiu, perquè poden ser el millor consol, perquè s'han de valorar, d'estimar i d'entregar quan algú proper les necessita. I perquè les de veritat, les més importants, mai no s'obliden.