Comiat

Avui ha acabat el curs, avui he acabat l’Educació Secundària Obligatòria, l’any que ve començaré a estudiar perquè vull, no perquè m’hi obliguin. Però no és d’això del que pretenc escriure ara, sinó del canvi que hi haurà l’any que ve, quan tu ja no ens acompanyis.
Suposo que avui toca recordar vells moments, recordar com va començar i com ha evolucionat l’amistat.
Ara mateix tinc al cap el primer dia que et vaig dir alguna cosa, o una de les primeres converses que vam tenir. Feiem primer d’ESO i era l’últim dia del Crèdit de Síntesi que havíem fet a la Garrotxa. L’últim que havíem de fer per acabar el dossier era un dibuix de la façana de la casa on vam estar, em vaig fixar en el que havies creat, vaig flipar: joder aquest com dibuixa. Vaig mirar el meu i vaig pensar que fotia pena. La conversa va anar poc més enllà d’una felicitació pel dibuix per part meva, un agraïment per part teva.
Vam començar segon i va ser llavors quan ens vam començar a fer molt més, perquè cada dimarts i cada dijous ens havíem d’ocupar junts de que una classe de nens de cinc anys s’acabéssin el dinar, el que ens costava controlar-los!
Amb el tercer curs va néixer el Trio Calavera, les frikades i les inoblidables quedades per Barcelona, eren genials les gamberrades que feiem per les botigues de la ciutat.
I el quart, aquest quart. Les hores de dinar, els sobretaules, les parides, els acudits, però sobretot: les classes d’anglès. La típica frase que t'he anat dient durant tot el curs just abans de començar: buenu, què teníem per deures avui? Hòstia, tant?? Dicta’m-ho sisplau! I no només al començament, sinó durant tota l’hora: escolta, tu has entès algu del que hem de fer?
Sàpigues que tinc aquí penjat la paranoia de dibuix amb el Yin Yang que em vas fer, està guapíssim, ets un artista.
Bé, avui hem acabat l’últim curs que passem junts, però no oblidaré mai ni els bons moments que hem passat ni el dia d’avui. El comiat tan sumament friki, i la il·lusió que he posat al fer-te el regal.
En fi, espero que siguis molt feliç i que coneguis a gent gairebé tan fantàstica com els del Freak&dó. Molt petons, sempre amb tu, Llure.

Sense títol apropiat

La vida et pot jugar un munt de males passades, et pot fer passar temporades molt dolentes. Però que te’n faci una darrere l’altra, això ja és... dubto que existeixi una paraula prou forta per definir-ho. Mai he cregut en el destí, però si hi cregués l’enviaria a pendre pel sac, li faria saber que no té perdó, l’humiliaria, faria un munt de coses per desfogar la ràbia que ara mateix m’omple. Però no hi crec, i l’únic que puc fer per aigualir els meus sentiments és dir paraulotes i, per descomptat, escriure aquestes línies.
En realitat, jo no tinc de què queixar-me, no tinc dret a estar emprenyada i molt menys a estar trista. No sóc jo qui està passant el calvari, no sóc jo qui té el problema. Però me’n preocupo, me’n preocupo i pateixo. Per tu, sobretot, i també pels que t’envolten.
Només puc dir que no s’ha de deixar d’esperar temps millors, perquè vindran, segur. Vindran i nosaltres hi serem per viure’ls i disfrutar-los, TOTS hi serem. Mentrestant, escolta les cançons, perquè donin un bocí d’alegria, perquè arrenquin un petit somriure en mig d’una mar de llàgrimes amargues i inquientants, perquè omplirem els espais buits deguts a la por i la tristesa, i pintarem la vida del color de l’esperança.

La màgia del teatre

Creuo mig escenari, em poso al costat de la companya i mentre sento els aplaudiments que van dirigits a mi faig una petita reverència. Saludant, donant les gràcies per haver estat tan atents i tan ficats en la respresentació. El públic: l’objectiu de l’actor.
Quan entro a escena sempre ho faig amb la por de que la cosa no funcioni, i els nervis d’estar fent allò que has preparat durant mesos. Quan entro a escena vaig amb l’objectiu de fer un gran paper, de fer una gran obra. D’apoderar-me del públic, fer meves totes aquelles persones que potser no han vingut a veure’m a mi però sí a l’obra que faig jo. Aconseguir que la gent surti de la sala agraïnt que finalment s’hagin decidit per venir, amb la sensació de que el que han anat a veure els ha agradat, amb el somriure que forja el haver passat una bona estona.
I durant l’obra, quan els veus meravellats per les teves accions, quan esperen amb ansietat el proper moviment per trobar resposta als enigmes de la història, quan es queden fascinats per un gest que congeniava perfectament amb el text. Quan te’n adones de tot això, només llavors, experimentes la veritable màgia del teatre.
Sortir a saludar i ser conscient de que he assolit el meu objectiu converteix tot el meu voltant en un espai de color blau (seria més normal dir que és de color rosa, però és que el rosa no m’agrada i el blau m’encanta). Respirar alleugerada després d’hores de nervis i moments d’alta tensió, veure els coneguts asseguts a les butaques mirant-me somrient, sentir els aplaudiments sincers, i saber que ho són. Aquest és, sens dubte, el millor premi del món.
I és que poder representar l’obra que t’agrada, que et vingui a veure gent fantàstica i que et diguin que s’ho han passat molt bé veient-la (sigui o no sigui veritat :-P), això ja no té nom.

Fi d'etapa

Encara no fa quatre anys que vaig començar primer d’ESO, recordo el primer dia de classe com si fos ahir. Recordo el primer viatge amb l’autobús, recordo com vaig seure a l’últim lloc que quedava lliure de l’aula: primera fila, la punta dreta. Recordo quan cadascú va dir el seu nom i l’any que havien arribat a l’escola. La majoria eren allà des de ben petits i tots es coneixien, per mi, en canvi, eren tots desconeguts. Veig les cares de sorpresa de tots ells quan van sentir el meu cognom, i una de les coses que més recordo d’aquell dia és que en un moment determinat em vaig girar cap als que ja eren els meus companys i vaig pensar: mira-te’ls bé, Marina, perquè aquests són els que t’acompanyaran cada dia dels propers quatre cursos. Possiblement si això no se m’hagués passat pel cap ara no estaria escribint això, perquè no hauria fet aquesta reflexió. Han passat aquests quatre cursos que en el seu dia vaig veure tan llargs, ahir va ser l’última classe amb els companys que vaig veure per primer cop aquell 15 de Setembre del 2002.
He tingut un munt de pujades i baixades amb el meu estat d’ànim dins la classe, però ahir quan feiem Tecno, i avui quan miro la foto de grup d’aquest any penso que fins i tot els he agafat apreci :-)
Al primer curs pensava que jo només estava allà per estudiar i treure’m l’ESO i el Batxillerat, el carinyo cap a l’escola ja era un altre tema. Ara la cosa ha canviat radicalment, i sé que d’aquí dos anys, quan acabi el Batxillerat, em farà molta pena marxar.