Escollint la clau

Fins ara m’han obligat a caminar per un passadís totalment marcat, i ho he anat fent força bé. Ara, però, he arribat a una sala on m’han exposat varies portes. Una d’elles hi té el típic cartell de color verd on hi diu “sortida”, una altra em durà cap a punt passadís pintat de colors totalment diferents, i a un cantó: cinc portes. Les cinc portes que ja tenia pensat agafar, una d’aquestes cinc és la que he de travessar. Una d’elles la descarto directament per manca de facultats, dues més les evito per desinterès, i el dubte està entre les altres dues. Semblava que ja estava decidida, ja sabia quina era la porta que volia fer meva, quan em van omplir els dubtes, potser per la por d’equivocar-me, potser perquè era, i sóc, conscient de que la meva tria decidirà, en gran part, com serà la resta de la meva vida. Però les incerteses sembla que han fugit i avui mateix he agafat la clau que obra la porta que vull travessar, ara n’estic segura de que el que he escollit és el correcte (tot i que, qui sap, potser després canvio d’opinió, en això es basa l’adolescència oi?).
Gent, avui he entregat el full on triava el batxillerat que vull cursar l’any que ve. Ahir a la nit el vaig omplir i avui l’he donat, amb l’esperança de no equivocar-me. Batxillerat Social, canviant l’Economia per Literatura Catalana de l’Humanístic. Començaré el batxillerat amb por (com es comencen totes les noves etapes) però també amb l’alegria de deixar de fer, per fi, el que sé de sobres que no m’agrada (tot i que continuaré fent mates, les ciències les aparcaré definitivament).
Doncs bé, ja no queda gairebé gens perquè pugui dir: adéu Secundària Obligatòria, hola què tal vacances d’estiu! I una mica més perquè a qui saludi sigui a un nou curs, un primer curs d’estudis optatius.

El partit

Falten cinc minuts per les 8 del vespre. Radiant, surto de casa per trobar-me amb els amics a les portes del mateix bar on sempre veiem els partits importants. I és que aquest és el més important que he presenciat mai: la final, la final de la Champions.
Arribem i el bar ja és ple, només queda una taula al racó, no és gaire bon lloc però ens conformem, l’esdeveniment s’ho val. Tres quarts d’hora més tard, després de cantar ben fort l’himne i de cridar encara més fort el nom de l’equip, un xiulet anuncia el que serà el començament de 90 minuts de partit.
L’alegria arriba amb el primer gol, però per desgràcia és momentània ja que l’arbit es passa pel forro la llei de l’aventatge i l’anul·la, expulsant (i encara sort, és que només faltaria) el porter ribal. Com a mínim hi ha certa tranquilitat mentre penso: “ bé, són 10 i tenen el porter suplent, el següent gol no trigarà a arribar”. Però no arriba, no arriba i no arriba. I el neguit s’accentua quan amb un cop de cap la pilota entra dins la nostra porteria. No cal dir que en aquest moment el pensament canvia radicalment “hem arribat fins aquí, no podem perdre ara, només ens cal un gol, un gol”. Però passen els primers 45 minuts i encara ens van per davant en el marcador, i el que abans era neguit ara és desesperació.
Comença la segona part, i continuem animant al nostre equip sense perdre l’esperança de que en algun moment aconseguirem travessar la porteria contrària. I és que durant la primera mitja hora, la nostra missió sembla que sigui insultar a l’arbit, als components de l’equip ribal i, ja de pas, al rei d’Espanya cada vegada que l’enfocaven (però bé, això ja és un tema aliè). Per descomtat, no ens oblidem d’idolatrar a la gran estrella de l’equip, el mag del futbol, i al magnífic porter, un porter nascut al nostre país i que va fer el que es pot anomenar sense remordiments com un partidàs.
Malgrat això, passen els minuts i tot comença a semblar indicar que acabarem perdent el partit. És llavors quan el rei del gol, fa que, finalment (i aquest cop sense objecció possible per part del jutge), la pilota creui la línia que indica on comença la porteria de l’altre equip.
Des d’aquest moment, el meu cos queda farcit per l’eufòria. Com podia haver pensat, ni que fos un instant que no aconseguiriem guanyar la Copa? Cinc minuts més tard, però, em demostro a mi mateixa que aquest sentiment de felicitat no és res comparat amb el que ve ara. I és que un jugador que amb prou feines marca als entrenaments fa el segon gol, el definitiu. I ara sí, ara sí que nosaltres anem per davant en el marcador, i falta ben poc pel final del partit. Les abraçades, els salts, els somriures i un moviment bastant inoportú i descontrolat del meu braç em va trencar un got mitjanament ple, però als cambrers del bar, potser duts per l’eufòria i l’alegria de la victòria, no sembla que els importi gaire. Poca cosa més em cal explicar, ja que tot seguit sona el xiulet de cloenda.
Perquè aquest any sí, aquest any l’hem aconseguit, la d’Europa. Després de catorze anys de sequera, aquí la tornem a tenir. Hem guanyat la final de la Champions i la Copa ha vingut cap a casa, ben merescuda. Perquè som més que un club, i tenim un nom, i el sap tothom: Barça, Barça, Barça.

Dia Internacional de la Psoriasi

Avui 10 de Maig se celebra el Dia Internacional de la Psoriasi. La psoriasi és una malaltia crònica de la pell que es transmet genèticament (tot i que és possible que un membre de la teva família en tingui, i tu no, com tot en aquestes malalties). Es pot confondre amb una malaltia dels ossos ja que amb el temps pot generar una forma d’artritis, l’anomenada artritis psoriàsica.
He llegit que afecta a un 2% de la població i com que no especificava el lloc he suposat que seria en tot el món, la qual cosa vol dir que 120.000.000 d’arreu del planeta la pateixen. Això és moltíssim, sobretot si ens referim a una malaltia crònica.
No és contagiosa, i pot afectar a qualsevol part del cos, encara que són habituals zones com els genolls, els colzes, les mans, els peus i el cuir cabellut. Avui en dia no existeix cap cura definitiva, però hi han tractaments per alleujar els símptomes i per eliminar brots. Aquests brots acostumen a sortir en situacions d’estrés, nervis, tristesa, ensurts... i en general amb l’arribada de la primavera (tot i que tot depèn molt de la persona afectada, cada cas és diferent)
La psoriasi fa que les persones que la pateixen, sobretot les que se’ls desenvolupa molt, visquin sempre pendents de cuidar-se amb deteniment la pell i de fer tractaments (com homeopatia, acupuntura...) per impedir que sorgeixin nous brots o per eliminar els que ja hi siguin.
Per qui en tingui, es recomana banyar-se al mar (per l'aigua salada) i prendre el Sol (però sempre amb prevenció ja que les cremades poden empitjorar les lesions o crear-ne de noves).
No és normal que jo escrigui sobre una malaltia, perquè no soporto les ciències i per tan no acostuma a ser un tema del que em vingui de gust parlar, però jo sóc una d’aquestes 120.000.000 persones (per sort, tinc una psoriasi molt i molt lleu comparat amb el que he arribat a veure) i he trobat adequat que avui que és el Dia Internacional expliqui una mica què és això que tinc a les mans i als peus.

Atzar

És quan et cau el món a sobre, és quan les il·lusions s’esfumen que penses: i perquè seguir?
És quan l’esperança és el pitjor enemic, és quan trobes lleig el teu color preferit. És quan la música que tan t’agradava et sembla estrident, és quan no trobes pau en l’inconscient.
És llavors, i només llavors, quan vols enviar a la merda tot allò pel que has lluitat. Però el pensament arriba: i doncs, perquè tan m’hi he esforçat?
Així, avui que l’atzar m’ha fet la traveta i la sort m’ha girat l’esquena, jo li torno amb un insult i em converteixo en missionera d’aquell qui va predir que les coses no anirien mai bé. Perquè la torrada sempre caurà per la mantega.

II Trobada

Dissabte 29 d’abril, l’Exèrcit del Fènix vam celebrar la nostra II Trobada (o la II bis, si contéssim la de Sant Jordi). A les 11 ens vam trobar amb el Grup elfènix, amb qui se suposava que haviem de fer una reunió. Reunió que, per falta de ganes, no es va dur a terme. A les 12, la resta de participants de l’Exèrcit del Fènix es van anar acostant a l’estàtua de Francesc Macià i quan ja vam ser-hi tots vam anar al Parc de la Ciutadella (passant abans per la plaça Sant Jaume).No us faré una narració de tot el que vam fer, no us faré una llista de totes les accions que ens van fer riure, perquè no acabariem mai, però dient que va ser un dia genial i inoblidable no n’hi ha prou perquè s’entengui com de bé ens ho vam passar, sabent això potser ja us en feu una idea.
Dir-vos que gràcies al fòrum i a aquestes trobades he conegut a gent fantàstica, sumant-li qui ja coneixia d’abans, i estic contentíssima de que sigui així.
No puc evitar somriure d’orella a orella quan veig les fotos, i recordo els grans moments que vam passar en un sol dia. I és que, si vam gaudir tant en tan poques hores, què passaria si en fossin moltes més?
En fi, si hi ha algú de l’EdF que estigui llegint això ara mateix, que sapigueu que mentre tornava sola en metro cap a casa, amb la guitarra a l’esquena i els auriculars a les orelles, només pensava en quan seria la III Trobada, i aquest pensament encara resta dins del meu cap. L’esperaré amb il·lusió, ganes i impaciència.

Gràcies a tots i totes per haver-me fet passar un dia tan meravellós.