Marinetis (B-612)

Fragments

2011-06-27T12:17:00.004+02:00

No són gran cosa, però tenen un punt d'il·lusió.

Un fort agraïment a qui hi era. I al Roger, per fer de bon germà i deixar-me la seva guitarra.

Més vídeos

2011-05-24T19:29:00.004+02:00

El que deia, si en temps d'exàmens no et prens la vida d'estudiant una mica a broma... no sobreviuràs.

I aquí en tenim una mostra clara i evident:

Per més informació, només cal que visiteu www.memories-20.blogspot.com

Vídeos d'autoajuda

2011-05-11T08:46:00.003+02:00

És molt més fàcil llevar-se els matins si saps que te’n vas a algun lloc on hi estaràs a gust. No es pot dir que les classes de primera hora siguin de gran motivació, però m’agrada anar a la universitat perquè sé qui m’hi trobaré (nananana). I sé que sempre que puguem, els meus companys de classe i jo invertirem bona part del dia en compartir bromes que ens facin riure una bona estona.

I els dies del curs van passant en companyia de PQPIs, de FIAPs, de Joes, de MariCarmens, de la raska i d’un llarg etcètera. I quan per finals de semestre la feina s’acumula, necessitem donar-li un toc d’humor per suportar-ho tot. I l’exercici de “primer miro un vídeo graciós del youtube i després em poso a fer feina” funciona (una mica).

Així que, ara que arriba el tradicional infern de final de curs, se m’ha acudit penjar un recull d’alguns d’aquests vídeos que ens han ajudat any rere any a fer-ho tot plegat una mica més planer.

Me'n deixo alguns però ja aviso: no n’hi ha ni un d’interessant, tots són patètics. Però sí, també són molt divertits, i no sé què hauríem fet sense ells.

80 anys

2011-04-14T06:53:00.003+02:00

Som a ple segle XXI i la humanitat ha avançat espectacularment. D’aquí cent anys serem al segle d’on provenia el Doraemon i tenim tots els números per aconseguir construir tots els invents que ells es treia de la butxaca.

Comunicació instantània de punta a punta del món, exploracions espacials, les meravelloses (i caríssimes) joguines que fa Apple any rere any, transport àgil i cada cop més assequible... Amb tots aquests avenços es pot veure que la nostra societat no té res a veure amb el que era fa segles, ni tant sols amb el que era fa poques dècades.

I en aquesta cursa trepidant cap als avenços del futur, de tant en tant fem una ullada enrere. Com avui, que tothom se’n recorda de la República.

Que em sembla molt bé que ara que fa 80 anys d’aquella proclamació es facin homenatges i actes públics. També em sembla molt bé que la data d’avui sigui una excusa per debatre què va aportar de positiu i què va fallar. De debò que em sembla perfecte.

Ara bé, ja que som una espècie tan intel•ligent i tan avançada, potser tocaria anar un pas més enllà. Que d’acord que siguem tan progres i a la vegada admirem tant els temps millors del passat, però potser ja ha arribat el moment d’anar per feina.

És que sóc l’única que s’indigna quan veu que hem anat a la Lluna i que a la vegada encara escollim el cap d’Estat en funció de la voluntat de Déu? Ho dubto molt.

Així doncs, espavilem d’una vegada. Que és molt bonic recordar aquests 80 anys. Però encara ho serà més si d’aquí 80 anys recordem els dies d’avui. Així que som-hi d’una vegada que ja va tocant. A França, en aquest sentit, ens porten més de dos-cents anys d’avantatges, i allà sí que no es van estar per orgues.

Article inclòs a http://80anysdelarepublica.blogspot.com

Cinc

2011-04-09T01:27:00.004+02:00

He pensat moltes vegades en tancar aquest blog.

El motiu principal és que em fa vergonya (vergonyeta, que jo en dic). Em fa vergonya que alguns dels escrits que aquí hi ha penjats estiguin a la disposició de (tu,tu,tu) tothom.

Hi he pensat i mai no ho he arribat a fer. He seguit publicant cosetes d'interès relatiu en una baixa freqüència.

I avui, avui mateix, aquest blog celebra els cinc anys de la seva existència. I ara només espero que el lector encuriosit sigui observador i comprensiu. Observador perquè es fixi atentament en la data de publicació de cada escrit, i comprensiu perquè els sàpiga entendre i contextualitzar com cal.

A dia d'avui, i contenta de celebrar aquest cinquè aniversari, li regalo al blog un nou disseny i nou títol. Tot desitjant que els (pocs) visitants habituals que té pensin que ha valgut la pena el canvi.

També he canviat radicalment la meva descripció. Penso que amb aquestes petites coses que explico se'm pot conèixer molt més que amb totes les dades que donava abans.

I ja que hi som, compartiré un vídeo que no té res a veure amb tot això. El publico perquè és recent i perquè espero poder-me'n avergonyir d'aquí cinc anys.

Per sobre la realitat

2011-03-15T17:41:00.005+01:00

Quan feia primer de Batxillerat, el meu professor de literatura catalana ens va fer veure El perro andaluz, la pel•lícula de Dalí i Buñuel. També ens va passar una entrevista a Dalí realitzada per Televisión Española, perquè ens féssim una idea de com era aquest personatge. I tot plegat perquè entenguéssim el moviment surrealista, dins les avantguardes.

En aquell moment vaig prendre diverses decisions. En primer lloc, que no tornaria a veure mai més aquella pel•li. Algun profund trauma m’hauria provocat, perquè encara avui detesto que els ganivets s’apropin als ulls humans ni que sigui una mica.

En segon lloc, que el surrealisme no m’agradava. I en tercer lloc que Dalí em queia malament.

El surrealisme no m’agradava per la seva manca de sentit. I els més romàntics em diran (amb una veu poeticonostàlgica) que no cal que tot tingui un sentit, i encara menys quan es tracta d’una obra d’art. La meva resposta serà que l’estètica ja pot ser un sentit en si mateixa. Així que si una obra d’art no porta res a dins i a sobre per fora és lletja, sisplau, fem un favor a la humanitat i llencem-la a les escombraries, que l’espai terrestre és limitat i l’hem d’aprofitar.

Dalí em queia malament per diverses raons. La primera era que, com han dit i repetit, la seva més gran obra va ser la d’ell mateix. Va crear un personatge amb la seva pròpia persona. I a mi això mateix ja em repatejava. Però és que a sobre el personatge que havia escollit representar feia pena. Bàsicament em semblava que era un cregut, i que era una provocador única i exclusivament per cridar l’atenció.

I poc en sabia i poc en sé de pintura, però des de la modesta opinió d’una simple observadora deia que per molt bé que pintés aquell home, em semblava un personatge més que prescindible a la nostra història. Així que els meus setze anys del moment i jo vam decidir donar l’esquena al pintor, i al moviment surrealista en general.

I ara, anys més tard, de cop, un grup de música de Barcelona fa néixer una cançó que trenca els meus esquemes. I crea una historieta que recorda el moviment en qüestió.

És una mena de somni estrany on hi pot passar el que vulguis perquè supera els límits de la nostra realitat. I recorda una mica a aquella Alícia al país de les meravelles. Però, tot plegat, amb la bellesa de la història i de la rima tan ben trobada.

I a sobre en fan un vídeoclip on, sense que t’ho esperis i com una il•luminació sobtada, hi apareix en Jaume Sisa. I la presència de cantautor em fa recordar que ell també fa aquest tipus d’art, i malgrat tot m’agrada. I la seva aparició, que em relaciona idees, encara em fa admirar més la genialitat dels seus autors.

I tot plegat amb una melodia preciosa i un joc d’instruments que et trasllada ben bé enmig d’una banda sonora de pel•lícula d’aventures. Tal i com fa la lletra.

Així que no puc dir que hagi canviat la meva concepció del tan adorat pintor, ni que tingui ganes de tornar a veure la seva pel•lícula. Però potser sí que ha estat un bon exercici, dels molts que hem de fer, per desquadricular una mica les quadrícules.

Aniversari de Manel.
Cançó integrada a l'àlbum 10 milles per veure una bona armadura, que surt a la venda avui mateix.

Llavors...

2011-03-04T14:53:00.002+01:00

Quan no havia estat mai a Anglaterra i quan no havia vist Roma. Quan l’ordinador que utilitzava se’m penjava cada dos per tres. Quan la foto de fons de pantalla era la cúpula de l’Església de Sant Andreu, i no el Harry Potter d’ara. Quan no havia vist les dues últimes pel•lis.

Quan el meu mòbil era el Kiwi. Quan ni tant sols li deia Kiwi. Quan no tenia el Hubble.

Quan no tenia el títol de monitora, ni havia fet unes pràctiques de debò a la carrera.

Quan els nens del cau encara tenien onze anys.

Quan no escoltava Manel, ni em queia la baba als concerts dels Amics de les Arts, i quan no havia sortit l’últim disc de Cesk Freixas.

Quan duia el cabell més llarg i més llis. Quan no portava el meu anell dels bons records. Quan no em molestava tenir mil clauers. Quan encara penjava aquell dibuix de la paret.

Fa tant i tan poc.

El Retaule del Flautista

2011-03-03T18:38:00.002+01:00

CANT I MÚSICA EN DIRECTE: 33 ACTORS, 28 BALLARINES, 10 MÚSICS... UN MUNTATGE ORIGINAL I MOLT DIVERTIT QUE NO US PODEU PERDRE!!!

Com a cloenda dels actes del 125è aniversari de l'Ateneu, la Companyia de Teatre Forat Sense Fons, juntament amb els Tallers i Grups de Teatre i les Escoles de Dansa de l'Ateneu, i amb la col·laboració de l'Escola de Música de Sant Andreu, presenten "El retaule del flautista" de Jordi Teixidor.

Es tracta d'una farsa que parteix del conte clàssic del "Flautista de Hamelin". Jordi Teixidor va guanyar el premi Josep M. de Sagarra l’any 1968 per aquesta obra, que va ser representada per primera vegada a l’Aliança del Poble Nou l’any 1970 i de la qual se’n van fer més de mil representacions.

REPRESENTACIONS MARÇ:
Dissabte 19 a les 21.30h
Diumenge 20 a les 18.30h
Divendres 25 a les 21.30h
Diumenge 27 a les 18.30h

REPRESENTACIONS ABRIL:
Dissabte 2 a les 21.30h
Diumenge 3 a les 18.30h
Dissabte 9 a les 21.30h
Diumenge 10 a les 18.30h

A l'Ateneu de Sant Andreu: c/ Abat Odó nº 71

Resum

2011-01-01T20:39:00.005+01:00

Un any més, el resum de sempre. Cada cop em surt més llarg. De fet, no espero que ningú se'l llegeixi, el faig més per mi que per altra cosa. Però per si de cas algú té una curiositat massa desbordant, el penjo aquí. Bon any tingueu!

El mes de gener començava amb la celebració del Cap d’Any a Sagrera, que va resultar divertidíssima. Va ser un mes destacat pels exàmens i els lliuraments, però també pel concert al RibesRock. L’última setmana d’aquest gener la vaig passar a Londres amb l’Albert, on vaig aprendre a fer turisme i a moure’m sola per una ciutat enorme i desconeguda.

El febrer començava amb les dues setmanes intensives de pràctiques. Vaig fer un viatge en el temps tot veient les mateixes parets des d’una perspectiva diferent. Va ser també per aquelles dates que al cau vam fer la Setmana del Cigró i la ja tradicional calçotada de l’Harmonia.

Al març vaig viure la sorpresa de veure un dia els Llops banyant-se a la platja, i just l’endemà tot Sant Andreu nevat fins dalt. Em va enganxar malalta i recordo que em va fer ràbia no poder veure l’Autònoma blanca. Va ser un mes de preparació dels campaments de primavera que arribarien aquella Setmana Santa, a Sils, on en vam passar de tots colors acompanyats d’ases, ànecs i galls d’indis.

L’abril va ser un mes molt intens. Vaig aprovar, per fi, el primer parcial de Bases II, amb esperança de superar també el segon. Vam fer el concert a l’assemblea de trucs de minyons, a Manresa i, la setmana següent, al bar del GER. El dia 22, aprofitant que l’endemà era la festa de la nostra facultat, vam sortir de karaoke amb la gent de classe a celebrar l’aniversari de la Ber i el meu. Els pedagogs em van regalar un barret ben maco que vaig poder estrenar l’endemà al concert que vam fer a l’ETSAB, per la diada de Sant Jordi. I el dia següent feia 20 anys, i els celebrava fent l’imbècil pels carrers de Barcelona, de Sant Andreu, i fins i tot per dins del metro. Va ser llavors quan vaig donar la benvinguda al Hubble, el meu ukelele, i a molts altres presents que es van incorporar a la meva vida.

El maig va tenir una mica de tot, alguna baixada d’ànims però també algunes alegries. La desitjada arribada del bon temps, la celebració de la lliga del Barça i la visió còmica de la imminent època d’exàmens. I a finals de mes, la posada en escena d’una obra que havia estat dirigint durant el curs, tot arrencant una espina que duia clavada des de feia molts i molts anys. I un concert més per Ribes, en què vaig poder combinar dues responsabilitats que se’m unien aquell cap de setmana.

El juny va començar amb la representació del Bon doctor i la tocada de peus a terra. Pocs dies després la celebració del Pas d’equador de carrera, en una festa que faria molta, molta història. El dissabte següent el cau de l’euro i el concert al de3a3. Poc després la Festa de Primavera en què vam ballar per cadascuna de les estacions de l’any. I tot això mentre preparàvem els campaments d’estiu i, evidentment, mentre feia els exàmens de final de curs. Exàmens que culminarien els dies 21 i 22 amb la recta final (i ben dura) d’Avaluació i Bases II. Superat el tràngol, un Sant Joan com pocs a L’Escala, i dies després l’últim concert. Encara que em quedava Avaluació pel setembre, vaig quedar contenta amb les notes: per fi havia aprovat Bases II i m’havia guanyat la meva primera Matrícula d’Honor.

A principis de juliol me’n anava dotze dies de campaments a Saldes, al peu del Pedraforca, a la recerca dels vuit octaedres. En tornar, vaig estar pocs dies a Sant Andreu, però suficients com per canviar una mica d’imatge, i també per endur-me algun disgust. Però no vaig tenir gaire temps per plànyer res, el 22 agafava un avió cap a Londres, on estaria dos dies allotjada a casa del Bernat, el meu cosí gran. L’última setmana de juliol i la primera d’agost les vaig passar senceres a Cambridge en una experiència més que gratificant, en companyia del Hubble. Pedalant cada dia sota la pluja, pel fàstic de clima anglès, vaig conèixer gent de tot arreu i vaig viure moltíssimes experiències tot fent una col·lecció gegant d’anècdotes per explicar.

En tornar vaig estar a l’Escala, amb els de sempre i fent el de sempre pel mes d’agost. Nits de platja, de Caravel·la i estones de guitarra, com els bons estius. Després vaig baixar uns dies a Sant Andreu per gaudir de totes i cadascuna de les nits de la Festa Major de Gràcia. I l’última setmana d’agost, la Laura i jo ens en anàvem a Roma a flipar amb tot el que té aquella ciutat.

El setembre va ser atrafegat. No volia deixar de fer coses, però també m’havia de preparar per l’examen d’Avaluació. Així que cada matí ens en anàvem a la biblioteca de la UB Raval i fèiem el nostre campionat de preguntes, a la vegada que m’ho combinava per pujar a Olot a celebrar les Festes del Tura. El dia 10 feia l’examen i en acabar me’n tornava altre cop cap a Olot. Vaig agafar el primer bus del dia 11 que tornava cap a Barcelona, i em llevava al migdia per anar a la mani de cada any. I en acabar, agafava la motxilla i me’n anava a l’excursió de Consell. Allà, mentre decidíem els equips de caps de l’any vinent, vaig rebre un missatge que m’anunciava que ja tenia Avaluació a la butxaca. I al cap de poc començava el curs, i venien unes festes de la Mercè que van decebre bastant. Era llavors quan tot just començàvem amb l’Idro el projecte de la maqueta, que encara anem tirant endavant mica en mica i setmana a setmana.L

’octubre començava amb l’excursió de Passos en què me’n anava de Llops per començar un nou any a Raiers. Dies després, vam celebrar l’aniversari d’en Joel que recordaré sempre per la trompada que em vaig fotre escales avall, en què per sort només em vaig obrir els dits i no el cap. I acabàvem el mes amb un cap de setmana en què vam ajuntar el concert en acústic de Lagarto Amarillo a l’Apolo, la castanyada a Olot, el concert d’Obrint Pas a les barraques gironines de cada any i la minicastanyada a casa meva.

Amb el novembre la clàssica pedagofarra prèvia a la Festa Major de l’Autònoma que vindria l’endemà, sense decebre expectatives. A mitjans de mes començava les pràctiques d’aquest curs, i la primera AGO com a foulard verd. A la uni començàvem la lliga de bàsquet i a finals de mes, com sempre, la Festa Major, aquest any amb l’impro a plaça de les Palmeres i l’Escolta’mbé a plaça Comerç.

I, finalment, el desembre s’iniciava amb el concert de Maldita Nerea al Sant Jordi Club, i el pont de la puríssima farcit de Festa Major. Un mes que ha estat ple de feina i més feina. Però també amb assajos, partits, l’amic invisible, la pedagofarra nadalenca, el Nadal a casa el Roger, els sopars i les teràpies Free, i finalment, l’avançadilla del 30 i el Cap d’Any del 31 a Olot.

Escolta'mbé

2010-11-23T20:17:00.003+01:00

Aquest any per Festa Major... Escolta'mbé el concurs de música organitzat per l'Agrupament Escolta Jaume I!

Dissabte 27 de novembre de 22h a 3h a plaça Comerç! (Metro L1 Sant Andreu)

Aventurers

2010-10-25T16:49:00.007+02:00

Finals d’octubre, i com cada any en aquestes dates el cap gira al voltant la tradicional visita a Girona. Des d’aquella vegada en què vam utilitzar l’excusa dels 18 anys d’en Boig per fer una festeta, que no hem perdut el costum. I ara que ell ja en té 22 sant tornem-hi altra vegada.

Avui he estat xafardejant de féisbuc en féisbuc mirant i remirant fotos de tot el que hem viscut des de llavors. D’aquell temps en què em maleïa per no poder sortir al carrer i trucar a la seva porta un diumenge qualsevol. Perquè el trajecte era d’hora i mitja. Sense comptar que, anys després, a mida que anessin començant la universitat, el seu indret de residència començaria a ser molt més proper (avantatges de viure al centre d’un país massa centralista).

Però el trajecte el feia, el fèiem... i el faig i el fem. Tant com faci falta.

I mirant les fotos em pregunto: qui se’n recordarà de tot això? Algú podrà tenir la més mínima idea de tot el que hem viscut? Algú sabrà alguna de les nostres aventures de cap de setmana viatger, i d’estius sense límits?

Segueixo repassant fotos i, com si tot plegat no fos prou melancòlic, em poso de música de fons el Forever young, cançó que serveix de banda sonora a Herois (la producció catalana que vaig anar a veure ahir mateix). I altre cop la mateixa pregunta: qui se’n recordarà?

I entre les fotos hi veig una guitarra i penso en tot el que ara estem tirant endavant. Penso en el que estem treballant setmana a setmana sense saber del tot si tindrà bon resultat. Veig que no sé què se’n hauria fet de la meva veu si no fos per la il·lusió encomanadissa d’algú. I me’n adono que, per enèssima, vegada són els aventurers els que m’empenyen endavant.

En tot cas, sigui quina sigui la resposta, algú ho farà, algú se’n recordarà. I serà amb l’ajuda d’imatges farcides d’alguna o una altra cançó. Segur.

(Olot)

(El Mallol)

(Girona)

(Olot)

(Premià de Mar)

(Sant Pol de Mar)

(Olot)

(L'Escala)

(Girona)

(Olot)

(Sant Pol de Mar)

(Girona)

(Celrà)

(Maçanet de Cabrenys)

Res no té sentit?

2010-09-23T15:04:00.003+02:00

Escolto una cançó preciosa. Deu fer un parell d’anys que me la van presentar, tant la versió en català com la que és en castellà, totes dues del mateix grup.

Des de llavors que els seus fragments m’han servit sovint com a frase bonica pel Facebook i aquestes coses. El primer exemple que poso és el moment en què diu allò de “que la vida se’ns escapa com la sorra entre les mans”. I és cert, que la vida és fugaç i que tenim el nostre preciat Sol que ens ho recorda constantment. I és cert que tenim els dies comptats i que el temps se’ns escola ràpidament.

Un altre exemple podria ser el preciós fragment de “veuràs tota una vida dins d’una mirada”. I quanta raó tenen en dir que sovint les mirades expliquen molt més que les paraules, que sovint només mirant de fit a fit als ulls ens podem dir fins i tot el que és prohibit. Com també és cert que no hi ha res més trist que una mirada buida.

O també quan ens diu això de “t’he descrit en rius de tinta, i ara em sobren les paraules”. Que de vegades hem dit i escrit de tot, fins que al final acaba sobrant, fins que acaba perdent el significat per haver-ne fet un mal ús.

Per altra banda, em sap greu pels grans compositors de la cançó, però no puc estar d’acord amb aquesta tornada. “Res no té sentit, si tu ja no ets aquí”, diuen.

Una vegada a classe ens van dir que havíem d’aprendre a viure amb les absències. Que tots plegats estàvem fets d’absències i hi havíem de conviure. Així doncs, què hem de fer? Tot ha de perdre el sentit per una absència o una altra?

Resulta que tenim un país sencer per construir, generacions i generacions a qui passar un relleu, un món per descobrir i una feinada enorme per fer que aquest món també ens descobreixi a nosaltres. I ara tot ha de perdre el sentit perquè algú deixa de ser-hi?

La feina no es fa sola, ni es farà maleint el fet que algú no ens acompanyi. I és el moment d’invertir temps i pensaments en allò que valgui realment la pena.

Tot, tot i tot continua tenint sentit, malgrat les absències.

Dir-li al Sol - El tercer hombre
(amb tot el respecte i admiració)

Coming back

2010-08-08T22:44:00.002+02:00

Enyoraré aquesta experiència (i la seva gent) tota la vida. Tots aquests dies convivint sota el mateix sostre i compartint tantes hores perquè ara s'acabi ben bé per sempre... es fa estrany. I quedarà el record de les tardes al parc, del desajust horari amb els àpats, de les creps a 1 pound, de les converses de futbol, del fucking italian, del rissotto, dels tortelinis (no pasta!!!), del teacher, I forget the... pen, de l'aprenentatge de rusky, del is not your bussiness, i de tantes altres coses.

Però s'ha de dir que no està malament això de sortir al carrer i que et saludin en la teva llengua, d'agafar l'ordinador i trobar-te accents al teclat i els símbols al seu lloc, de no córrer perill d'atropellament perquè aquí la gent condueix per la dreta, de trobar-se les bicicletes amb el fre de davant a la mà esquerra, de no haver de donar mil explicacions a la pregunta We're you from?, i, per descomptat, de veure que el cel és blau i no pas gris.

Un resumet ràpid perquè he de ser al Caravel·la d'aquí 3 minuts (i és a 15 de casa meva). Altre cop la preciada vida a L'Escala.

Noticies des de Cambridge (II)

2010-08-03T14:48:00.002+02:00

Ultims dies per terres angleses. Toca comptar be el menjar per no comprar-ne de mes i aprofitar el final de l'estada.

Just esta arribant gent nova i sap greu no tenir prou temps per coneixe'ls be. En qualsevol cas, tambe tinc ganes de tornar a casa, de no haver d'explicar a tothom que no soc espanyola (i per que) i poder parlar en catala amb qualsevol persona.

Per variar, pero, no tinc gaire temps. Me'n vaig cap a classe o rebre una mala cara anglesa i unes paraules que diran You're late.

Noticies des de Cambridge

2010-07-27T10:38:00.003+02:00

Es el meu sise dia a Anglaterra i el quart a Cambridge. Despres dels dos dies a Londres amb el meu cosi gran, el Bernat, vaig arribar a la ciutat estudiantil en un tren que hi anava directe des de King's Cross.

Ara soc a l'aula d'informatica de l'escola patint la manca d'accents en el vocabulari angles. Ahir vaig fer la prova de nivell i avui tinc la primera classe. M'ha tocat anar de tardes al Intermediate Level, aixi que encara no conec els meus companys de classe. M'agrada saber que el meu nivell no es el mes baix de tots.

M'he encostipat forca amb el fastic de temps que fa aqui, he aconseguit que un company de la residencia d'estudiants em deixi uns altaveus per poder-hi endollar l'mp3, he penjat l'estelada a la meva habitacio, i ja he visitat la majoria dels enormes parcs que te aquesta ciutat. En resum, estic bastant adaptada.

Ho deixo aqui que no tinc gaire temps. Suposo que publicare alguna cosa mes, des d'aqui.

Una abracada catalana des de terres angleses.

Va de Sant Joans

2010-07-03T12:51:00.003+02:00

Està de moda viure el Sant Joan a la platja. La gent s’asseu amb els amics, beu, escolta algun concert, potser es banya i quan tot s’acaba cap a casa.

Jo, aquest Sant Joan, també el vaig viure a la platja. Però no a una platja qualsevol. A la meva platja. La platja que em va explicar què era l’aigua salada i la que em va ensenyar a estimar les pluges d’estels. Al costat d’aquelles ruïnes que generen tanta expectació i que, per contra, a mi em sonen a rutina.

I una nit sencera dóna per molt. Una estona de guitarra i cançons en un balcó amb vistes al poble i al mar precediria alguna xerrada amb desconeguts. I una mica de concert. I després escoltar un amic. I més concert. I després ens en anem lluny de la multitud i ens asseiem al costat d’una foguera que no és nostra però que està deshabitada. I l’observem en silenci durant molta i molta estona mentre veiem com, mica en mica i de fons, el cel és cada cop més clar.

I s’omple tot de mil colors que ens motivem a fotografiar. I ens fusionem a contrallum i fem el friki, i el reflexiu. Fins que ja és ben bé de dia i la foguera, com si se’n adonés, es va fent cada cop més petita.

I tornem on és tothom. I xerrem de camí a casa, i ens expliquem les vides de família. I esmorzem un croissant gegant que té molta xocolata. I quan arribem dic que ha nascut un dia tan esplèndid que l’últim que em ve de gust és tancar-me a dormir. I agafem la guitarra, l’ukelele i la càmera, i ens en anem a les roques. I allà sí que ens endormisquem, i ens fem amics d’un pescador.

Pugem a dalt i ja no hi ha lloc. I sortim al balcó i allà, observats pels guiris que no tenen ni idea del que és viure una revetlla, ens adormim fins ben entrat el migdia.

Anells

2010-06-14T14:04:00.002+02:00

Avui, en un rampell, he baixat al Tot a 2€ del carrer Gran i m’he comprat dos anells que feia temps que volia. N’hi ha un que em va gran, però tant hi fa, senyal que m’he d’engreixar.

Són com aquells que portava quan tenia quinze o setze anys, i que vaig acabar perdent per l’herba de L’Escala després de treure-me’ls cada dos per tres, perquè em desafinaven tots els acords.

Ara, a diferència de llavors, els duc a la mà dreta. I el braçalet de Tàrrega al canell esquerre. Perquè ha arribat l’hora de fer-me les coses fàcils d’una vegada per totes.

Un dissabte

2010-06-13T14:06:00.006+02:00

Ahir vaig tenir un dia d’allò més complet i atrafegat. Digne de ser explicat, em sembla a mi.

Era el dia del famós cau de l’Euro que els Llops esperen tot el curs amb impaciència. A les 10 del matí érem amb tots ells a Fabra i Puig per anar-nos-en a la zona alta de la Diagonal i fer una partida al Bowling Pedralbes. Al meu grup vaig quedar quarta, cosa que vol dir que tres dels quatre Llops que anaven amb mi em van passar la mà per la cara.

Quan vam acabar vam tornar a creuar Barcelona i vam arribar a la zona Fòrum, per banyar-nos una estona a la tan neta platja d’allà. Vam dinar i cap a quarts de quatre ens vam dirigir a Diagonal Mar, i els vaig deixar a la porta: ells entrarien al cine, però jo me’n havia d’anar, per variar, a Ribes.

Vaig anar a plaça Catalunya amb la intenció d’agafar el bus que surt cada mitja hora. I com sempre que el vull agafar un dissabte no recordo, fins que sóc allà, que els caps de setmana la freqüència de busos és molt més baixa. El següent no venia fins quarts de set, i seria massa tard.
Vaig anar pitant a l’estació de Sants per agafar el primer tren que passés per Sitges tot demanant que algú de Ribes em passés a buscar per allà. Al final, vaig arribar prou d’hora com per veure un parell de grups que tocaven abans que nosaltres.

L’escenari i l’equip de so eren espectaculars. Els focus també, però com que tocàvem a les 7 de la tarda no els vam poder aprofitar. Ja teníem el gran focus anomenat Sol que s’encarregava d’il•luminar-nos la cara, enlluernar-nos i fer-nos morir de calor.

El concert va passar sense gaires més incidents que el meu entrebanc amb un cable a mitja cançó i la corda petada de l’Edi al final de tot. Vam acabar ben suats i rebentats però, com sempre, contents.

Cap al vespre no sabia com acabaria el meu dissabte. Al final, vaig acabar desfent els plans que havia començat per Sant Andreu per quedar-me a Ribes una estona més amb els concerts que seguien. I vam acabar a casa el Genís fent un recital del percussió acompanyats de: dos cajons, una darbuka, uns bongos, unes congues i el huevo. Sumant-hi, és clar, les dues guitarres (una de les quals estava quasi inutilitzada per la corda petada) i l’ukelele. Us podeu imaginar el sidral que es va muntar.

Però a mida que s’anava fent fosc i de nit vam anar tocant coses més tranquil•letes, com el Valset (fent-ne la gravació 2.0 que us deixo al final).

No li va costar gaire a l’Edi convenç-se’m perquè em quedés a sopar amb ell i l’Arnau. Tots tres vam fer unes rialles al xinès de per allà i al cap d’unes hores ens moríem de fred esperant el bus que, més tard del compte, em tornaria a casa.

Tot un dia sense haver fet absolutament res de la feinada que tinc a sobre, cert. Però no em podeu dir que el desaprofités pas, oi? :)

El bon doctor

2010-06-02T12:28:00.002+02:00

"El Grup de Teatre Juvenil 13 i Acció presenta "El bon doctor", una obra de Neil Simon basada en textos d'Anton Txèkhov, del qual se celebra el 150è aniversari durant aquest 2010.

Anton Pàvlovitx Txèkhov (1860–1904) és una de les figures més destacades de la literatura russa. Va compaginar durant molts anys la seva carrera artística amb la seva altra professió: la medicina. Però el nostre "bon doctor" ha passat a la història gràcies als seus contes i les seves peces teatrals ("La Gavina" o "Les tres germanes", entre d'altres), que van revolucionar el gènere del relat i del drama.

A "El bon doctor", Marvin Neil Simon (1927- ), mestre de la comèdia de Broadway, teixeix algunes de les històries dels contes de Txèkhov en una farsa ridícula: un grup d'esquetxos on l'únic fil conductor és el personatge de l'escriptor, que és, òbviament, el mateix Txèkhov.

Calendari:
Dissabte 5 de juny a les 22h
Diumenge 6 de juny a les 19h

El riure és la millor medicina, així que "El Bon Doctor" et cura sigui el que sigui el que et passi!"

c/ Abat Odó nº71
3€ anticipat
5€ a taquilla

Fent cua

2010-05-27T19:42:00.004+02:00

No fa gaire estava fent cua per depilar-me. En un moment determinat vaig decidir treure’m els meus auriculars per escoltar les noves tendències de música comercial del moment que llavors sonaven d’ambient. Això em va ajudar a fixar-me en què entrava una dona amb la seva filla d’uns tres o quatre anys. La nena portava el xandall d’una de les escoles religioses que tenim al barri i una imitació de perles per arracades.

“Fantàstic – vaig pensar -. Per començar a fer-li entendre quines són les obligacions de la dona, que ja li toca.”

La nena va seure maldestrament a la cadira i va començar a treure’s una bamba, que fins llavors portava lligada amb velcro. La mare li repetia una vegada i una altra que se la tornés a posar i ella no només en feia cas omís, sinó que a més va decidir treure’s també el mitjó. Quan ho va haver fet es va començar a rascar el peu amb ganes.

Acte seguit, ella soleta va tornar a agafar el mitjó i amb un esforç important va començar a posar-se’l de nou. Evidentment, però, el mitjó havia quedat del revés, i quan la mare se’n va adonar el va agafar ràpidament, el va posar del dret i li va tornar. Ella se’l va posar ben posadet i va tornar a agafar la bamba.

Em va fer gràcia veure com la nena cometia el mateix error que havia comès jo tantes vegades quan encara duia bambes de velcro: va passar primer la cinta que li quedava més a la vora del turmell, i la va tancar amb força. Quan es va dirigir a la segona, la bamba estava tan tancada que la cinta no entrava. S’hi va escarrassar durant una estona, però al final ho va deixar córrer i va optar per deixar aquesta cinta descordada.

Es va aixecar i va començar a córrer per la sala. Semblava ser que, per fortuna, la nena hauria preferit estar fent el ruc en una plaça que fent cua per depilar-se. Bona senyal.

Quan una de les depiladores la va veure, la va saludar amb efusivitat i li va regalar una piruleta.

“Commovedor – continuava pensant jo – . Ara et regalen piruletes per anar a la depi. Com les que em donaven a mi quan anava a una farmàcia. Mmm... m’encanta l’olor a farmàcia.”

Quan la mare li va veure el peu, la va fer seure a la seva falda i li va cordar la bamba. La nena es deixava fer i ni s’hi fixava. Va ser just després que la mare va agafar una revista i va utilitzar l’anunci de l’última pàgina per dir-li a la nena:

- Quina lletra és aquesta?

- La P.

- I aquesta?

- La A.

De casualitat em vaig fixar en l’anunci en qüestió: Ballantine’s. Afortunadament, el logotip de la beguda no té lletra de pal i feien servir les del voltant.

Llavors la mare va agafar una pinta i la va començar a pentinar. Quan va haver acabat, la nena es va posar cara a la mare, va agafar la pinta i li va començar a pentinar el serrell. Em vaig preguntar si, de petita, jo mai havia pentinat a ma mare. No em va costar gaire respondre’m que prou feina tenien perquè em pentinés a mi mateixa.

Poc després em va tocar entrar. Em vaig aixecar i, en creuar una mirada amb la nena, li vaig dedicar un somriure. Un somriure que desitjava, de tot cor, que els meus companys de classe i jo fóssim bons en la nostra futura professió.

Vint

2010-04-24T02:34:00.002+02:00

T’enviaven a un lloc que t’era, llavors, desconegut. La teva missió: conèixer tant com poguessis i més. De vegades te’n has sortit millor, i de vegades pitjor. Alguns cops ho has fet tu sol, d’altres t’han hagut d’ajudar. Més d’un cop ha hagut de venir algú a reparar-te... i què?
Ni les mil i una reparacions han servit per fer que deixessis de ser el que ets. Tan únic. Tan perseverant en tu mateix.
I jo, que he crescut sempre agafada de la teva mà, ja no sé si parlo de tu o de mi quan et descric. Ja no sé si els anys ens han fet més semblants, o potser una mica més diferents.
En tot cas, gràcies per tot el que m’has aportat, en els vint anys que fa que ens tenim l’un a l’altre. Per tot el que has fet des d’aquell dia en què tots dos, quan ni tant sols ens coneixíem, vam decidir, a la vegada, endinsar-nos a un indret desconegut que aviat anomenaríem casa nostra.
Moltes felicitats, Hubble.

Estupideses

2010-04-22T18:34:00.002+02:00

L'altre dia vaig veure algú publicant al seu féisbuc les vint coses que voldria fer abans de morir. Vint. El maleït número que em va recordant aquests dies, amb xiuxiuejos a l'orella, que som finits. Ho vaig trobar una bona idea, un bon nombre i un bon moment per fer el mateix. Us semblaran estupideses, però paraula d'honor que tot això fa anys i panys que volta pel meu cap. Només és un simple recull.

- Viure una bona temporada a l'estranger.

- Viatjar a París.

- Grabar una maqueta.

- Publicar algun escrit (de moment tant se val el gènere).

- Passar-me tota una nit comptant estrelles. Començar de nou quan em descompti, i així fins que es faci de dia.

- Interpretar el paper de la Peregrina de La dama del alba.

- Rebre una cançó dedicada, cantada a cau d'orella.

- Trobar l'amor friki de la vida al Saló del Manga.

- Aprendre a xiular ben fort utilitzant la tècnica de posar els dits a la boca.

- Embriagar-me amb cireretes d'arboç (i demostrar que és possible).

- Aprendre'm de memòria els diàlegs de El petit príncep.

- Fer un estudi pedagògic sobre Hogwarts.

- Recitar Bèlgica de Carner davant d'un públic receptiu.

- Plorar de riure tantes vegades com pugui.

- Pintar un quadre.

- Passar una nit de Sant Joan a Gombreny esperant que aparegui el Comte Arnau.

- Passar més de 8 hores seguides (d'una nit) improvitzant garrotins i corrandes amb els amics.

- Demostrar al món que puc aprendre a ballar.

- Anar al Japó a finals de març o primers d'abril, per veure florir els cirerers.

- Deixar el món una miqueta millor de com l'he trobat.

Ai, Dolors

2010-03-26T11:51:00.005+01:00

Molts i molt pocs són els motius que em van impulsar a acceptar, finalment, la proposta de l'Edi i l'Arnau d'intentar fer alguna cosa de bo amb la rumbeta que portem dins. Tota aquesta aventura ha acabat derivant a viure mil experiències: des de la de creació d'unes quantes cançons, fins als dos concerts i la preparació del tercer - que arribarà en poques setmanes -, passant per mil viatges en bus i mil moments de motivació infinita.
Hi ha vàries cosetes penjades a internet que ho exemplifiquen, però jo només us deixaré una mostra que no és gens representativa de tot això. No és el mateix estil, només sortim dues persones, no està gens assajat (cosa que fa que la caguem considerablement) i ni tant sols és una cançó del repertori. Però el vídeo i la cançó molen, així que us el deixo per si us agrada ni que sigui una miqueta. Bon profit!

Sobrevuelo

2010-01-25T13:22:00.003+01:00

Una de les persones que formen part del dia a dia de la meva vida és la Neus. Us la presento, la Neus és una d'aquelles amigues (una d'aquelles poques amigues) que puc dir que han estat amb mi des que tinc un mínim de memòria. Ella i jo vam travessar juntes per primer cop aquella porta blava al setembre del 94, i en vam sortir a la vegada el juny del 2002.
A partir d'aquí les coses van com van, i quan canvies de vida hi ha relacions que conserves i d'altres que no. En el nostre cas, encara ara, que hem entrat i sortit per moltes altres portes, tenim la sort de conservar els lligams. Comprendreu, doncs, que sigui algú amb qui sempre he viscut paral·lelament les situacions que et porta la vida en cada moment.
El cas és que la foto de la Neus ocupava la primera fila en aquell pastís que teníem quan anàvem a classe amb el Lluís (el parvulista que ens fa sortir un somriure de complicitat quan el recordem). Això vol dir una cosa molt simple: que ella va néixer al mes de gener, i que l'altre dia va fer vint anys.
Al pastís no es trobava la meva foto fins al final de tot de la quarta fila, però això no canvia el fet que algú tan proper ja ha superat la terrible frontera dels vint. I per posar-hi més llenya al foc, ahir vaig estar escoltant vàries vegades una cançó de Lagarto Amarillo, la lletra de la qual trobo espectacular.
Lagarto, a Sobrevuelo, diuen en primera persona del singular que volen fer les coses malgrat estiguin prohibides o malgrat semblin impossibles. I mentren juguen amb la primera i tercera conjugació dels verbs, i amb rimes fàcils de trobar, creen frases paradoxals i aparentment incrongruents. Frases que, a l'hora de la veritat, tenen molt més sentit del que semblen a primera vista. Si més no, per mi.
I amb tot aquest reguitzell d'estímuls, que si els aniversaris per aquí i les cançons per allà, de cop me'n adono que ja comença a ser hora que comenci a complir els objectius vitals que em tinc plantejats. Que ja em toca posar fil a l'agulla i fer esdevenir real tot allò que que des de sempre he tingut en ment.
Al cap i a la fi, jo sóc humana i, com a tothom, se'm pot escapar el tren.
Us deixo la cançó per si algú altre també necessita una empenteta per posar-se mans a l'obra amb tot el que tingui pensat tirar endavant.

Quiero correr donde sólo se puede andar,
quiero cantar donde no se puede ni hablar,
quiero aparcar donde no se puede aparcar,
para después poder subir por la escalera de bajar.

Quiero pasar toda la noche sin dormir
leyendo un libro en blanco que hable sobre mí,
quiero escribir lo que ni yo puedo escribir,
para después poder bajar por la escalera de subir.

Quiero poder pintarme alas y volar...
...para después poder reír con los motivos de llorar.

Ves per on... Guanyarem!

2010-01-06T11:21:00.002+01:00

De vegades, una se n’orgulleix de la gent que té al voltant. L’Empala és un bon amic de qui em ve de gust presumir-ne després de llegir l’última entrada al seu bloc recent estrenat. El meu comentari ha estat un “No tinc paraules”, però, paradoxalment, acte seguit he agafat la llibreta i m’he posat a escriure.
L’entrada descriu a la perfecció què va suposar (i què ENS va suposar) aquell 13 de setembre que vam compartir a Arenys de Munt. Tanco els ulls i recordo a la perfecció totes les emocions que vam experimentar durant el dia. Em recordo a quarts de deu del vespre onejant l’estelada i cridant (i sentint fermament) que ho podem tenir guanyat, si volem.
Aquell dia, en molts, va fer despertar, accentuar o, fins i tot, néixer l’anhel de lluita pel que, al cap i a la fi, són els drets bàsics de qualsevol poble. I des d’aquí faig una crida a que l’esperit que circulava entre nosaltres aquell 13 de setembre no mori malgrat passin els mesos i els anys.
I és que, ja que ens passem el dia admirant les grans figures del país, recordeu que un dels millors poetes catalans va dir una vegada que tot és possible. I jo hi estic d’acord.
Us deixo, a tall de recomanació, l’enllaç de l’entrada en qüestió. També la cançó que cridàvem a viva veu, i amb les finestres obertes, quan tornàvem amb el cotxe de l’Alba (coses que passen, quan perds l’últim tren) a altes hores de la nit.

Un any més

2010-01-01T23:40:00.003+01:00

Comença un nou any, i això vol dir que n'acaba un altre. En començar el 2009 vaig deixar un resum personal de com m'havia anat l'anterior. Aquest any no serà menys.

El 2009 va començar a Sagrera, en una nit que va tenir una mica de tot. Va ser un gener d’exàmens, en què les suposades vacances de la setmana intersemestral van resultar ser per enllestir treballs i feina d’última hora. Això sí, va acabar amb una pedagofarra d’aquelles que fan història.
Amb el febrer començava unes pràctiques de primer d’utilitat discutible. A mitjants de mes, vam portar els Llops a fer ràppel a Monjuïc i just després me’n vaig anar cap a Olot a celebrar el divuitè aniversari de l’Idro (no sense abans deixar-me el mòbil a Girona, cosa que seria un avís del que havia de passar uns mesos més tard). Va ser un mes intens, ja que em vaig trobar de cop amb la pujada en escena, amb Forat Sense Fons, de les Bruixes de Salem. Concretament el 27 fèiem l’assaig general, i el 28 estrenàvem.
El cap de setmana següent, ja havent començat el mes de març, continuava l’aventura i fèiem tres representacions més de l’obra. Mentrestant, per altra banda, seguíem la lluita contra Bolonya: preparàvem jornades de debat a la facultat, vagues generals i manifestacions multitudinàries. A la vegada, Barcelona es convertia en una mena de circ romà on les pallisses estaven servides sense que cap alt càrrec mogués un dit per aturar-ho. Va ser un moment de moltes emocions, i la gran majoria desagradables.
Amb l’abril, venien les vacances de Setmana Santa, i uns campaments de primavera conjunts que, tot i la feina i el cansament acomulat que van comportar, van ser un èxit de dalt a baix. Dies després, vaig agrair estudiar a la meva facultat per tal de poder gaudir d’un Sant Jordi sense classes, a la vegada que també m’estalviava d’anar-hi l’endemà, tot celebrant l’aniversari dinant amb l’Àdam i preparant la nit de dissabte. I el 25 (ja amb dinou anys i un dia), érem a Fabra i Puig a punt per iniciar una Gimkana per Barcelona en la que començaria rient, i acabaria plorant com una bleda.
El maig va portar moltes alegries: el magnífic 2-6, una Festa de Primavera en què els Llops van ser un equip genial de natació sincronitzada, l’estrena de Yerma (i el cop al cap de Cita amb la mort que encara em fa mal quan el recordo), i la tercera champions del Barça.
El juny seria diferent. Vivia cada hora d’aquest mes desitjant que arribés el 2 de juliol, dia en què faria l’últim examen del curs. Vaig tenir el descans de la nit de Sant Joan, que ens la vam passar recorrent totes les xarxes de transport públic de Barcelona, acabant, finalment, a la platja de la Barceloneta.
I va arribar el dia de l’últim examen, i quan el vaig acabar, encara que no m’hagués anat excessivament bé, vaig marxar de la facultat amb ganes de començar el que volia que fos un estiu fenomenal. L’endemà mateix vaig saber que havia suspès i que el 8 de setembre m’hi havia de tornar a presentar. I, a part d’això, possiblement va ser el mes en què vaig aprendre que les coses no es poden amagar perquè, al cap i a la fi, si se’t giren en contra només aconsegueixes no tenir ningú.
Aquell dia, però, em va trucar el Chico dient-me que teníem una de les limitades places al Tour promocional de la sisena pel·li de Harry Potter. I el 13 de juliol marxava a Les Lloses, en uns campaments d’estiu que van resultar ser una font d’anècdotes impressionant.
La primera quinzena d’agost vaig marxar a fer el Curs de Monitors, on vaig conèixer molta gent. Persones de tota mena, algunes de les quals em van ensenyar més del que elles mateixes es poden imaginar. I durant la segona quinzena vam celebrar els divuit de l’Erik a Illa Fantasia, i jo passava els dies a L’Escala estudiant i construïnt el Quién es Quién – Pi Verd, amb l’Anna i la Diana, en motiu d’una desafortunada lesió peronera. A finals d’aquell mes em vaig fer seguidora dels Blancs de Granollers i vam gaudir d’un concert de Lagarto Amarillo espectacular.
Començava al setembre i m’enfrontava al meu retorn a Sant Andreu. Aquest any, i en motiu del meu examen, només vaig poder gaudir d’una nit a Festes del Tura. El dia 8 em vaig examinar, i el dia 9 me’n vaig anar a Sant Pere de Ribes a fer el primer dels molts assajos que vindrien amb Can Tarumba. El 10 vaig saber que novament havia suspès, i amb la Laura i l’Erik vam fer una nit de Grouxo – Raval d’aquelles que es resumeixen amb un “sense comentaris”. L’endemà a primera hora del matí, sense haver dormit gairebé gens, els mateixos ens en anàvem a celebrar la Diada. 12 i 13 l’excursió de consell en què vam decidir finalment els equips de caps pel curs següent, i diumenge vaig marxar abans per anar-me’n cap a Arenys de Munt, d’on no tinc paraules per descriure tot el que vam viure en el dia de la primera consulta.
La setmana següent començaria el nou curs, i set dies més després era a l’aeroport del Prat acomiadant-me d’un Albert que se’n anava definitivament a LondonCity. Va ser també aquí el bolo de Yerma a Sant Adrià de Besòs, i les festes de la Mercè sectaritzades.
A finals d’octubre vaig visitar el Saló del Manga on em trobaria, de sorpresa, una coneguda galleta de gengibre; i per quart any consecutiu vam sectaritzar, també, les barraques de Girona. Amb el novembre la Festa Major de l’Autònoma i l’estada a Perpinyà, una AGO intensa i mogudeta, i començaven les festes del barri. Ja entrat el desembre, la performance sobre les aparences. Dies després, la primera excursió del curs i el primer concert amb Can Tarumba. I ja acabant el mes, el sopar de Monis, el Roger tocant a l’Apolo, la meva cara pintada de goblin i un nou Cap d’Any a Sagrera.

Llibreries

2009-12-02T19:39:00.001+01:00

El retrat de Dorian Grey, d’Oscar Wilde, va caure a les meves mans cap al mes de juny passat, en plena època d’exàmens (que és quan acostumen a aparèixer els llibres més enganxifosos). Me’l va deixar una companya de classe, la Lídia, que a la vegada li havia deixat un altre company, el Jorge. Arran d’aquest “mà en mà” que havia patit el llibre, vaig haver de llegir-lo ben depressa. Tot i així, el vaig poder assaborir prou com perquè les paraules allà escrites m’arribessin a indignar, escandalitzar i provocar. En altres paraules : m’arribessin a encantar.
Mesos més tard, el professor de Filosofia de l’Educació ens ha encomanat la tasca de llegir aquest mateix llibre durant les vacances de Nadal. Quan tornem el comentarem en profunditat tot junts.
Una altra lectura que hem de fer per la mateixa assignatura, i aquesta de manera més urgent, és el primer capítol de l’Emili de Rousseau. La recomenació del professor va ser que, per anar construïnt mica en mica la biblioteca de la nostra especialitat, ens compréssim el llibre sencer enlloc de fer fotocòpies. Jo vaig pensar que tenia raó i vaig decidir, engrescada, que me’ls compraria tots dos: El retrat i l’Emili.
L’endemà, és a dir, ahir, me’n vaig anar cap a l’Abacus de Sant Andreu amb la intenció de trobar una edició ben maca i en català de cadascun dels dos llibres. Era primer de mes, hauria cobrat les hores d’aguantar criatures a la feina, i em podria permetre la pijada de dues edicions tapa dura. “Si t’han de durar per tota la vida, que siguin macos”.
Així que vaig entrar a l’Abacus, i després d’entretenir-me buscant-ho pel meu compte, em vaig decidir a preguntar.
- Hola, estic buscant dos llibres. Un és l’Emili de Rousseau.
- Com?
- Emili. L’original francès és Emile de Rousseau. Rousseau. – l’última vegada li vaig pronunciar el nom tal i com s’escriu perquè no es confongués en teclejar-lo.
- Aviam, Emili de Rousseau... Doncs no surt coincidència... Qui és l’autor ?
Quan finalment ens vam aclarir, va poder dir-me que no el tenien. Vaig provar sort amb l’altre.
- I El retrat de Dorian Grey, d’Oscar Wi...
- Sí, sí, ja sé quin és.
Va anar directa a una de les múltiples estanteries per acabar-me dient que no, que tampoc no el tenien.
Vaig sortir preguntant-me si pel carrer Gran hi havia alguna llibreria. Aquell HappyBooks havia tancat, i no en recordava més. No, he descobert que en tot el carrer Gran de Sant Andreu no hi ha cap més botiga de llibres. Totes han caigut a l’ombra d’Abacus, que ja veiem que bé que va.
Ahir ho vaig deixar córrer i avui, després de contemplar l’edició tan xula (però espanyola) que ha trobat un company de El retrat, he tornat a la càrrega. L’Hipercor, El corte inglés i la llibreria que hi ha baixant la Rambla. Res de res.
Possiblement demà m’acostaré a l’FNAC, que no acostuma a fallar mai. Però ja té nassos que me’n hagi d’anar fins a Barcelona per trobar aquests dos llibres que, al cap i a la fi, tampoc no són tan estranys.
En fi, potser és que hauríem de començar a substituir alguna de les moltes botigues de bijuteria i complements que té el nostre carrer Gran per una llibreria que faci més goig.

Noranta-nou

2009-11-19T17:50:00.004+01:00

Aquest estiu, abans que les unitats marxessin de campaments, vam renovar material tècnic. La gent del càrrec de material es va encarregar de comprar allò que necessitàvem.
Un dels grans canvis d'aquest any han estat els fanalets: finalment hem abandonat les samarretes i les bombones petites per començar a fer ús dels elèctrics.
Vam comprar piles recarregables i un carregador. Així que cada unitat va marxar amb fanalet i piles als seus respectius campaments.
Llops vam destacar per intel·ligència i no vam carregar les piles abans de marxar. Teníem el carregador, sí, però a quina corrent d'aquell terreny se suposava que l'havíem d'endollar?
La nostra patacada ens va costar unes piles no-carregables (per tant d'un sol ús, per tant més contaminants i no precisament barates) pagades a la senyora a qui compràvem el menjar. I quan, dotze dies després, vam tornar i vam posar en comú amb la resta com havien anat les aventures a Les Lloses, ens vam afanyar a explicar la decepció del nou fanalet:
- No us podeu ni imaginar la llumenera que feia! Feia tantíssima llum que a l'hora de sopar no el podíem posar al mig de la rotllana perquè ens enlluernava a tots! No es podia graduar i si te l'enduies a algun lloc, només veies el fanalet, així que et servia de ben poc!
La resta es van sorprendre moltíssim d'això que dèiem. Ells s'havien trobat amb tot el contrari: els seus fanalets feien poquíssima llum.
Vam arribar a la conclusió que seria qüestió de les piles:
- Quina sort que heu tingut! - ens deien.
- Sort la vostra, que com a mínim conserveu la vista. A nosaltres ens deixava cecs cada vegada que l'enceníem!
En definitiva, una de les moltes anècdotes que donen uns campaments (i que a mi m'agrada tant d'explicar a tort i a dret).
Ara bé, i aquest rau el motiu de tota l'explicació, després de reflexionar en què si m'hagués trobat en la situació oposada hagués trobat que l'aliena era molt més afortunada, vaig arribar a la conclusió que mai no quedem contents amb res. Això em va fer pensar en una de les moltes coses que m'ha ensenyat el nostre amic Bucay (aquell que recordo cada cop que veig el fons de pantalla del meu mòbil (sí, sóc així de friki)).
Que, encara que és important, molt important, no conformar-se i lluitar sense treva pel que es vol, cal que entenguem que la nostra felicitat no es regeix pel que no tenim, sinó pel que tenim. I, encara que jo defensi que només demostres que vols alguna cosa quan realment lluites per aconseguir-la (i d'això ja m'encarregaré d'escriure'n ben aviat), és cert que sovint ho tenim tot i ni ho sabem.
Cal que diferenciem entre un noranta-nou rodó, i un noranta-nou a l'espectativa del cent. Cal que, si mai notem que ens falta res, sapiguem què és i aleshores fer tot el possible per aconseguir-ho. Però no oblidem que, de vegades, no existeix el cent. I és amb un noranta-nou que ja ho tenim tot. No ho oblidem perquè sinó, el dia que estiguem a noranta-vuit, començaran els nostres problemes.
.
.

Pero qué pasaría
si la iluminación llegara a nuestras vidas
y nos diéramos cuenta, así, de golpe
de que nuestras noventa y nueve monedas
son el cien por cien del tesoro.
Que no nos falta nada,
que nadie nos ha quitado nada,
que no es más redondo el número cien
que el noventa y nueve.
Que eso es sólo una trampa,
una zanahoria que han puesto ante nosotros
para que seamos estúpidos,
para que tiremos del carro,
cansados, malhumorados,
infelices y resignados.
Una trampa para que nunca dejemos de empujar
y para que todo siga igual.
¡Eternamente igual!
Cuántas cosas cambiarían
si pudiésemos disfrutar
de nuestros tesoros tal como son.

J.B.

(Us he deixat la versió original del text citat. Si algú del nord o de qualsevol altre indret ho llegeix i no ho entén, que m'ho digui i li passaré la traducció catalana.)

Pirineus amunt

2009-11-11T18:07:00.003+01:00

Sembla que mica en mica anem commemorant els aniversaris. Fa una mica més de dos anys érem a València cridant a tort i a dret que ja en feia 300 rodons de la Batalla d'Almansa. Feia 300 anys que les tropes filipistes havien usurpat (sí, per la força i amb armes) bona part del territori dels Països Catalans. També és cert que cada vegada tenim més a prop l'aniversari d'aquell 1714. Ara, però, hem fet una mica més de memòria i ens en hem anat uns quants anys abans.
350 translacions des que el nord del país va resultar ser una moneda de canvi d'allò més apetitosa, en el conegut Tractat dels Pirineus. I no m'estranya, era un bon tracte: el nord del Principat i, amb ell, la segona capital catalana passaven a ser de privilegi francès. Avui ja n'hi diuen el "Sud de França". Així de fàcil, oi?
I és que semblava que amb 350 anys d'opressió francesa n'hi havia d'haver prou per esborrar arrels i orígens. Amb això ja en tenien de sobres per ajustar un territori a la voluntat d'un estat estranger i els seus mètodes més que centralistes.
Doncs bé, dissabte passat érem 5.000 les persones que recordàvem que no tot és tan fàcil. Que costa molt fer desaparèixer un poble si aquest es nega a oblidar la seva pròpia identitat.
Ara, però, el dubte rau en si som capaços de ser coherents amb el que pensem. En si sabem trobar la millor manera d'assolir els nostres objectius. En si som prou conseqüents i autocrítics per tirar endavant les nostres conviccions col·lectives.
De moment i en part, sobretot per aquestes dates, caldrà recordar i cridar ben alt que els Països Catalans van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Passant, per tant, pel Perpinyà que dissabte passat penjava orgullós aquella estelada roja des de dalt del seu Castellet.

Dibuixos

2009-10-15T18:15:00.000+02:00

El va veure assegut amb un full, una carpeta i un estri a la mà per dibuixar. S’hi va acostar sense tenir en compte, va acabar pensant més tard, que potser ell preferia estar tot sol.

- Ei ho fas molt bé, és molt maco.

- Gràcies – i va continuar ben bé sense immutar-se.

- A mi també m’agrada dibuixar, però no ho faig mai.

A ella li va semblar que, potser conscientment o potser inconscient, ell s’adonava que tot just s’iniciava una de les converses que, de bon grat, portaven compartint tots aquells dies.

- Per què? – va dir, altre cop sense deixar de dibuixar.

- Perquè no en sé – va intentar treure-li importància, amb aquell to resignat.

- Però no dius que t’agrada?

- Sí, però no em surt bé. No n’he sabut mai, de fer coses amb les mans. Tothom s’ha rigut sempre dels meus dibuixos. Jo també, perquè són patètics i fan molta gràcia.

Aquest cop sí que va deixar a part el dibuix i, mirant la seva futura companya de gremi i amb la veu greu, tranquil·la i pausada que el caracteritzava li va dir:

- No fas una cosa que t’agrada perquè en un principi no et surt com voldries?

- Això sembla.

Destrucció

2009-10-09T16:13:00.002+02:00

La ràbia l’omplia de tal manera que semblava que en qualsevol moment li sortiria del cos i prendria forma física. No podia ni plorar, malgrat sentís un dolor de mesures tan extraordinàries. I mica en mica el rostre se li posava més i més vermell. I se li deformava, tot fent sorgir un aspecte més que desconegut per la gran majoria de les seves companyies.

Sens dubte anava in crescendo. Cada cop exterioritzava més l’obscur sentiment que li provocava el fet d’estar vivint, i sentint, una absoluta injustícia. Semblava fins i tot que en qualsevol moment hagués de començar a agredir el primer que passés per davant.

Però enlloc d’això, va allargar el braç per agafar aquell bloc que contenia bona part dels seus millors escrits. Acte seguit, i deixant anar un crit que de segur li prendria la veu per una bona colla de dies, va estripar tots els fulls de mala manera. Els va esmicolar amb força fins que no en va quedar ni un de sencer.

I jo, mentrestant, veia caure a càmera lenta cadascun d’aquests fulls. Veia com les exquisites línies s’anaven convertint, a poc a poc, en simples taques de tinta. Copsava, amb desesperació continguda, autèntiques obres d’art convertides de sobte en un no-res.

Ho veia com si es tracés de l’escena final d’una tràgica pel·lícula. Per imatge l’aniquilació del que tant havia costat de forjar. Els crits desesperats de qui ho havia construït i destruït com a banda sonora original. I, sobretot, amb la trista realitat que qui ho observava, espectant, no podia fer absolutament res per evitar el que davant seu estava passant.

LondonCity

2009-09-28T17:49:00.002+02:00

No hi he estat mai, però diuen que Londres és una ciutat estranya. Diuen que és autèntica i que, malgrat els avenços que es puguin haver fet, conserva l’elegància d’altres èpoques.

Diuen que Londres és en blanc i negre (sí, com això que ara duus al canell). Diuen que és gris i que té un clima horrible. Que el menjar és horrorós i que no hi ha manera d’acostumar-se als seus horaris. No ho sé, suposo que tu m’ho podràs explicar millor, això. Suposo que em diràs el per què del tè a les cinc. Que m’ensenyaràs com va el canvi de moneda i que, quan vingui a visitar-se, m’ajudaràs a acostumar-me a que els cotxes vinguin per on no toca, tot fent-me una guia pels indrets més i menys coneguts de la ciutat.

I és que m’agrada Londres. Al cap i a la fi, m’agradaria igual si fos de qualsevol altra manera. Perquè des d’avui és casa teva, i et veurà créixer cada dia una miqueta més en els anys propers.

Ara bé, sigui com sigui, no permetis que LondonCity canviï el Tu que carregues a les espatlles. No deixis de ser el del riure histèric amb qui cantava a viva veu l’All my loving dels Beatles, i a qui saludava cada matí primer amb els cinc dits, amb el puny, la mà al pit i després assenyalant-te. Ni tampoc aquell pesat que em posava frenètica quan no podia deixar d’anar dient que sí amb veu greu sempre que entenies les explicacions dels professors.

Aquell que li han dit de totes les maneres possibles, des de Kain a Castell, passant pel nom de pila. Però aquell que, per mi, sempre serà l’Èlpot (tan mal pronunciat com sigui possible). O l’Èl, si m’apures.

Hi tornem!

2009-09-24T10:36:00.003+02:00

Yerma de Federico García Lorca per 13 i acció

Divendres 25 de setembre de 2009 a les 19:30

Casal de Cultura de Sant Adrià
c/ Mare de Déu del Carme nº 22 de Sant Adrià de Besòs.

Preu de l'entrada: 6€
Organitza: Associació de familiars d'alzheimer.

El país de les mil llengües

2009-08-17T10:52:00.003+02:00

El país de les mil llengües sempre fa olor a estiu. És l'indret més curiós del món, perquè s'hi olora el mar i la muntanya, la bicicleta i el cotxe, la història més antiga i l'actualitat més moderna.
Al país de les mil llengües s'hi poden veure molts i molts colors. Hi ha llums de tota mena, i tan aviat el cel és blau, com d'un gris tempestós. S'hi veuen caps rossos i morenos, pells fosques i clares, ulls blaus, verds i marrons per tot arreu.
Si palpes el país de les mil llengües, t'hi trobaràs el tacte suau de la sorra, i l'aspre i dur de la roca. També, amb un xic d'esforç, la fredor de l'aigua i l'escalfor del sol.
El país de les mil llengües té gust a sinceritat de xocolata. A dolces i antigues amistats plenes de gelats de tota mena. El país de les mil llengües pot ser de mora, festuc i barrufet, si és que toca. Però també meló i gerds per segons qui.
Al país de les mil llengües s'hi escolten les onades. També hi ha una lluita constant entre havaneres i música de discoteca. Però el més important de tot és que en aquest país, si bé pares les orelles, escoltaràs mil sonoritats incomprensibles, mots impronunciables i llenguatges de tota mena.
Què vols? És el país de les mil llengües.

El càrrec de fotografia

2009-06-30T11:52:00.009+02:00

Aquest any, l’arribada de les vacances s’està fent pregar. No sé si per bé o per mal, l’altre dia vaig demanar que em passessin les fotos que tenim d’aquells 12 dies a Menorca que ara es veuen tan llunyans. Sembla mentida, però la majoria no les havia vist fins ara.
He fet una repassada i, a part de desitjar un cop més acabar el curs d’una vegada, he constatat que n’hi ha que estan molt i molt bé. D’altres, potser no són tan artístiques però tenen darrere alguna anècdota divertida.
Potser el que em fa més gràcia és veure com érem aquells Pioners de primer any de llavors comparat amb els caps d’unitat que som ara, la majoria de nosaltres. I és que si ens hi fixem bé, tres anys de diferència han fet molt.
Avui mateix són uns altres, els Pios que se’n van (i avui fa un any que marxàvem a Holanda!). Camí a Andalusia, estic segura que alguns d’ells no s’hauran deixat la càmera per res del món. Això ens fa veure, si més no, la importància del càrrec de fotografia (del qual sempre acostumem a passar olímpicament).
Sí, Xarli, el teu càrrec també és important. Així que als kampes d’aquest any ja et pots encarregar de dur una càmera que faci fotos ben xules, que els Llops han de quedar macos per la prosperitat!

Us en deixo algunes:

(Si algú es pensa que allò és pla, va molt errat!)

(Un campament estrella al bell mig de l'illa feia que fos una matada arribar a les millors platges. Ara bé, quan hi érem...)

(I a qui se li acut pujar el Monte-Tonto entre tres i quatre de la tarda, a ple sol?)

(I un retorn cansat i accidentat)

"16 anys i a Menorca en bici. Qui ho hagués viscut..." - em van dir quan vaig arribar.

Superant obstacles

2009-05-25T19:10:00.005+02:00

(Aviam si puc tenir aviat alguna foto on se'ns vegi un xic millor.
De moment deixo aquesta.)

M’atreviria a dir que ha estat el personatge més costós de tots. Ni les croquetes del Puck ni l’esquena corvada i la veu raspada del Pantalone superen la dificultat que ha suposat aquesta Yerma.
I no, ni les cançons d’El somni d’una nit d’estiu, ni les dues hores de diàleg constant de La família de l’antiquari van portar tants mals de cap com ho ha fet Yerma.
Però també és veritat que cap altre cop havia acabat tapant-me la cara amb les mans i, quasi inconscientment, hagués repetit una vegada i una altra “no em puc creure que ho haguem fet, no em puc creure que ho haguem fet”.
I és que sí, companys, al final aquí ho tenim. Hem demostrat que per pujar un Lorca com cal només es necessita: una bona dosi d’il•lusió, cinc mesos de dissabtes matiners per assajar, unes quantes llàgrimes de frustració, una directora amb idees simbòliques eixelebrades, un vestuari difícil d’habituar, algunes pràctiques de bon castellà, tants “no puc, no puc, no puc” com “sí que pots, sí que pots, sí que pots”, cap decorat i grans quantitats d’atrezzo, tres Yermas i dos Juanes, cinc hores finals d’assaig general, i sobretot nervis, tonelades de nervis.
Amb això i un xic de text lorquià n’hi ha prou per prendre l’emoció i algunes llàgrimes d’un públic més que receptiu. Qui ho diria, oi?

"No te pude ver cuando eras soltera
mas de casada te encontraré.
Te desnudaré, casada y romera,
cuando en lo oscuro las doce den."

Segona persona del singular

2009-05-12T07:44:00.006+02:00

Tu. Tu que tant aprens i que tant estimes. Tu que tant somies, tu que tant vius. Tu que ets de resposta àgil i de riure fàcil. Tu que, sens dubte, cantaràs amb la veu d’aquells a qui no deixen dir res. I tu que m’acompanyes i m’alimentes de raons.
Tu que te’n riuràs de mi i amb mi. Tu que cantaràs i jugaràs. Tu que t’enfadaràs i cridaràs. Tu que m’escoltaràs i em parlaràs. I tu, que em faràs ser... una miqueta més com tu.
Tu. Tan sensible, tan humana, tan com ets. Tan com tu, com ningú més.
Tan adulta i, per enorme ventura meva, tu: tan i tan amiga. Tota tu.

Per molts anys.

Qüestió de coherència

2009-05-07T11:49:00.004+02:00

Un dia, el meu professor d’Antropologia de l’Educació ens va dir que no es podia ser del Barça i del Madrid a la vegada. No ens estava fent un discurs antropològic sobre el futbol, simplement ens posava un exemple. Ens deia que en termes d’ideologia es podien fer matisos, però que els extrems no es podien tocar.
En aquell moment vaig pensar que tenia raó (sobretot quan va dir que sí que es podia ser del Barça i del Sant Andreu, cosa que jo em vaig afanyar a corroborar). Vaig pensar que és inconcebible que algú sigui del Barça i del Madrid, com és inconcebible que algú sigui de dretes i d’esquerres. Però, tot i que per diferents motius no seré jo qui li digui, el senyor catedràtic estava equivocat. Tan equivocat com ho estava jo quan aquell dia li vaig donar la raó.
Resulta que ahir vaig tenir l’oportunitat de comprovar moltíssimes coses. Ahir vaig poder veure com de fastigosament contradictòria i incoherent és la societat juvenil que puja. Un jovent que et parlarà d’igualtat i cooperació, però que a l’hora de la veritat mira pels seus propis interessos de títol individual.
Sembla ser que hem perdut, doncs. La nostra generació ha perdut la partida contra les campanyes neoliberals dels grans mitjans de comunicació. I potser ens podrà semblar que no, potser no ho creuem quan anem a un concert massiu d’Obrint Pas o La Gossa, on tothom enarbora l’estelada roja mentre canta aquelles lletres que reivindiquen un canvi social. Ho veurem i pensarem que ho tenim guanyat, que anem de puta mare, que hi ha moltíssima gent conscienciada.
Però no. Ho sento gent, no és així, encara no. I no ho serà fins que no siguem els mateixos que portem samarretes estampades amb la paraula solidaritat els que actuem en conseqüència. No ho serà fins que arribi el dia que les persones que s’atreveixin a pronunciar les síl•labes de la revolució ho facin conscients, coherents i conseqüents en pensaments i actes.
Ara bé, potser hem perdut una batalla, però no la guerra. És el moment de tornar a actuar. I jo voto pel terreny educatiu, formal i no formal, per així assegurar-nos que els que venen no siguin com nosaltres, en aquest sentit. Per mostrar a aquells que arriben un horitzó de valors que es basin en el “volem” i el “tenim”, més enllà del “jo vull” i el “jo tinc” que ara imperen dia a dia.
Perquè, al final, ja ho hem repetit mil i un cops: la revolució comença per un mateix. I això ja cal que ens ho tatuem al cervell d’una vegada. I ho dic per la gent d’ahir, ho dic per mi, i ho dic per tu que tot just m’has acabat de llegir.

Snif

2009-04-27T19:31:00.004+02:00

Sóc persona de llàgrima fàcil, ho tinc molt clar. Quan alguna cosa em fa enrabiar, quan em poso nerviosa, quan em col·lapso i, evidentment, quan estic trista, puc tenir la cara molla en un pim pam. I em desagrada perquè de vegades és millor aguantar el tipus i jo no me’n surto mai.
Ara bé, també és cert que no recordava cap moment d’aquests recents dinou any en què hagués acabat plorant d’emoció. Potser els ulls humitejats... però aquell llorar de felicidad que diu l’Amaral en una de les seves cançons, aquella llàgrima viva que em vau treure vosaltres, malparits, no l’havia experimentat mai.
Que de fet, ara hi penso i me’n adono que el moment en qüestió no va ser més que la culminació de tot el que havia arribat a desbordar aquella nit. I és per això que podria anar anomenant tots els sentiments que m’omplien, però, sincerament, em fa una mica de vergonyeta. Prou que he fet reconeixent aquí públicament que sí, que em vau fer saltar les llàgrimes d’emoció, i que això no ho fa qualsevol persona (ni de qualsevol manera).
I posaria totes les cançons del CD, posaria l’escrit, les dedicatòries, les fotos, la llibreta tan ben cosida, la samarreta friki (que ara mateix porto a sobre)... ho posaria tot. Però els lectors esporàdics del bloc els seria absolutament igual i possiblement ni s’ho mirarien.
Això sí, no em quedaré sense presumir d’amics (que, al final, és l’únic que volia amb aquesta actualització) i deixaré la lletra de la cançó, perquè tothom vegi com s’ho han currat i sàpiguen com n’estic, d’agraïda.
Així que moltes gràcies, xiquets. Potser tindrà la mateixa melodia, però supera La Bamba de bon tros!

Per celebrar el teu cumple,
per celebrar el teu cumple
es necessita una mica de frikisme,
una mica de frikisme,
com la Marina que té ulls de xina,
que té ulls de xina i un bon somriure,
Marina, Marina.
Ai Marina, Marina
que expliques contes
i ara ja ets cap de cau.

Marina, Marina (Puck!)
Marina, Marina (Pantalone!)
Marina, Marina (Yerma!)
Marina, Marina (19 anys!).

Per ser com la Marina,
per ser com la Marina
hauràs de fer moltes sessions de frikisme,
moltes sessions de frikisme
com fa el Harry, com fa el Ron, com fa l’Hermione.

Marina, Marina...

Esperem que t’agradi,
esperem que t’agradi
aquesta cançó que hem fet tots junts per tu,
que hem fet tots junts per tu.
Per la Marina, la noia que ens motiva.
Per la noia que ens motiva,
i amb un somriure ens omple de vida,
ens omple de vida la seva alegria,
ai Marina, Marina.

Marina, Marina...

Dinou

2009-04-24T09:13:00.004+02:00

Només les persones filles de la primavera podem dir que n'hem viscut vint, el dia que en fem dinou. I no jutjo si és bo o dolent, simplement ho trobo curiós. Curiós i divertit.

"Y deja que te lleve el viento hoy
a ver el mundo entero..."

Amb flauta de Pan

2009-04-18T11:55:00.000+02:00

Els dies s’escolen, ràpida i lentament a la vegada. I a mida que van passant veus com canvien les coses, i també com es mantenen.
I et ve a veure el senyor Peter Pan i et diu:
- Espavila! Els dies de glòria s’acaben, se’n van!
I tu li dius que encara no han marxat, que de fet no tenen per què marxar mai.
I tornes altre cop a la vida en societat, tot pensant que és la mateixa reflexió de cada finals d’abril.

No em feu cas. Paranoies a mig memoritzar els maleïts versos de Lorca.

I què voleu...

2009-03-18T16:58:00.004+01:00

...porres o llibres?

http://blip.tv/file/1891138
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3558016

Una experiència que suma

2009-03-12T17:35:00.003+01:00

Estava cansada, arribava d’una reunió de Llops i només pensava en la feinada que m’esperava dins la carpeta. Miro de casualitat el mòbil i un missatge m’informa que algú em diu alguna cosa a la bústia. Indrigada, l’escolto i una veu coneguda em demana que la truqui, que és urgent, que necessiten que els faci aquelles cinc frases dalt l’escenari.
Ja establert el contacte telefònic, li vaig dir que necessitava una hora per confirmar-li. I solucionats els problemes logístics i de calendari que tot allò em causava, vaig fer una enèssima trucada.
- A tu el que et passa és que et fa por fer el ridícul, oi? Per això m’has trucat.
- M’has pillat.
- Marina, tot el que has de fer és deixar-te anar. Si puges a l’escenari amb vergonya no treuràs tot el que pots donar. I, sobretot, no pensis en aquell personatge quan el director et parli.
La rialla que em va provocar l’últim comentari van calmar mínimament els nervis que, de cop, s’havien apoderat de mi. I en el primer assaig em vaig sorprendre de la meva pròpia psicologia. M’interessava molt més la visió de qui sempre m’ha dirigit a mi, que no pas de qui ho feia en aquesta obra.
Aquell dia, doncs, va precedir ben bé un mes d’assajos fins les tantes, i bronques, i preocupacions, i dormir poc. I tot per una escena. Una escena... i alguna cosa més. Dubto que m’equivoqui si dic que el món es sorprendria si sabés tot el que m’han ensenyat aquestes cinc frases. He après, entre altres coses, el pa que s’hi dóna en això del teatre amateur; m’he deixat ben clar fins quin punt m’agrada tot això quan, tot i estar acostumada a només dues, amb cinc representacions no n’he tingut del tot prou. M’he preparat un xic més per la bogeria que ens espera al mes de maig i he tingut on recolzar-me quan la senyora Yerma se’m ha resistit. He constatat com arriba a unir el teatre, quan una majoria de desconeguts han esdevingut de cop companys meus i, per descomptat, me’n he adonat de com ho enyoro, això de pujar a l’escenari amb la sala plena de gom a gom.
Gràcies, FSF. De moment continuaré intentant que el bon Lorca no s’hagués d’avergonyir d’això que mica en mica estic i estem pujant. Tot i que no prometo res.

Cheever, l'algutzil més genial!
Viu prop de Salem, Massachussets!

L'estació llunyana

2009-02-07T11:01:00.004+01:00

(estiu 2007, prop de la plaça de l'Univers)

Déu i ajut ens va costar que ens deixessin sortir les nits d’estiu. Les poques vegades que podíem creuar la porta de fora i baixar al passeig eren una mena de regal. Quan ho fèiem, ens empolainàvem (una mica) i gaudíem de l’ambient guiri que es respira a l’agost a qualsevol poble de la Costa Brava, fins i tot al nostre.
Havíem de controlar bé l’hora, no fos cas que, per una vegada que ens deixaven, arribéssim tard i ja l’haguéssim vessada per la resta de l’estiu. I menjàvem un gelat, bevíem un granissat o anàvem al Luna Park a mirar qui guanyava en aquella màquina de ballar.
Les nits d’excepció com aquesta, però, també s’acabaven. I aleshores arribaven les normals, les de cada dia, les que ens quedàvem dins sense saber què fer.
L’època del fet i amagar ja havia passat, i es respirava la calma i la tranquil·litat que els veïns portaven anhelant des de feia ja tants anys. Era per això que l’única sortida que ens quedava era fer-la petar. I ho podíem fer al nostre estimat Túnel, on la Catherine i seu maleït gos ens demanaven silenci reiteradament, o bé en aquell jardí d’herba humida i llums molt més tènues.
Un cop, després de molt intentar-ho, vam haver desistit d’intentar jeure a la gespa sense patir les mossegades indiscriminades d’aquelles formigues assassines, vam acabar optant pels bancs. Allà podíem seure o ens podíem estirar panxa amunt, cadascú en un de diferent. I era quan ens decantàvem per aquesta segona opció que ens el trobàvem. No era per sorpresa, perquè no ens fallava mai. Sempre el teníem, allà, disposat a ser observat durant hores: el cel estrellat.
I xerràvem mirant-nos-el. Ho féssim d’ell o no, sempre hi era. De tant en tant, ens feia aixecar-nos d’una revolada i cridar:
- L’heu vist? L’heu vist? Ha passat rapidíssim!
I era igual si l’havíem vist o no, perquè d’estels fugaços n’acabarien passant a cabassos.
Ara, que som un xic més grans, podem tornar a casa a l’hora que ens plagui. Podem baixar al passeig, al poble, podem muntar-nos una excursioneta a Empúries que acabi ben remullada (sí, sí, com aquella de l’estiu passat), podem ser més cools i anar de discoteca. Podem fer-ho, i ho fem (bé, això últim, per sort, només en ocasions comptades). Però en canvi, sense quasi ni adonar-nos-en, ens hem quedat sense aquelles nits estrellades.
D’acord, potser també es veuen des del port i amb una fantàstica crep de xocolata a la mà (i a la boca, i a la panxa); però és evident que no és el mateix. Per mi, si més no, no ho és. I amb això no vull dir que el port no m’agradi (les nits de guitarra a l’espigó sempre han estat del milloret), ni tampoc que haguem d’eliminar les nostres visites i banys nocturns a la platja del poble. Però potser, només potser, aconseguint el que llavors tant desitjàvem, hem deixat perdre una de les millors maneres que teníem de gaudir de l’estiu.
I ja m’explicareu què hi faig jo aquí, xerrant de l’estació més llunyana de totes, explicant coses de platges i gelats, en ple mes de febrer. En part deu ser perquè ho trobo a faltar (qui no enyori l’estiu que vingui i li faig un monument), i, en part, perquè he llegit alguna cosa que m’ha encès la bombeta al cap i no m’ha deixat tranquil·la fins que no ho he plasmat per escrit.
Tant hi fa, no em feu gaire cas.

Converses

2009-02-05T11:36:00.001+01:00

- Saps què? Bé, sí que ho saps, però no te’n recordes.
- Què?
- Avui fa tres anys que ens vam conèixer.
- Què dius?
- Sí, quatre d’aquell naixement i tres d’aquell dinar.
- Ostres... i ara en canvi... Sap greu, tot allò, oi?
- Sí que en sap, de greu. I molt... De vegades penso que en part va ser culpa nostra.
- Vols dir que vam ser un factor tan important?
- Tot va sumar, suposo.
- Sí, potser. Tot i que jo encara penso que allà hi havia gat amagat. Era massa clandestí, tot plegat.
- Pot ser... Tot i que, si és així... el que es pot arribar a carregar la combinació d’un manipulador i unes quantes hormones alterades, eh...
- Doncs sí, la veritat.
- En fi...
- Vinga va, deixem-ho córrer. T’explico ben bé com fer-t’ho per posar música al bloc?

I ara que ja en sé, aquesta va per tu (segur que preferiries la original, però és que sempre m’ha agradat la versió de Betagarri).

Nens (i nenes)

2009-02-02T12:07:00.004+01:00

Són petits i molt pesats. Tenen mil manies que no hi ha manera que facin fora. Es barallen per tonteries i després ho haureu d’arreglar vosaltres perquè no hi haurà manera que surti d’ells.
Es passen mil anys per plantar una tenda i els has de dir trenta cops que recullin abans no comencin a fer-ho. No podràs fer que desfacin els seus grupets, ni que s’esforcin per parlar amb aquells que no coneixen tant. És per això que sempre hauran d’acabar refent la rotllana una i altra vegada i tornant a separar-se per grups, per tal que estiguin mínimament barrejats entre edats i sexes.
Es queixaran per caminar, i sempre seran ells els que hauran portat més material que la resta. I no se saben encara ni la meitat de cançons del cançoner, però pobre d’aquell qui agafi una guitarra i no comenci tocant el Sigues lliure o La Bamba.
Si tenen gana, ja els hi pots dir que per molt que insisteixin s’hauran d’esperar, que ells t’ho recorden reiteradament. Però, en canvi, quan ja hem menjat, no són capaços d’esperar-se quietets a que tothom acabi.
Faci el fred que faci, voldran sortir fora a jugar i córrer. Si tens la sort que l’activitat que has ideat els hi agrada, prepara’t! Hi voldran jugar tantes i tantes vegades que desitjaries no haver-hi caigut mai. I, sobretot, no tinguis la bondat de deixa’ls-hi escollir el joc, perquè en menys del que es triga a pronunciar les paraules “Bote-Bote” ja n’estaràs començant una partida.
Sempre hi haurà el típic que es deixa el berenar, i el típic que es deixa l’euro. I ja podeu explicar mil vegades el per què de tots els càrrecs, que la setmana següent se’n tornaran a oblidar.
Al·lucines del jocs als que es poden posar a jugar entre ells. I miraràs de parar-ho com puguis tot pensant que es mataran si continuen un segon més. Però a ells els hi serà absolutament igual i obviaran tot perill que les seves distraccions puguin tenir.
Però, malgrat això, malgrat siguin cridaners, entremaliats, i fins i tot un xic provocadors, és increïble com poden ser capaços de fer passar unes estones tan i tan divertides. Ja siguin les tardes de dissabte, com una excursió de cap de setmana sencer, aquí al costat o a l’altra punta del món.

Imatge

2009-01-13T22:15:00.007+01:00

Fa ja uns quants mesos vaig actualitzar amb la descripció d'un paisatge que m'havia deixat ben captivada. El dia que el veia, en plena vena poètico-bohèmia-artístico-guai vaig decidir que no li faria cap foto, perquè seria una manera d'espatllar-ho.
Al cap de ben poc, la meva poca memòria visual i jo vam penedir-nos d'aquesta decisió i, deixant pas a la vena pragmàtica, objectivista i escèptica, vam maleir el moment en què em vaig negar a agafar la càmera.
Fa uns dies, però, per casualitats de la vida i sense que jo en tingués intenció, vaig trobar una imatge d'aquell mateix paisatge. En un primer moment en va fer molta il·lusió, però vaig recordar l'escrit, vaig recordar que el tenia penjar aquí al bloc i vaig començar a dubtar sobre què n'havia de fer.
Després d'unes quantes barrinades he decidit que seria ultratjar la ja citada vena poètico-bohèmia... penjar la foto en aquell mateix escrit. De fet, seria ultratjar l'escrit en si, perquè faria que es contradís per ell mateix. Però també volia que se sabés a quina visió m'estava referint en aquell moment, així que vaig acabar decidint penjar-la en una nova actualització sense que vingués a res concret.
De manera que després d'aquesta justificació de considerable poca utilitat, us deixo la imatge en tamany ben gran i ho deixem córrer d'una vegada. Vagi tot molt rebé.

PS: per cert. Haureu comprovat quina de les venes és l'actual. Suposo que són els exàmens.

Resumint l'any

2009-01-01T14:58:00.004+01:00

Vaig començar el 2008 fent una mena de resum del que havia estat el meu 2007, però no el vaig penjar al bloc no sé ben bé per què. Enguany he fet el mateix i aquest cop sí que ho posaré aquí per si algú ho vol llegir. Possiblement no us aportarà res, perquè, malgrat les mil i una coses que han passat al món durant aquest any, l'he enfocat de manera molt personal, fent esment als esdeveniments més destacats que he viscut durant l'any que tot just deixem enrere.
M'ha quedat força més llarg que el de l'any passat. Serà que he viscut més coses, no ho sé.

El 2008 va començar a la Lira i iniciava un mes que em portaria, entre altres coses, una nit de conversa a Celrà d’aquelles que no s’obliden. A més, va ser a finals d’aquell gener que vaig lliurar definitivament el meu Treball de Recerca.
El febrer començava amb un carnaval inusual, en què la pija i jo vam haver de complir la nostra promesa de disfressar-nos l’una de l’altra. Aquell va ser un dia intens, perquè va coincidir amb la festa de celebració del divuitè aniversari de la Neus, on ens ho vam passar més que bé. Pocs dies més tard arribava a classe tremolant per l’exposició oral del TdR, posant-hi punt i final d’una vegada.
Durant el mes de març vam fer el segon volo de la perfomance sobre la violència de gènere, aquest cop tocava a Caldes de Montbuí. Les vacances de Setmana Santa van caure per aquestes dates i amb uns quants les vam batejar amb el nom de “Multikampes”: vam estar els deu dies de campaments, cinc amb els Llops, fent el primer tastet d’això de ser cap, i cinc amb els Pioners, que de fet era el que ens tocava.
La primera setmana d’abril la vaig passar de viatge de final de curs. Els dos primers dies a Venècia (on em vaig impregnar de la Commedia de’ll Arte que tant necessitaria pel juny), i els següents a Croàcia.
Com ja començava a ser habitual, un Sant Jordi sencer venent roses a plaça Comerç (i de pas contes, punts de llibre i pastissos), i l’endemà arribaven els meus divuit anys.
Durant el pont de l’1 de maig vaig gaudir de dos concerts d’Obrint Pas gairebé seguits i, en el cas del segon, de cop em vaig trobar dalt l’escenari llegint un manifest a viva veu.
Mitjants de maig van ser carregats de nervis. Nervis pels exàmens finals i perquè em vaig ficar enmig d’un conflicte que en un principi no era meu, i nervis per la Festa de Primavera que vam celebrar just llavors.
Al mes de juny m’acomiadava de l’escola i m’enfrontava a tres dies de Selectivitat que van passar fins i tot més lleugerament del que m’esperava. I just començaven les desitjades vacances. Unes vacances que, de moment, es plantejaven d’allò més estressants: l’estrena de l’obra suposava una feinada que déu ni do (tanta que fins i tot em va passar per alt el dia del meu sant). Un cop vaig haver portat el Pantalone dalt l’escenari, van començar els dies de platja, i vaig assistir a l’acte de la meva graduació i la dels meus companys.
I arribava la primera quinzena de juliol. Aquella que passaria sencera de ruta amb bici per Holanda. Àmsterdam i Amersford van ser alguns dels molts indrets que vam visitar, en dues setmanes d’aventures amb els companys de sempre. Una mena de gran comiat.
Tornant de campaments d’estiu, vaig apuntar-me al taller intensiu de contacontes que tantes portes m’obriria després, a la vegada que em matriculava definitivament a la carrera de Pedagogia de la UAB.
Els dies d’agost a L’Escala sempre tenen alguna cosa especial. Aquest any, a més, vam poder conèixer molta gent, mentre rebia la visita d’una bona colla de companys amb els que vam passar uns dies genials. Les festes de Gràcia de mitjants d’agost van tenir de tot, i finalment, per acabar d’arrodonir el mes, una setmana sencera de quatre amigues a Platja d’Aro.
Al setembre, com ja és tradició, me’n anava a Olot a celebrar les Festes del Tura. Poc després, una Diada Nacional que va acabar passada per aigua i dues nits a la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega de les que encara en fem broma.
I arribava el primer dia d’universitat, en què vaig haver de superar els nervis per acabar coneixent els meus nous companys, que han resultat ser gent magnífica.
L’octubre començava amb el segon gran canvi, després del dels estudis. Durant la cerimònia de Passos més trista que he viscut mai, vaig esdevenir cap de Llops, deixant enrere la meva etapa a Pioners per començar a portar més de vint nens de primària inquiets i entremaliats. Finals d’aquell mes, però, seria el punt d’inflexió entre una manera i una altra de viure-ho, i just començava el novembre assumint responsabilitats que no m’imaginava mai que tindria. Amb l’únic consol que allò, si més no, ens faria créixer i madurar.
La Festa Major de la UAB i la sorpresa d’aniversari de la Mire (Visca la Mireia!!) van animar un novembre que, en general, va destacar per ser trist i força angoixant. Excepte, es clar, durant el primer cap de setmana de festes de Sant Andreu, que vaig poder baixar la pancarta de dalt del campanar.
I començava el desembre i, amb ell, els quinze dies d’ocupació de facultat. Una quinzena de formació i coneixença espectacular. I durant els últims dies de mes, la primera excursió amb els Llops, el Nadal a casa malalta i el Cap d’Any a Sagrera.
Com a valoració final, només puc dir que mai cap any m’havia passat tan i tan depressa com aquest 2008. Li haurem de demanar al 2009 que vagi una mica més lent, si vol que l’assaborim del tot.

Paraules

2008-12-28T18:04:00.003+01:00

Sempre n’he estat defensora. Sempre he cregut que eren la millor arma i el millor escut. Miro d’aprendre’n tantes com puc i de saber utilitzar-les en el moment més indicat. M’agrada comparar-les i corregir-les. M’agrada trobar maneres diferents de combinar-les, i m’agrada jugar-hi barrejant-les. M’agrada compartir-les.
Cadascuna té un rol diferent, en mi. Algunes les repeteixo a cada minut, d’altres les reservo tant que podrien passar anys abans no tornessin a sortir.
Són espontànies, diverses, complexes i intrigants. Possiblement cadascuna amaga secrets inimaginables. I és que, malgrat no tenir vida, són pastades a les persones: els hi surt humanitat per totes bandes. I en podria utilitzar mil més per parlar sobre elles, que de segur no faria llarg.
Ara bé, la màgia més gran que tenen és que, de vegades, és millor reservar-les. De vegades, només cal un gest o una mirada per dir-ne milions sense pronunciar-ne cap. I quan això passa, el millor de tot és sentir-les en silenci.
Feu-ho, ja veureu com és ben cert.

Alegria... que és Festa Major!

2008-11-30T16:48:00.008+01:00

No passa sovint això que el diumenge de Festa Major coincideixi amb el mateix dia del nostre patró. Normalment s’aproxima al màxim possible i sempre hem d’esperar uns quants anys perquè es repeteixi la situació.
Aquest any, però, ha tocat. Avui és Sant Andreu, i avui és dia de pregó i de cercavila. Avui és aquell dia en què s’omple plaça Orfila i des de l’ajuntament deixen anar el discurs, just abans de cridar aquell Visca Sant Andreu! que tant ens agrada. Després, la baixada de la pancarta pel campanar, i ja pot començar el cercavila. Que infants, joves i grans surtin disfressats a fer conèixer la seva entitat mentre la resta d’andreuencs se’ls mirin cofois i embadalits!
Aquest any, que he tingut l’oportunitat de presenciar-ho des de dalt, m’ha encantat veure com a la nostra plaça major les cares de la gent somreien en acabar el pregó, i giraven de cop noranta graus esperant la pancarta. Aquest any, per primer cop, he hagut de controlar un grup de nens amb disfresses cada cop més trencades, m’he hagut de
passejar amb el precinte a la mà, a punt per salvar qualsevol situació. Aquest any érem nosaltres qui els havia de fer saltar i cridar sense vergonya.
Aquest any, com tots els altres (i encara que, com comprendreu, hagi passat més nervis que mai), ha estat fantàstic.

Des d’aquí dir que un plaer, Nereo, haver-me trobat amb tu a no sé quants metres de terra amb una pancarta de Festa Major a la mà.

Bona festa per tot andreuenc i tota andreuenca, que això tot just comença!

Estudiants a la bolonyesa

2008-11-20T22:23:00.001+01:00

Avui us ensenyarem com realitzar aquest plat tan i tan suculent: els estudiants a la bolonyesa. No patiu, ja veureu que és ben senzill, només cal utilitzar els ingredients i la metodologia correctament.
Per començar, cal posar una olla universitària al foc. Ha de ser una olla resistent i ben preparada per tot el que pugui passar, i el primer de tot és abocar-hi una bona colla d’estudiants engrescats. És molt important que l’olla, en aquest moment, estigui a foc lent, no fos cas que s’adonessin abans d’hora de què va tot això.
Un cop ja són tots dins haurem de preparar el toc bolonyès i, per fer-ho, en primer lloc, necessitarem treure el foc lent i augmentar els preus. D’aquesta manera només tindrem com a estudiants aquells que ens interessin més, perquè la resta hauran de saltar de l’olla. Però per acabar de ser del tot efectius en aquest sentit, hi afegirem un rajolinet d’horaris de tarda, sense oblidar els de matí, i així evitarem que aquells estudiants que hem fet fora amb el primer ingredient bolonyès utilitzi cap mena de trampolí per ficar-se a la nostra olla.
A més, malgrat hi posem grans dosis de treballs i feina extra a fer a caseta (en direm treball autònom i quedarà ben maco), caldrà substituir la sal necessària dels àpats convencionals per allò que se’n diu “un bon màster”. Condiment que serà indispensable, pugui o no pugui ser rebut.
De tota manera, com que el plat suposa una sèrie de despeses que la nostra olla no pot assumir, comptarem amb l’ajut de les nostres estimades empreses privades (privatització venia de privat, oi?) que amb molt de gust vetllaran per la cocció de l’ensenyament superior del nostre país.
No us el podeu perdre. Un àpat que arribarà a tota la família! Per cert, recordeu de tancar bé l’olla mentre bull, no passés que alguns estudiants no volguessin rebre els ingredients ja citats.
Vagi de gust i bon profit!

Molt breu

2008-11-08T22:27:00.002+01:00

Passejaràs pels teus carrers i sabràs del cert què és el primer que t’hi va unir. Hi pensaràs, dia rere dia, hora rere hora, minut rere minut. Fent-ho, podràs recordar mil i un moments, podràs deixar anar l’explicació clara d’aquelles mil i una vivències. Però no ho faràs. No ho faràs i no ho faràs. Perquè preferiràs rendir-te a l’angoixa, que no és sinó la por a perdre aquella esperança omplerta de pessimisme, que no pas oferir tributs a una dissortada memòria. Com si d’un difunt es tractés.
Voldràs escriure i no rajaran les paraules. Voldràs parlar i et tremolarà la veu. Voldràs explicar a aquells propers què és el que passa, però la realitat et callarà, i tu tansols podràs demanar suport en un vot de confiança. Suport inexistent o existent, dependrà de cadascú.
I, malgrat tot, només una veu de cantautor aconseguirà calmar-te i et farà tornar a ser tu. Aquella que deia allò de que gane el quiero la guerra del puedo.

Lligams

2008-10-21T19:42:00.000+02:00

L’altre dia pensava en els lligams. Pensava en les amistats, em preguntava què eren i què no eren. Em preguntava què implicaven i què no. L’altre dia pensava que si s’inventés la manera de mantenir-les fermes sense cap mena d’esforç, perdrien tota la gràcia.
L’altre dia recordava converses i xerrades, rialles i cançons, abraçades entre llàgrimes, recordava baralles i discusions, recordava fins i tot reconciliacions.
L’altre dia, sense adonar-me’n, vaig acabar recordant la màgia d’aquells dies, anys ençà, on semblava que tot començava de zero. En aquell temps on m’adonava que, per més que ho intentés, hi havia experiències que mai no oblidaria, que necessitava sortir de la bombolla i recórrer món tot cercant el meu lloc.
L’altre dia vaig ser conscient que un moment similar s’acostava i que, possiblement, el coixí seria el mateix. Al cap i a la fi, va ser l’altre dia que vaig decidir convertir-me en una estrella fugaç.

Canviant o estrenant

2008-09-30T19:29:00.002+02:00

La pel·lícula Amélie comença presentant els personatges principals, i, per fer-ho, el narrador explica, entre altres coses, què és tot allò quotidià que més els hi agrada. Són cosetes de cadascú que poden arribar a resultar fins i tot entranyables.
Però ja sabem que no cal anar-se’n fins la ficció cinematogràfica per trobar-nos amb això. Al cap i a la fi, tots i totes tenim els nostres detallets de la vida que estimem secretament (i no perquè no es vulgui dir, simplement perquè no són un tema de conversa gaire habitual).
Jo en tinc moltes, d’aquestes pseudoaficions (per dir-ne d’alguna manera, no pas per prendre’ls-hi valor). Una, en concret, és que m’agraden les coses sense estrenar. M’encanten. Especialment els paquets de xiclets d’embolcall intacte, però també les tarjetes de metro amb encara deu viatges, les xocolatines recent comprades, llaunes que encara no s’han obert...
Una cosa que no m’agrada tant, però, són els canvis. Ho sento. Mira que faig l’efecte de ser una persona oberta a tot, lliberal, perfectament adaptable a qualsevol situació... però noi, sembla ser que no és així. Fins i tot aquells i aquelles que ens considerem revolucionàries tenim la nostra vessant més conservadora. Sí, ho reconec, els canvis em costen. A casa ja ho saben, que perquè jo accedeixi a moure un moble de lloc s’haurà de suar la cansalada.
I no us penseu que és en va que jo em dedico a explicar els meus gustos i les meves neures, no pas. Com que la gran majoria de lectors del meu bloc em coneixeu força, sabreu que estic en un moment força crític. Si el curs passat s’acabaven moltes coses, aquest any en comencen de noves. I no estic parlant només de la universitat (que també), sinó d’altres aspectes del meu dia a dia que han fet, o faran, un canvi gairebé absolut.
Clar, comprendreu que per una persona tan sumament reaccionària a la revolució quotidiana del dia a dia com jo (no em malinterpreteu, sisplau, que ens coneixem), es fa complicat començar aquest nou curs. Seran només els primers mesos, després ja únicament buscaré al bagul de los recuerdos. Així que us ho explico, més que res, per fer-vos saber la meva situació actual, i prou (bé, i potser també perquè ja tocava actualitzar).
Però no patiu, que ja intentaré mirar-m’ho amb bons ulls. Intentaré concienciar-me que no és que estigui canviant res, sinó que simplement estic estrenant coses de la meva nova vida. Així sona tot més maco, i fa l’efecte de ser molt més fàcil.

Fent preguntes

2008-08-23T22:41:00.001+02:00

Als infants se’ls hi recomana sempre que no es tallin a l’hora de preguntar, que va bé per despertar el seu interès i el seu coneixement sobre la vida i totes aquestes coses. Així, si un nen petit mostra els seus dubtes, les ments més adultes del voltant pensaran: mira quin noiet més despert ! I se’l miraran amb cara somrient tot imaginant quin ofici d’èlit tindrà quan sigui gran.
La cosa, però, canvia radicalment amb els anys. Sembla ser que quan ets gran t’has d’haver assabentat de tot, i és per això que fer preguntes, mostrant d’aquesta manera que hi ha alguna cosa que no saps, fa lleig i fa vergonya.
Si voleu saber un secret, a mi tota la gent que és més gran que jo sempre m’ha imposat respecte. No em demaneu per què, però és així. Un exemple clar d’això és l’escola, on les diferències d’edat queden evidenciades, lògicament, pel curs acadèmic. Inconscientment, a tot aquell que anés alguns cursos, ni que fos tansols un sol any, per sobre meu ja me’l mirava d’una altra manera. Potser perquè el fet que jo estigués estudiant alguna cosa que ell ja havia fet i que en canvi jo no en tingués ni idea del que ell aprenia em feia venir la sensació d’estar per sota seu.
Tant se val, el cas és que, vulgui jo o no ho vulgui, si us em presenteu i teniu més edat, possiblement us deixaré anar alguna broma sobre el pas dels anys però, en el fons, us estaré admirant en secret i m’estaré preguntant què podria aprendre de vosaltres. Un prejudici força estúpid, cert és, doncs al llarg dels anys que porto vivint he conegut molta gent més jove que jo per qui he sentit admiració profunda; i tot el contrari, també he vist persones nascudes d’abans que han resultat ser d’un patetisme exagerat. Però és així i de moment no hi puc fer res.
I és ara quan venen els meus dubtes. Contant, contant, me’n adono que fa quatre mesos que sóc major d’edat. És evident que per una qüestió de justícia semàntica no diré que fa quatre mesos que sóc adulta, però sí que és cert que hi ha certes coses que mica en mica es van deixant enrere. I és per aquest motiu que és just ara quan em pregunto si és que em toca comportar-me com els “grup dels grans”, si és que em toca saber-ho tot i tenir mig por i mig vergonya de fer preguntes. Perquè és ara quan la societat ja no se sentirà orgullosa de mi en el moment en què jo vulgui resoldre un dubte. És així com hem quedat abans, oi?
Doncs ho sento, éssers que han superat de ple i de sobres la socialització primària. Ho sento però aquest cop, i com en molts d’altres de fet, no us seguiré la veta. Aquest cop posaré tots els meus esforços en no veure’m influenciada pel conjunt, en aquest sentit, i per poder així estar totalment desinhibida a l’hora de fer preguntes i de mostrar al món que hi ha milions i milions de coses que desconec. En aquest sentit, i mal que em pugui costar, seguiré vivint al “grup dels menuts”, guiant-me, un cop més, pel meu estimat io da gan vui se patit (sé que fa massa temps que tinc aquest escrit explicatiu pendent de penjar al bloc, ho sé).
Així que, sisplau, si mai us mostro aquesta part meva tan infantil tingueu una mica de paciència i no us ho prengueu malament. Ans al contrari, probablement serà un elogi: voldrà dir que vull aprendre de vosaltres, voldrà dir, tansols, que us estaré demanant que em cediu una cosa tan magnífica com és el coneixement.

Vivint

2008-08-22T16:10:00.002+02:00

Unes simples imatges dins la caixa estúpida m’hi han fet pensar. M’he recordat entre passadissos amb el dubte al rostre, observant atentament cadascuna de les mirades que creuàvem. He recordat ulls que, de tant vermells, feien brollar noves llàgrimes. He recordat notícies vingudes com punyalades a l’estómac. I he recordat totes aquelles coses que ens han fet passar per moments poc corrents en la nostra juvenil etapa.
Però llavors me’n he adonat. Llavors m’he vist cantant fa més tres anys de la mateixa manera que ho feia just fa poques hores. Llavors m’he vist envoltada de la mateixa gent i ho he tingut ben clar : els anys i les experiències ens han fet més forts, més lluitadors, més units. Tot el que hem viscut ho hem fet plegats i tots els mals records, els tenim plegats. I l’única cosa que tinc clara és que aquest vincle no es trenca per molts anys que passin, que aquesta unió no desapareix quan canvien els pupitres.
I és ara quan somric en veure en què ens hem convertit : en just els mateixos que érem abans, les mateixes persones que reien i ploraven fa quasi quatre anys, fa dos anys, i fa tot just un any. Els mateixos éssers, amb els mateixos somnis... tansols des d’uns quants centímetres més amunt.
És tot just ara que començarem a complir allò que plegats vam imaginar.

En un lloc insospitat

2008-08-16T14:50:00.001+02:00

Caminaré cap aquella zona vista centenars de vegades i tindré la sensació que és el primer cop que l’aprecio de debò. Sentiré un amor profund per la terra trepitjada, i demanaré quan serà el proper cop que podré gaudir d’una petita porció de temps per passejar-m’hi.
Miraré un instant de no res la lluna, “demà serà plena” pensaré. Demà... “on seré demà?” em preguntaré. La resposta superficial vindrà al meu cap immediatament, la que no ho és tant quedarà amagada qui sap on.
Passarem per davant d’una petita roca que ningú més no veurà i un desig desenfrenat de seure-hi s’apoderarà de mi com si res. M’aturaré, “no pots anar-hi, aquest cop no, ara no”.
Havent passat de llarg, ni gota de llum, la lluna quasi plena, però el cel ennuvolat. La lluna es destriarà perquè els seus rajos travessaran una mica (només una mica) els núvols prims. Però en canvi els estels... on seran els estels? No es podran veure? Ni tansols llavors, que hi haurà tanta i tanta foscor?
Però tants anys sabent-ho passaran factura: aquí els estels mai no fallen. Potser no es veuen, però sempre hi són.
I ara pluja. Símbol de la purificació.

La pregunta

2008-08-13T16:14:00.002+02:00

No va ser fins que no el vaig tenir davant que em vaig atrevir a fer-li la pregunta. Aquella que tan ell com jo sabíem que acabaria formulant, aquella que m’accelerava els batecs del cor cada cop que em passava pel cap. Era sintàcticament simple però d’una complexitat semàntica enorme.
Ell sabia que jo ja en sabia la resposta. Fins i tot jo sabia que la sabia. I entre tota aquesta allau de sabers, només hi restava l’interrogant. Aquell interrogant de resposta immediata, aquella qüestió que jo mateixa contestaria, malgrat fos jo qui l’hagués destapat.
I ell, que era un ésser sense gènere ni edat, que era un ésser de mil colors i fantasies, m’ho havia de contestar. Sent, a la vegada, jo mateixa qui ho respongués.
I ho vaig fer:
- Què és la màgia?
I una resposta :
- La màgia no és sinó l’art de complir els somnis.
- I què tenen a veure la màgia i els somnis?
- Que són del mateix color.

Les pedres de colors

2008-07-29T10:16:00.001+02:00

Hi havia una vegada un noi a qui li encantaven les pedretes de colors. Tenia la sort de viure en un poble de costa, així que cada matinada d’estiu se’n anava a la platja i recollia les pedres més maques que trobava. Era per això que tot el poble l’anomenava Pedreta.
D’aquesta manera, en Pedreta va acabar reunint una col·lecció immensa, amb les pedres més precioses. N’hi havia de color verd, de colors vermellosos, de gronguencs... N’hi havia de tants colors i de tan macos que en Pedreta es va proposar escollir les set millors pedres, i posar-les en l’ordre dels colors de l’arc de Sant Martí.
Però en Pedreta es va trobar que no podia aconseguir el seu objectiu o que, si més no, no podia fer-ho immediatament. Resulta que, per molts que tingués recollides moltes i moltes pedretes verdes, grogues, vermelles o violetes, no en tenia cap ni una de color blau fosc, ni tampoc de color taronja. Així que va agafar les cinc pedres que havia escollit per fer l’arc i se’n va anar de dret cap a la platja: havia de trobar les dues pedretes que li mancaven.
Un cop va haver arribat, doncs, es va posar a cercar i a cercar. Mentre ho feia, va sentir que una veu per darrere li deia:
- Hola Pedreta, què fas? – en Pedreta es va girar i va veure que era en Joaquim, un veí del poble que tenia més o menys la seva edat.
- Hola Joaquim, estic recollint pedretes de colors per a fer un arc de Sant Martí – va contestar en Pedreta.
- Caram ! Vols que t’ajudi a buscar ? – va proposar en Joaquim.
- No gràcies, això ho he d’aconseguir jo sol, les he de trobar per mi mateix, les pedretes.
I en Joaquim se’n va anar amb un posat ben tristot. Aquest posat va fer molta pena a en Pedreta que es va posar a rumiar una possible solució.
- Espera! No pots buscar les pedretes amb mi, però en canvi sí que em pots ajudar d’alguna manera!
- Sí? Com? – va fer en Joaquim il·lusionat.
- Mira, jo ja he recollit cinc pedres de diferents colors per a l’arc de Sant Martí, així que només em falta trobar-ne dues. Passa que aquestes cinc em molesten a la mà mentre busco les altres, i tinc por que es perdin. Tu podries guardar-les i cuidar-les mentre jo miro d’agafar la blava i la taronja? Però ves amb molt de compte, Joaquim, aquestes pedretes són el meu tresor més preuat, no voldria que els hi passés res.
- D’acord! – va exclamar en Joaquim, cofoi de tenir ja un tasca en l’empresa d’en Pedreta.
El nostre amic, per la seva banda, va seguir buscant les pedretes. Així que mirant per un lloc i per un altre va veure, finalment, una pedra preciosa tota ella, era magnífica, i era blava. Blava! En Pedreta la va agafar i va anar corrents cap a en Joaquim:
- Mira Joaquim! Ja he trobat la pedreta blava que em faltava! Té, deixa-la amb les altres. Recorda de cuidar-la molt bé, i sobretot aquesta, que ja has vist que és molt difícil de trobar!
I se’n va anar corrents a buscar l’única pedreta que li faltava: la taronja. Semblava que seria impossible, semblava que mai no trobaria aquella pedreta. S’hi va estar molta estona, molta i molta estona, tanta que ja s’estava fent fosc quan va veure que alguna cosa brillava, i ho feia, ni més ni menys, perquè reflectia l’última llum de sol que oferia el dia. En Pedreta s’hi va acostar i mica en mica va anar veient què era, mica en mica es va anar adonant que era una pedreta com les seves... i que era taronja, d’un taronja molt intens, d’un taronja increïblement viu.
La va agafar i, prement-la ben fort amb la mà, va anar cap a en Joaquim.
- Mira Joaquim, ja la tinc! La pedreta que em faltava! La de color taronja! – quan va acabar de dir això va veure la cara que posava el seu company i de seguida es va adonar que alguna cosa no rutllava bé. – Què passa? – va preguntar.
- Pedreta... ho sento, ho sento molt... – va començar a dir plorant -. He anat un moment a comprar-me un gelat, amb les pedretes a la mà, i just quan l’home de la gelateria me l’ha donat m’han caigut totes... jo he intentat agafar-les, però han acabat anant a parar dins la claveguera...
- Totes?? La blava també?
- Sí... la blava també. Em sap molt de greu, perdona’m Pedreta...
En Pedreta no li va tenir en compte, perquè sabia que no ho havia fet expressament, però se’n va anar ben trist cap a casa, amb l’única pedra que li quedava a la mà, la taronja, i va pensar que fins al cap d’uns dies o d’unes setmanes no tornaria a començar la seva recerca.

Retorn

2008-07-25T09:37:00.002+02:00

Després de passar-me moltes i moltes setmanes sense actualitzar el bloc, torno a ser aquí. I, de fet, torno a ser-hi amb ànim de disculpa per haver-ho tingut tot tan abandonat.
I és que en tot aquest temps han passat un munt de coses que jo podria haver reflectit aquí i, en canvi, no ho he fet.
Podria, per exemple, haver-vos fet saber als força escassos lectors d’aquest bloc quines van ser les meves impressions i les meves experiències a l’hora de fer els exàmens de Selectivitat, tan temuts per tothom.
Podria haver mostrat les emocions que em van omplir al fer l’obra d’aquest any (més enllà del mal d’esquena provocat per la corbatura del personatge, que també). La representació més dura i difícil que mai havíem fet, però que va acabar sent totalment satisfactòria.
Fins i tot us podria haver narrat com han anat els campaments d’estiu: quinze dies de ruta per Holanda donen molt, però que molt, de si. Podria haver explicat com eren les ciutats que vaig visitar, quins van ser els esdeveniments més divertits que vam viure (perquè no van ser pocs), i què sé jo quantes coses més.
De fet, posats a explicar, podria haver-vos fet saber com ha anat la meva recent matriculació a la universitat i quines són les meves espectatives de futur.
I en canvi, de tot això, no he fet res de res, i em disculpo. En tot cas, però, tant si és per exposar això definitivament com si no, em comprometo a no abandonar-ho tant de temps un altre cop. Aviam si em puc guanyar la confiança de tot lector i compleixo la promesa.

Marxar

2008-06-07T18:05:00.001+02:00

Els odiava. Ho odiava. Profundament, odiava que fos diumenge i es fessin les 8 del vespre. Que s’acostés el moment de marxar del meu poble i dirigir-me, com cada dilluns, cada dimarts, cada dimecres, dijous i divendres, a un indret estranger, amb una gent estrangera.
Han hagut de passar moltes coses perquè a dia d’avui pugui pensar el que penso. Sé que, en molts aspectes, la meva no ha estat una secundària corrent. Sé que hem tingut moltes vivències i hem vessat moltes llàgrimes que altres estudiants de la meva edat potser no es podrien ni imaginar. Però tant això com tots allò que és sempre present en la vida de qualsevol estudiant d’aquesta etapa, no han fet sinó omplir-me la motxilla. Exactament aquella mateixa que va arribar plena únicament de nervis i de preguntes sobre l’indret on es dirigia, i que a dia d’avui creua els jardins per última vegada farcida de coneixement i d’experiències de no oblidar.
Que amb la cara xopa miro el rellotge i veig que ja és hora, sento les veus que m’ho anuncien i instintivament sento el desig de negar-m’hi, de lligar-me a un arbre o fer el que sigui per no haver de creuar aquella porta. I de cop recordo la meva il·lusió de fa pocs dies cap a tot el que m’espera a partir del curs que ve, me’n adono que aquest ja no és el meu lloc, que ha arribat l’hora de volar cap a noves fites, cap a nous indrets i també cap a nova gent. Però es fa tan difícil deixar enrere la protecció d’aquells cedres.
I la nena de dotze anys que va arribar feta un sac de nervis se’n va amb divuit sent conscient de com ha crescut en tansols sis voltes al sol. Sortir de la bombolla, marxar a aquell lloc estranger m’ha fet, entre altres coses, més cosmopolita, oberta i fins i tot més tolerant amb tot allò que és diferent. M’ha fet veure, amb gran sorpresa, que el que jo creia que tothom veia evident, podia no ser-ho per alguns.
És que no puc. No puc enumerar ni anomenar tot el que he arribat a aprendre i viure. Més enllà de coneixement acadèmic, més enllà de notes i classes. Ara mateix no puc ni tansols fer entendre tot el que a dia d’avui em fa dir, i sense dubtar-ho, que els estimo. Que ho estimo.

En aquesta vida, tot arriba. I tot se’n va.

Redaccions

2008-05-08T18:19:00.002+02:00

Tinc una redacció d’anglès per fer, ja n’he escrit el títol (que és obligatori per tothom, així que no es pot dir que m’hi hagi esforçat gaire). Agafo el primer llapis que trobo, perquè tots els bolis del meu voltant són trencats o buits de tinta, i començo a redactar. Al cap d’una mica m’adono que ni estic escrivint en anglès, ni ho estic fent sobre el tema que toca.
Una mica sorpresa, o no gaire, observo el he escrit i agraeixo mil vegades haver-ho fet. Curt, concís i d’una mediocritat considerable, s’ha convertit en l’expulsió d’una de les coses que últimament em fan ballar més el cap.
Comença a ser moment d’estrenar la ploma que vaig rebre el dia del meu aniversari.

-----

Potser necessitaràs una mà innocent que t’ajudi. Perquè voldràs dedicar els mil pensaments, voldràs fer arribar la veu fins la més llunyana estrella, fins la realitat més irreal. Voldràs parlar sense parlar, ajudar sense saber que es fa i, fins i tot, aconseguir rememorar sense recordar.
Fer néixer un somriure de la ment trista i una reflexió del pensament despreocupat. Ser la veu que obre els ulls i la cançó que clou ferides.
Esdevenir la pròpia teràpia, cedir el relleu i fer, d’una experiència dolorosa, la font més profitosa de saber, saber, i novament saber.

Altre cop la mateixa data

2008-04-25T18:11:00.002+02:00

Avui m’he llevat i no he pogut evitar de pensar-hi amb certa tristesa: altre cop 25 d’abril, altre cop un de tants. Com tampoc no he pogut evitar dirigir la meva ment cap a la inoblidable mani de l’any passat, la dels 300. Aquelles cançons de gralla, aquells cants, aquelles veus, aquells punys alçats. Però sobretot aquell manifest, i aquella Muixeranga. He recordat les hipnotitzants flames, la meva pell de gallina al veure’m amb un puny enlaire, colze a colze de tantíssimes persones que pensaven el mateix que jo. I quan he tornat a la realitat, quan he aterrat a l’any 2008, m’he adonat que res no ha canviat des d’aleshores, que tot continua igual. I em pregunto, ara que en van 301, haurem de continuar sumant fins arribar a haver de commemorar els 400? Haurem de quedar-nos immòbils davant la destrucció, perquè no té altra paraula, que s’està realitzant sobre nosaltres?
Resulta que ahir mateix vaig esdevenir una persona adulta (o bé, deixem-ho en una persona major d’edat, que no és ben bé el mateix), i això va fer que m’adonés que als que hem estat considerats el futur del país no ens queda pas tant per convertir-nos en el present, no ens és pas tan distant aquesta responsabilitat. I és que aquesta aviat caurà sobre nosaltres, fins i tot sense que ho puguem arribar a percebre.
Espavilem, doncs, que els temps vola i anem contrarellotge. Espavilem perquè la vida és molt curta. Espavilem perquè els anys sumen, i amb aquests, si no actuem de manera assenyada, restaran les possibilitats de victòria.
Ens quedarem aquí aturats tot veient com passa el temps? O ens posarem a treballar per les igualtats entre persones i nacions que aquest país i aquest món necessiten? I doncs, què farem?
Vinga va, que cada segon compta i cada gest també.

Divuit

2008-04-24T16:24:00.004+02:00

Quan vaig innagurar aquest bloc, a la presentació personal hi deia “Visc a Sant Andreu de Palomar i tinc 15 anys”. La veritat és que això és un xic enganyador, perquè bé és cert que en tenia quinze, però em faltaven pocs dies per fer-ne setze (com es pot comprovar a l’arxiu). Tot i així, això no treu que ja hagi canviat aquesta xifra dues vegades, ni treu que ara mateix, quan tingui aquest text penjat, em disposi a pujar-la un cop més.
Així que bé, ja debeu saber que m’agrada actualitzar en dates assenyalades. Per posar un exemple (i m’ho faig venir bé per disculpar-me): el dia de Sant Jordi, el primer any vaig fer saber la meva profunda estima a aquesta Diada, el segon any vaig citar un poema, i aquest any (i aquí ve la disculpa) no he tingut temps per obrir l’ordinador en tot el dia.
O sigui que som en una data assenyalada (o més ben dit sóc perquè, per molt que tot fent broma vagi dient el contrari, el 24 d’abril encara no surt als llibres d’història) i toca escriure alguna cosa.
Que de fet, i ja es pot ben dir que és assenyalada, perquè sembla ser que des d’avui sóc una persona responsable de mi mateixa en aquest món. Pel que es veu, avui ja puc donar sang, avui podria votar, avui podria treure’m la pràctica de conduir (en cas que tingués la teòrica i, en realitat, la intenció de tenir-la, clar). Avui, com tants missatges i tantes bromes m’ho han fet saber, podria ingressar a la presó (aiaiai quina por). Avui podria entrar a discoteques de majors d’edat, avui podria comprar alcohol i tabac, avui podria fins i tot demanar una hipoteca. Avui podria fer tantes i tantes coses... Tantes i tantes coses que, ara que les puc fer, prefereixo limitar-me a canviar la xifra quan em pregunten l’edat i a seguir fent exactament el mateix que faig ara.
Ep! Però sobretot, vivint amb la tranquil·litat que si mai em ve de gust anar a la presó o demanar una hipoteca, podré fer-ho sense problemes. Sí, si fa o no fa com allò tan divertit que diu en Woody Allen de comprar un pollastre a les quatre de la matinada.

Paisatges

2008-04-08T21:09:00.004+02:00

Que són incomptables les muntanyes que s’alcen davant meu, d’un verd banyat en aigües de primavera i amanit de groc viu. Mes les muntanyes són insignificants, comparades amb el poder que pot exercir el mar que les envolta. Aigües entre blaves i grises, a conjunt amb el cel ennuvolat, fan de collaret de la gran quantitat d’illes que s’intercalen entre elles mateixes.
Que jo amb prou feines puc apartar la vista d’un paisatge com aquest per escriure línies banals i insuficients. Que voldria que aquesta imatge se’m clavés a la retina de tal manera que no pogués arribar a esvair-se mai. Però que ni tansols les ajudes tecnològiques actuals no poden satisfer aquest meu desig, car mai a la vida no podria fotografiar res que fos la meitat de bell del que veig ara. Qui ho pogués immortalitzar amb una simple pestanyada d’ulls!
Desafortunats que foren i afortunats que són els que viuen a tocar d’aquestes imatges. Afortunats els que poden contar tots els dies cada una de les illes i els que, per encara més ventura, es poden banyar quan volen en aigües d’aquesta mena.
Tornaré mai a assaborir el gust de les visions que vaig deixant, i cada cop més, enrere? Se’m alçaran davant de nou algun dia ?
Que n’és de maco adormir-se davant del que sembla el paradís (malgrat avui mateix m’he sentit dir que un dia va ser ben bé un infern). Que potser aquesta és, doncs, la manera de fer-ho immortal dins meu. Que potser així la imatge quedarà, més enllà del que els meus sentits poden percerbre : potser caldrà caure en son profund tot admirant el que veig per transportar-ho, així, al meravellós món dels somnis.
Que si el mètode funciona, haurà estat la millor manera de complir un desig. I és que ara mateix no imagino plaer més gran que adormir-se a mans del que se’m plasma davant mateix del meu nas.
I que no trobo més paraules que sigui apropiades, ho sento.

De Dubrovnik cap a Split, Croàcia
3/4/08

Obra de pre, de guerra i de post-guerra

2008-03-14T23:31:00.007+01:00

Quan fa pocs dies vaig acabar la feina que teníem per l'assignatura d'Història, vaig pensar que segons la valoració que en rebés la penjaria aquí el bloc. Es tractava d'una recerca i redacció de vida i obra política de Frederica Montseny, tot adjuntant-hi un anàlisi crític personal. Doncs bé, la puntuació no ha estat impecable però no em puc pas queixar, de manera que he refet el possible error, i aquí us el deixo, per si a algun lector encuriosit li interessa.

Frederica Montseny va néixer a Madrid l’any 1905. Era filla de Joan Montseny (amb el pseudònim de Federico Urales), obrer anarquista que va ser detingut per publicar un article en defensa de Pallás – qui estava acusat d’un atemptat a Barcelona -. La seva mare, Teresa Mañé (Soledad Gustavo), va ser una destacada escriptora i periodista, també anarquista i defensora de l’escola racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia i famosa per haver obert una escola laica a Vilanova i la Geltrú.
Dels estudis de Frederica Montseny se’n va encarregar, en uns inicis, la seva mare, fins que va començar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.
Va escriure el seu primer article a la Solidaridad Obrera a l’edat de divuit anys i va seguir la seva trajectòria d’escriptora amb obres com La Novel·la Ideal i Voluntad. També va reobrir, juntament amb els seus pares, la Revista Blanca, que havia estat tancada anys abans. A més, té diverses obres en les que ja reivindicava l’emancipació femenina, com La Victoria, El hijo de Clara i La indomable. El seu feminisme, a més, es diferenciava molt del sufragisme de les dones burgeses, ja que el de Frederica Montseny gaudia d’un caire molt més revolucionari.
Va ser militant de la FAI – més tard de la CNT-FAI -, i des del novembre de 1936 fins al maig del 37 es va encarregar del Ministeri de Sanitat i Assistència Social del govern republicà.
Perduda la guerra, l’any 39, es va exiliar a França amb la seva mare, des d’on va continuar lluitant per la CNT. No va tornar a creuar les fronteres de l’Estat fins l’any 1977, un cop havia mort Franco i s’havia iniciat la transició.
Es pot dir que durant els seus anys de retorn de l’exili va gaudir d’un gran reconeixement social. L’any 1990, per exemple, va tenir l’oportunitat d’assistir a la inauguració del Centre de Salut Frederica Montseny. No va ser fins al 1994, als 89 anys d’edat, que Frederica Montseny va morir a Tolosa de Llenguadoc.
Pel que fa a la seva obra política, va destacar per la seva militància a la FAI. Un cop va ser iniciada la Guerra Civil, es va convertir en una notable oradora, ja que amb els seus mítings i les seves intervencions radiofòniques pretenia fer arribar la seva a veu tant a les tropes com a la població civil.
La seva etapa com a ministra de Sanitat i Assistència Social va ser molt curta, perquè al mes de maig de l’any 37 es van expulsar tots els càrrecs de govern d’ideologia anarquista. Tot i així, va encapçalar un bon nombre de projectes, la majoria dels quals, però, no van arribar a reeixir. Alguns d’aquests serien la creació de llocs d’acollida per a la infància – val a dir que, segons sembla, molt més agradables que la majoria d’orfanats de l’època -, dels quals només se’n va poder fer un a la vora de València; també menjadors per a dones embarassades, un llistat de professions exercides per persones discapacitades, integració de prostitutes així com regulació de prostíbuls i igualació de sous. El projecte més polèmic, però, va ser el de la llei d’avortament, que va desencadenar desavinences fins i tot entre els diferents membres del govern (van haver de passar cinquanta anys perquè s’acabés acceptant aquesta llei).
Un cop fora del càrrec de ministra, va presidir el Primer Comitè d’enllaç CNT-UGT, i és que ja abans havia intercedit en les disputes armades entre PSUC i CNT pel control de la Telefònica de Barcelona i havia defensat el POUM de les acusacions de traïdoria que rebia per part del PSUC i el PCE. A més, també es va responsabilitzar del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris.
Durant la guerra, va defensar aferrissadament la resistència, tot esperant que l’esclat de la Segona Guerra Mundial els salvés de la victòria definitiva de l’exèrcit colpista. Així doncs, va ser ella qui va convèncer Durruti (secretari general de la CNT) perquè anés a defensar el front de Madrid. Les esperances, però, van acabar essent en va, doncs aquesta Segona Guerra Mundial no va arribar fins mesos després, quan el bàndol republicà ja havia perdut la Guerra Civil, l’any 39.
A nivell personal, penso que la figura de Frederica Montseny destaca per la perserverança que va mostrar en tot moment pel que fa a la seva lluita política. De ben jove ja declarava obertament cap a quina tesi de model de societat es decantava, i no ho va deixar fins el dia de la seva mort. Això, malgrat en un principi pugui semblar el més normal, posat a la pràctica resulta ser un cas extraordinari, doncs moltes persones, a mida que van passant els anys es van replantejant (i, en general, van moderant) les seves antigues inquietuts de joventut. Aquest no va ser el cas de Frederica Montseny, que fins i tot amb més de setanta anys d’edat va assistir a un míting multitudinari que es va fer a Montjuïc, l’any 77, després de la mort de Franco.
En els anys de guerra, se la va titllar d’incoherent amb les seves idees perquè, malgrat ser anarquista, va ocupar un lloc en el govern. Doncs bé, jo penso que això és absolutament fals des del moment que s’afirma sense tenir en compte el context polític i social, i fins i tot sense valorar les possiblitats que obre aquesta mateixa situació. Doncs el fet que Frederica Montseny entrés al govern va significar un avenç indiscutible cap als objectius igualitaris anarquistes, com ha quedat palès amb els projectes d’obra política que ella pretenia realitzar, tenint presents les mancances que provocava formar part d’un govern en guerra i amb una economia molt precària.
Després de llegir la seva trajectòria, puc afirmar que Frederica Montseny va ser i és un exemple a seguir de tot ideal revolucionari, sigui anarquista o no. I ho és per la seva actuació constant, per la seva esperança incansable i també per l’esperit crític que mostra fins i tot amb els de la seva ideologia, cosa tan necessària en tota organització o moviment, i que de vegades brilla per les seves mancances.
Frederica Montseny és, per concloure, una prova evident que, malgrat ser dona i de classe baixa, es pot lluitar pel que es creu i pel que es vol de manera absolutament autosuficient i amb coherència.

Set llibres màgics

2008-02-29T17:32:00.003+01:00

Si fa uns dies parlava de pàgines i de capítols, avui no podré sinó repetir-me. Aquesta vegada, però, aparcaré la metàfora per dedicar-me a la vessant més literal.
Alguns, tot llegint això, possiblement us serà absolutament indiferent, d’altres amb tota seguretat pensareu alguna cosa així com “sempre està igual, aquesta, aviam quan ho supera!” i d’altres, potser –i només potser-, m’entendreu.
I és que tansols algun marcià molt despitat (com deia l’article d’una revista de fa anys) no sabrà que ja s’ha publicat l’últim llibre de la saga de més èxit dels últims temps, si no és que tots. Una saga que, per qui no ho sàpiga, a mi m’ha entusiasmat més que moltíssimes altres coses.
El primer Harry Potter que vaig llegir va ser el tercer, el primer volum el vaig guanyar amb el superquè de la quinzena i el segon... suposo que a casa el debien comprar. Va ser ben bé un amor a primera vista, amb un no-res ja em vaig convertir en fanàtica oficial. Vaig tenir molt de temps per rellegir-me infinites vegades els quatre primers llibres, a la vegada que lluia la meva samarreta on hi havia escrit Harry Potter amb les lletres adequades, i on hi tenia dibuixades unes ulleres rodones com les del protagonista (i com les que duia jo en aquelles èpoques, encara que la coincidència no fos intencionada).
Als meus onze anys, quan feia un mes sencer que en tenia l’entrada, van estrenar la primera pel·lícula. Era divendres i recordo que als alumnes de 6è de primària ens tocava la pista de futbol a l’hora del pati. En un dia tan important havia de marcar un gol com fos, i ho vaig fer, tinc aquell moment incrustat al cervell. A més, a última hora de la tarda, el tutor em va haver de fer fora de classe perquè no m’aguantava a dins un minut més. Em va dir que no passava res, però que me’n anés a fer una volta pel pati i que tornés quan estigués més tranquil·la.
I mica en mica van anar sortint tots els volums. El més esperat va ser el cinquè, en el que s’hi resolien una pila de misteris que el quart havia deixat oberts. I recordo aquelles hores d’esbarjo de segon d’ESO que dos companys de classe i jo ens passàvem llegint i comentant tot allò tan sorprenent que passava. Gairebé dos anys més tard, no vaig poder esperar que sortís el sisè en català per llegir-me’n la traducció pirata (malgrat el dia que el vam tenir en la nostra llengua vaig ser a l’hora i el lloc en punt, sens falta), com també ha passat aquest cop amb l’últim.
Que tot i que en aquest últim llibre quedi clar que en Harry és deu anys més gran que jo, la realitat només diu que ha crescut al meu mateix ritme i al dels de la meva generació: els que feèiem el que seria primer a Hogwarts quan va sortir la primera pel·lícula i setè ara que ha sortit l’últim.
I és que potser us semblarà tonteria, però tots nosaltres hem crescut amb els misteris d’aquests llibres, amb l’emoció que comportaven, amb el somni que això pogués ser real i nosaltres poguéssim tenir una vareta i estudiar encanteris.
Que de fet, qui sap, potser nosaltres no som més que muggles i ara mateix tota la comunitat màgica, que sempre vol passar desapercebuda, està enfadada amb la Rowling perquè ens ha fet passar pel cap la idea que ells existeixen de veritat, tot mostrant-nos els profunds secrets dels seus costums.

Passant pàgines

2008-02-19T22:24:00.001+01:00

Malgrat ja faci temps que vaig llegir la portada, encara tinc un bon nombre de pàgines per passar. Plana a plana, línia a línia, paraula a paraula i lletra a lletra vaig llegint tot el que la novel·la em vulgui explicar. I ho faig depressa i corrents quan la narració del moment no m’agrada, però també a poc a poc i asaborint tota la dolçor de les millors línies.
Que a mi sempre m’ha agradat llegir, i dins la meva novel·la hi ha molts i molts personatges. N’hi ha que han vingut i s’han esfumat, d’altres que governen una bona part de les accions de qui la protagonitza, i fins i tot hi ha alguns que ja no podran tornar a aparèixer perquè la literatura així ho ha volgut.
El meu, a més, és un llibre on cada plana és causa de la següent i conseqüència de l’anterior. Només de treure’n una es desfaria tot el trencaclosques de lletres, només que canviés una sola línia, la narració que la segueix no hauria estat la mateixa.
I aquest és el llibre que jo llegia des de ben petita. I ho feia sense por ni preocupacions, fins que un bon dia vaig descobrir, mig de casualitat, una de les més grans certeses (sinó l’única): a mig llegir vaig abaixar la vista i em vaig mirar la mà dreta. Agafava ben fort una ploma antiga, i tenia al costat un pot de tinta xinesa de color blau. Vaig tornar a mirar el llibre altra vegada i, perplexa, vaig descobrir-hi entre a les lletres la meva pròpia cal·ligrafia.
Així doncs, a dia d’avui continuo llegint i escrivint a la vegada. La següent pregunta potser seria per què ho explico ara si ja porto disset anys (i gairebé divuit) fent-ho sense parar. La resposta que donaré no pot ser més certa: la novel·la està dividida per capítols, i aquest s’està acabant. I malgrat es faci una muntanya escriure el punt i final, una no pot amagar la curiositat, i fins i tot la il·lusió, que desperta un nou episodi. Que ara ja només em resta gaudir de les poques línies que en queden, d’aquest que ja porto tants anys llegint.

Va de roba

2008-01-19T11:42:00.001+01:00

Ahir vaig tenir el goig d’anar amb les amigues a allò que se’n diu de rebaixes. Si voleu saber el motiu de la monotonia del meu vestuari, és perquè a mi no m’ha agradat mai anar a comprar roba, sempre l’he trobada una activitat avorrida que només es fa quan és per pura obligació. Tot i així, si una amiga em demana que hi vagi amb ella, no li diré que no (tot desitjant riure una mica amb les peces extravagants que sabia que trobaríem).
Així que amb un cop de metro deixem Sant Andreu i ens plantem al mig de la plaça Catalunya de Barcelona amb intenció de recórrer els carrers més comercials de la ciutat, que mirant-los des d’una òptica extracapitalista i amb una mica de sentit de l’humor poden fer molta gràcia. I és llavors quan amb un xic de sorpesa (només un xic eh) per part meva, constato com el Portal de l’Àngel un divendres a la tarda, i a més un dia de rebaixes, ha deixat de ser un carrer per passejar-hi per convertir-se en una macropassarel·la de les noves tendències adolescents. Els pentinats més de moda, un grup d’unes sis o set noies totes amb la mateixa jaqueta (em va fer pensar inconscientment en la roba d’uniforme que porten els nois de Grease), i el bolso d’una marca caríssima que ara es veu que té tothom. I mentre caminem entre tot aquest ambient, me’n adono que he descobert la fórmula per saber què comença a estar de moda i què ja està desfasat.
En una de les tantes botigues, però, passa una cosa divertida. Ens creuem un grup reduït de nois i noies amb unes pintes similars a les nostres. Ens mirem, ens tornem a mirar tot sabent que estem en la mateixa situació de “jo aquí no hi encaixo” i girem la cara com si res. Comentem la situació i riem. Comença a ser divertit i tot, anar de rebaixes.
I és llavors quan, tot observant el gènere que ens ofereixen, me’n adono que continuo amb el mateix problema que sempre. A mi m’agrada dur pantalons que acabin ben amples de sota, i ara sembla que aquests no estan de moda. Doncs no us podeu imaginar què comporta això, eh. Perquè per trobar uns pantalons que m’agradin mínimament he de suar molt i molt (i passar-me molta estona exercint l’obligació de comprar roba). I ara diuen que tornaran a estar de moda, aquest tipus de pantalons. Així que, sisplau, si algun líder de les noves tendències llegeix això, algun dissenyador famós o alguna cosa així, no ens maregeu tan als que som de gustos fixes. Vinga, que no costa res complaure a aquella petita part dels consumidors i consumidores que tenim altres preferències més enllà del que avui o demà és la novetat (tot i que no neguem que, com tothom en aquest país, estem influenciats pels mitjans i tota la pesca). Sabem que a les minories sempre els hi toca el rebre, però una mica de solidaritat, sisplau.
Ja és trist eh, haver de demanar això. Mare meva, si ho és, de trist!

L'Home dels Nassos

2007-12-31T09:23:00.001+01:00

L’home dels nassos ve cada any per fer-nos saber que aviat canviarem la xifra. Ell, que es passeja com qui res amb tants nassos com dies l’any, ens fa pensar en què hem fet i què no hem fet i si hem amortitzat bé o no els 365 dies que teníem per viure.

A mi, quan l’he vist, m’ha saludat i m’ha començat a parlar a cau d’orella.

- Hola, Marina – m’ha dit -. Ja ets un any més gran, què penses fer avui? Preparar-te per la festa d’aquest vespre, imagino, oi? Pensa, però, que avui també toca fer els deures que sempre et poso. Ja saps que és dia de balanç, que ja l’has fet, tu?

- No... – li he contestat una mica avergonyida.

- Ai, ai, ai... vinga que t’ajudaré. No et diré res que no sàpigues, però potser et serveix perquè això que tens aquí dalt – m’ha donat uns copets al cap – comenci a girar i a girar tot fent alguna cosa de profit per la feina del dia d’avui. Però aquest any tens doble tasca, ja t’ho imaginaves oi? Segur que ja hi has pensat, en això. El 2007 ha estat l’últim any que des del primer fins l’últim dia has estat algú sense certs drets però també sense certes responsabilitats. Durant aquest any que comença deixaràs de ser-ho per no tornar-hi mai més, creus que has fet prou bé la teva funció del que per aquí en dieu una "menor d’edat"?

- Mmm...

- Pensa-hi tu mateixa. Què més ? Crec, Marina, que aquest any t’ho has passat prou bé. Em fa l’efecte que has après moltíssimes coses i que has viscut moltíssimes experiències noves. Tinc la sensació que no oblidaràs mai aquest any. Entre moltíssimes altres coses, has pujat dalt l’escenari un personatge que t’ha captivat i que fins i tot t’ha fet canviar a tu mateixa, i has entès que aquest era un any especial pels teus ideals. Mai no ha deixat de ser "l’any dels 300 anys", i per això ha estat l’any de la teva visita a València i de la teva assistència a totes les manifestacions i concentracions que has pogut, sempre que s’adequessin al teu pensament.
Encara recordo quan et parlaven de mi i tu em tenies por, a la vegada que et mories de curiositat per saber on era i com trobar-me, sense entendre encara que jo era per tot arreu on anessis i que venia tansols a fer-te saber que aviat començaries una nova aventura. Així que vinga, ja n’hi ha prou, avui ja he fet la meva feina pel que fa a tu, ara és el teu torn, recorda de no deixar els deures per acabar que fins i tot te’ls he començat. Au, fins l’any que ve!

I abans que pogués contestar res, l’Home dels Nassos ja s’havia esfumat. Encara que em faci pena no tornar-lo a veure fins d’aquí un any, és que jo a l’Home dels Nassos sempre me l’he estimat molt, puc entendre que té molta feina per fer i molta gent amb qui parlar, en només un dia. Així que he reprès la passejada, i m’he posat a fer la feina que m’havia encomanat. A l’Home dels Nassos no se li pot fer mai de mai un No Presentat.

Un cap de setmana

2007-12-18T19:23:00.002+01:00

Un objectiu comú i un parell de dates posades. Un nom i un logotip exposats en una carta prou ben feta. Una setmana estressant, un treball per lliurar i un diumenge que ja s’acosta. Un encostipat que no marxa, una tos que no es cura i una veu que no torna. Unes fotos que ningú duu, uns números que ningú ven i una panera que ningú omple. Unes classes que ens saltem, uns espectacles invisibles i unes samarretes massa cares. Uns cartells a repetir, un blue-tack que s’acaba i un cable que no és prou maco.
De fons, una música dolenta i uns acudits encara salvables. Però entre pintures, unes reflexions, unes rialles i unes cançons que espavilaven la situació. I, com no podia ser d’altra manera, uns números que no quadren i un estat econòmic prou lamentable. Una presentació de classes esgotadora, uns carmels massa bons i una caixa plena de pasta de dents. Una súplica d’ajuda als companys més joves, una resposta generalment negativa i una promoció molt i molt petita.
Un recull de baralles, crits i cops de porta de campionat. Un divendres etern i un dissabte de pel·lícula. Uns espectacles que comencen a sortir, un equip de so ple d’efectes i un petit cuc a l’estómac per l’endemà.
Un diumenge matiner, un bar buit i un barret de palla al cap. Una pastilla d’antibiòtic a l’estómac, una ampolla d’aigua i un paquet de mocadors sempre a mà. Una absència dalt d’un escenari i un pensament de suport i record. Un tret de sortida, un micròfon que no funciona i uns objectes que es perden.
Una emprenyada descomunal i uns nervis a flor de pell, calmats per la diversió d’una subhasta. Un horari a seguir, una escola massa buida i unes agulles de rellotge que es mouen prou depressa. Una meitat de veu que mica en mica va desapareixent més i més i un agraïment dalt l’escenari en motiu de cloenda.
Un dinar lleuger i una recollida pesada. Unes energies que s’esgoten, un repàs de comptes i una foto de comiat amb uns companys de promoció. Un bon calaix, una bona experiència i, finalment i després de tot, una bona Fira de Batxillerat.
Havent arribat a casa, però, una dormida de dotze hores. La necessitava.

I amb Salseta d'acompanyament...

2007-12-09T10:40:00.001+01:00

Una trobada inesperada, esbroncada simpàtica per l’absència en determinats moments, i cedim el lloc als records de tot el que vam aprendre dels vuit als dotze anys, de tot el que vam viure i somiar. I ara són temps diferents, ara qui ens castigava a estudiar, cadascun a una punta de la sala, balla al nostre costat cançons que són conegudes així com d’altres que no ho són tant.
Perquè som les petites feres que mica en mica anem creixent i que ens hem trobat, de cop, fent broma i comentant allò que mai pensàvem que comentaríem amb segons qui. Som aquells menuts terratrèmols que no se sabien mai el paper ni hi havia manera que cridessin prou perquè els pogués escoltar tota la sala, ara convertits en un moviment sísmic encara més i més gran, tot i que potser, malgrat els anys que han passat, molt i molt més proper.
I és que és meravellós veure com els anys passen i les coses perduren. Amb innovacions tecnològiques a l’entorn, amb cossos molt més desenvolupats i amb uns quants centímetres de més, però, dins del fons de la qüestió, sempre perduren.
Per festes és poca gent la que no et trobes, però també és poca la que, tot veient-la, et fa recordar les mil i una coses del passat que restaven desades al calaix de la memòria, el de la memòria personal i el de la memòria col·lectiva.

.
- És que ens hem fet grans, eh.
- Doncs sí, ja ho pots ben dir.

Una creu vermella i una negra

2007-11-25T19:32:00.001+01:00

Com va dir algú, aixafant els somnis, tallant les ales.
Res no canvia si ningú no ho fa canviar, res no canviarà i no t’aixeques, si no ens aixequem. Canviem-ho avui, demà i demà passat. Canviem-ho ara i aquí. Canviem-ho sense pensar-hi, sense més ni més. Canviem-ho i punt. Arranquem-ho d’arrel, prenem-li tot oxigen, eliminem-ho de totes les realitats. I això fem-ho avui que se’n dedica el dia i fem-ho demà que, per desgràcia, encara seguirà vigent.
Eliminem de bon principi qualsevol tipus d’educació que no es basi en la igualtat entre persones, per així eliminar el sentiment de superioritat que ha provocat planys, dolor, desgràcies, ferides internes, ferides externes, vides trencades.
Avui, uns quants companys i jo duiem una creu a l’esquena i una a la mà per fer front a una de les més penoses realitats, que dura des de fa anys i panys i que fins fa ben poc no havia sortit a la llum, tot i formar part, sens dubte, del dia a dia del nostre món.
És per això que, més enllà de promeses demagogues, cal una intenció social, un compromís col·lectiu i un canvi de xip general.
Avui toca fer-ho, però no servirà de res si ho oblides demà.

25 de novembre. Dia internacional contra la violència de gènere.

2007-11-11T16:36:00.001+01:00

Quatre paraules que donin llum i força. Quatre paraules que recordin. Quatre paraules orgulloses de l’esforç quasi inhumà realitzat. Quatre paraules que serveixin novament de suport. Quatre paraules que hi facin pensar. Quatre paraules per allò malauradament viscut. Quatre paraules que fan rememorar un "no fumis, és dolent" que tant i tant volia dir. Quatre paraules que no puc pronunciar i que queden camuflades entre aquestes quatre línies lletges i simples que ningú interessat llegirà.

Quatre paraules per ell. Quatre paraules per ella.

Passió d'infantesa

2007-11-02T21:19:00.000+01:00

Fa una estona, a causa d’una petita conversa, m’ha vingut al cap la meva gran passió de tota la vida. Malgrat el que hagi dit a la presentació del bloc, no és el còmic ni les novel·les de Harry Potter, sinó una cosa que jo sempre he qualificat de més pura, més sagrada (ateament parlant, com sempre), que va més enllà de totes les preocupacions terrestres. L’univers, ni més, ni menys.
No sóc capaç de recordar ni quan ni com va ser que - ben petiteta, i això sí que ho sé - vaig descobrir que jo de gran volia ser astronauta. Potser la primera cosa que vaig memoritzar mai va ser el famós “Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó”, dit tot seguit, quasi sense respirar. Cal dir que llavors Plutó, evidentment, encara era considerat un planeta, per tant el Sistema Solar en tenia nou que giraven al voltant del Sol; tot això segons els llibres i atles que vaig llegir, rellegir i tornar a llegir altra vegada, estirada al llit menjant cereals de xocolata.
La meva habitació va quedar decorada per un mòbil de Saturn (el preferit de tots els planetes, per descomptat) i un altre de tot el Sistema sencer, perquè els altres no se sentissin menyspreats, doncs també me’ls estimava molt, jo. Gentilesa, per cert, del Tió i els Reis respectivament, que sabien perfectament que jo seria astronauta i conquistaria Europa, una de les moltes llunes de Júpiter. I així, durant molts i molts anys, que això són moltes i moltes nits, em vaig adormir mirant les tènues llums fluorescents que desprenien els dos mòbils.
I va arribar el dia, si fa o no fa cap als tretze anys, en què me’n vaig adonar que a mi les ciències (la física, la química, etcètera) em deixaven freda, molt i molt freda; en canvi les lletres...
- Hi ha astronautes de lletres? - Potser em vaig preguntar. Als quinze anys fèiem obres a la meva habitació i els mòbils, que vaig haver de treure’ls per pintar les parets, no van tornar a brillar de nit. Tot i així, mai de mai he perdut el vici de mirar amunt quan és de nit i sóc en un lloc on es poden veure les estrelles – estrelles de debò, i no les que es veuen per aquí amb el fàstic de contaminació lumínica que tenim -, i fa poc més d’un any vaig xalar de mala manera amb una activitat a Menorca on vaig explicar moltes de les coses que havia après de petita buscant i remenant entre pàgines.
Jo sempre he estat una persona existencialista per definició i ara hi penso i no sé pas si vaig aficionar-me a l’astronomia per ser existencialista, o l’existencialisme va entrar dins meu a través de l’astronomia.
En qualsevol cas, com molts sabreu pel que us diu el meu vestuari, io da gan vui se patit, i potser el meu futur no és tan lluny de les estrelles i la recerca de respostes irresolubles, així com de transmetre coneixements que van molt més enllà de la rutina diària. A més, com que altra vegada io da gan vui se patit, és possible que torni a penjar els mòbils a la meva habitació, aquelles llums em feia molta companyia.
Però malgrat tot, una no perd l’esperança quan, molt de tant en tant, somia que està trepitjant la Lluna i, tot contemplant el planeta blau, casa seva, plora d’emoció.

Un assaig per recordar

2007-10-21T01:22:00.000+02:00

L’assaig d’avui ha estat llarg, intens i sobretot xocant ; prou xocant perquè jo n’arribi a parlar aquí.
Finalment, hem començat a preparar el petit espectacle que presentarem a Girona a l’acte del SEPC del Gironès contra la violència de gènere (aprofito per dir que serà el 25 de novembre). Una hora i mitja de conversa, de lectura d’articles de diari, d’explicacions i d’opinions que ens han fet posar en ambient per fer de la següent hora i mitja, la qual havia d’estar dedicada a les improvitzacions i al començar a donar forma a la nostra representació.
En una paraula: ha estat increïble. Veure com en un tancar i obrir d’ulls dos companys teus han passat a ser maltractador i dona maltractada, amb un efecte sonor excel·lentment triat, i tenir la sensació que allò està passant de veritat perquè, de fet, podria estar passant, deixa un buit a l’estómac ple de sensació de no poder-lo omplir mai.
I, per si fos poc, ara toca sortir. No sé si els que llegiu això us heu enfrontat mai a l’art de la interpretació. Jo, des de la meva experiència de principant, el primer que intento fer, que trobo que és bàsic, és conèixer el meu personatge per poder entrar-hi més a fons. Doncs bé, el d’avui era dins d’una simple improvització però, tot i així, veure que la persona que tens davant et mira amb cara de fúria i descontrol i simular que et pega una vegada i una altra i que et tira a terra i que t’apallissa fins a matar-te ha estat... com ho diria... d’impacte. D’un impacte brutal.
Que contradictori que sona que una simple improvització comporti una experiència tan complexa. Però a la vegada, quina necessitat tan gran de fer un bon espectacle per tal de fer arribar aquestes sensacions al públic gironí. Caldrà feina i dedicació així que hem de treballar molt, encara, i tampoc ens queda gaire temps. Espavilem Grup, serà difícil però la tasca s’ho val.

Nota: després d'actualitzar me'n adono d'un petit error. Passen de les dotze, però per mi continua essent el mateix dia. Avui és dissabte, com cada dia d'assaig (i com n'és d'esperat, el dissabte!).

Carta a la CAJEI

2007-09-18T21:24:00.000+02:00

Carta a la Coordinadora d’Assamblees de Joves de l’Esquerra Independentista:

Benvolguts compatriotes de la CAJEI,

Em dirigeixo a vosaltres a causa d’un fet insòlit que ha succeït al meu poble, Sant Andreu de Palomar, on fa uns dies va aparèixer una estelada pintada amb pintures de color blanc sobre les rajoles de la plaça Can Fabra signada amb les vostres sigles.
Us situo. La plaça Can Fabra (també coneguda popularment com “la plaça de les fonts”) és una de les més emblemàtiques del poble. Allà s’hi aixeca el que antigament era un dels edificis de la fàbrica tèxtil Fabra i Coats, on a principis del segle passat hi treballaven molts andreuencs i andreuenques, ja que Sant Andreu sempre havia estat un poble obrer, fins i tot després de l’annexió forçada amb Barcelona l’any 1897. L’edifici en qüestió va restar en un estat pèssim durant molts anys després que tanquessin la fàbrica, però no fa pas massa va ser arreglat i remodelat i la biblioteca de Sant Andreu -ara anomenada Ignasi Iglésias-Can Fabra en honor tan a la fàbrica com al dramaturg modernista nascut a Sant Andreu - va ser traslladada allà, a la vegada que es va reformar tota la plaça sencera.
Així doncs, avui a Sant Andreu podem gaudir d’un bon espai públic on colles, nens, gent gran i tot aquell que ho vulgui pugui passar l’estona davant les fonts que l’ocupen i la seva immensa biblioteca. I precisament perquè és un lloc agradable i per la seva importància històrica es tracta d’un indret molt estimat per tots els que vivim a Sant Andreu.
Dic tot això perquè entengueu com fins i tot jo que sóc una persona que creu en les idees que mostren la pintada ja citada, he quedat decebuda i certament força indignada davant l’estelada de dimensions exagerades que ara ocupa quasi la meitat de les rajoles de la plaça. I he quedat així per motius tan ideològics com sentimentals.
Els sentimentals són clars: són molts els especuladors que estan destruint les platges i les muntanyes del nostre país, i ens queixem i lluitem perquè això s’aturi abans no acabin de carregar-s’ho tot, perquè és preciós i perquè ni que no ho fos ho sentim nostre i ens ho estimem. Doncs bé, jo m’estimo el meu poble tant com el meu país i de la mateixa manera que no m’agrada que la influència de Barcelona amb els seus centres comercials i les seves ganes d’enriquir-se destrueixin el poc esperit de poble que, també per culpa seva, queda per aquí; o que la gent llenci les escombraries al terra o hi escupi, tampoc no m’agrada que en una plaça com la de Can Fabra hi aparegui una pintada d’aquestes característiques. I desitjo de tot cor que la part població andreuenca que no està d’acord amb aquestes idees, que malauradament aquí també n’hi ha, no actui d’aquesta mateixa manera i no acabin convertint la plaça en quelcom similar a un taulell d’anuncis.
Però també n’hi ha d’ideològics. Ja he explicat la importància i l’estima que té Can Fabra a Sant Andreu. Doncs si a mi mateixa, que em mostro a favor d’aquesta idea, m’ha molestat que hi aparegués la pintada, com reaccionarà la gent que s’acostuma a posicionar amb el típic “ni fu, ni fa”? És a dir, no creieu que és possible que molta gent se situï directament en contra d’aquesta idea perquè se li ha destrossat la plaça que estimava? La veritat és que per fer una pintada s’ha de tenir vista, s’ha de pensar en les conseqüències d’aquesta, en si és productiu o no fer-la i s’ha de conèixer la situació del lloc. I la veritat, jo m’ho conec mínimament i crec que d’eficaç no en té res i de contraproduent molt.
Així doncs, escric tot això per mostrar-vos la meva opinió com a andreuenca, independentista i revolucionària que sóc i per demanar-vos que, sisplau, la propera vegada pareu més atenció en on, com i quan s’ha de fer una pintada. Hi ha maneres per aconseguir la independència, però ja us dic que aquesta no servirà, perquè una cosa així desmotiva els que tenim ganes de lluitar-hi i encara més els que ni s’ho havien plantejat.
Espero, amb aquest correu, fer reflexionar sobre aquesta acció i sobre totes les que es duguin a terme.
.

Gràcies pel vostre temps. Salut!

2007-08-03T17:33:00.000+02:00

Ploren les onades d'un matí d'estiu. Una sola frase, ben guardada en la memòria d'aquella trucada, canvia tots els esquemes: la direcció del vent, l'objectiu de la marea, l'escalfor de la sorra i el calfred de les aigües. Res és com era, i les onades ploren i ploren.

Arriba la nit, ara ploren les estrelles i la lluna que fa ben poc era plena. Amarga i dura atzagaiada del present, del ser i el no ser, trista realitat, maleïda mort que ha immortalitzat aquest estiu.

Torna a sortir el sol, que també raja una llàgrima rere l'altra, i l'escalfor de tots els cossos amb els mateixos pensaments fan volcar ràbia, impotència i tristesa. Música humida, distorcionada per mocadors, posa nom al dia dedicat al record i al comiat. I, finalment, una salutació que iniciarà el sentiment dels sentiments en l'individual, des de l'aïllament de les vacances produït per la manca de rutina.

Un món sencer ha separat el juliol de l'agost; doncs Sant Llorenç aquest any tindrà un plor sincer, els seus estels, les seves llàgrimes, cauran sobre l'estiu creant una tendresa que només elles podran proporcionar, tot fent del record l'únic consol i recomfort, l'únic coixí i, al cap i a la fi, l'únic tresor.

.
.
.

Doblegant el seu llarg coll,

el drac es va allunyar,

semblava que estava plovent

quan es va posar a plorar.

Tot sol molt trist i moix,

el drac es va allunyar,

i a poc a poc, molt lentament

se'n va tornar al fons del mar.

Puff, el drac màgic

Viatge per la Catalunya Nord

2007-06-29T17:57:00.000+02:00

Tot i que en aquest bloc no queda palès, fa uns mesos vaig marxar de viatge amb la Catalunya Nord. Aquest final de curs ha sortit publicat a la revista de l’escola un article meu sobre com va anar i tal. Ara que ja el tinc (no el tenia guardat al meu ordinador) el puc penjar aquí el bloc, i així aprofito per actualitzar que ja tocava. Som-hi doncs:
.
Aquest curs, els alumnes de primer de Batxillerat vam passar quatre dies visitant la franja nord de Catalunya, amb l’objectiu de conèixer la realitat cultural d’aquella zona, a la vegada que començàvem a preparar i donar forma a la nostra promoció.
Quan s’acostava el mes de març, els professors de primer de Batxillerat ens van informar de quin seria el viatge que faríem com a “Sortida de Tutoria” amb la intenció, entre d’altres, de posar nom a la nostra promoció i de decidir el destí per al viatge de finals d’estudis de l’any vinent. Pel que semblava, aniríem a la Catalunya Nord, concretament (i després de molts canvis d’última hora) a Taltaüll, i ens hi passaríem quatre dies. A més, també vam saber que podríem proposar llocs per visitar durant la nostra sortida, així que tots plegats vam començar a buscar informació sobre l’indret que, volgués o no, ens acabaria acollint.
Finalment, va arribar el dia que ens acomiadàvem de la rutina escolar per començar a gaudir de quatre dies de gresca, xerinola i coneixença d’indrets desconeguts per a la majoria de nosaltres.
Era 20 de març quan aconseguíem organitzar-nos tots plegats dins l’autocar per emprendre el camí cap al nord, el qual, després de quasi tres hores de viatge, mentre baixàvem del vehicle, ens va fer saber quin peu calçava el seu clima: feia fred, molt de fred!
La primera ciutat que, temerosa, ens va rebre, va ser la de Perpinyà, la capital del Rosselló. Vam caminar per la zona més antiga i vam poder percebre que, malgrat aquesta comarca pertany oficialment a l’estat francès, encara hi oneja més d’una senyera i molts rètols dels carrers estan escrits en català. Un cop acabada la visita, vam tornar a pujar tots a l’autocar per dirigir-nos cap a Taltaüll, on ens instal·laríem.
Després d’instal·lar-nos a les habitacions i havent sopar i conegut tot lavabo i dutxa que hi hagués, vam fer la primera reunió de promoció. Els tutors ens van presentar les deu opcions de destí, entre les quals destacaven llocs com Grècia, Estocolm, el Nord d’Itàlia... la decisió i votació final la faríem l’endemà.
Passada la primera nit vam continuar les nostres visites, aquest cop anàvem a dos castells càtars: Queribus i Peyrepertouse. Entre guerres de neu vam poder pujar al castell de Queribus, però a dalt no s’hi va poder estar ningú, ja que, potser era que no agradàvem a les terres del nord, però el clima no afavoria gens: aquest cop era el vent qui ens volia enviar de retorn directe cap a casa de tan fort com bufava. Va ser per això que no vam poder pujar a Peyrepertouse, però vam aprofitar l’estona que ens quedava per visitar el castell de Salses i veure, de lluny, la que és coneguda com la Porta dels Països Catalans. Aquella nit, per una majoria ben absoluta, vam decidir que l’any vinen aniríem ni més ni menys que a Egipte.
L’endemà vam gaudir de la inevitable visita a la ciutat medieval de Carcasona, fent, abans d’entrar, una volta a la muralla per seguir el que és tradicional a la ciutat. Vam dinar per lliure i cadascú va aprofitar el temps pel que preferís, anar a munt i avall per conèixer-ho o tancar-se en qualsevol lloc prou arrecerat del fred. Va ser aquella, l’última nit, que vam començar a plantejar-nos el nom de la nostra promoció. Això, però, encara va quedar sense decidir.
Un cop superada, per part de tothom, l’última nit, vam arribar al darrer lloc de visita. Es tractava d’un poble de la costa, Cotlliure. No hi vam passar massa temps, però suficient per anar a veure la tomba i la casa del poeta Antonio Machado.
Gairebé tres hores més de viatge, aquest cop de tornada, van concloure la nostra sortida. era divendres, així que teníem un cap de setmana sencer per descansar, però això no va treure les poques ganes que teníem tots nosaltres de tornar als apunts i als llibres de text habituals. En fi... era el que tocava!

Homenatge

2007-05-28T18:39:00.000+02:00

Des d’aquí, des del més baix graó de l’escala de l’art, m’agradaria retre homenatge a aquest mateix concepte, ja que sense ell no existiria el que realment vull mencionar.
Vull agrair a l’art el fet de ser-ho, vull fer esment de la imaginació, el talent, l’esforç i la dedicació de Shakespeare, vull fer arribar la literatura en general i la dramatúrgia en concret, vull donar la mà en senyal de gratitut a totes les persones que van fer de públic. Com també voldria trobar les paraules adequades per fer arribar tot això amb prou força a les persones que m’han ensenyat a sortir sense vergonya i que m’han fet veure com d’increïble pot arribar a ser aquesta experiència.
També vull saludar a tots els meus companys, que sense ells, i com és evident, no hauria pogut realitzar-se una de les millors característiques d’aquest art: el treball en equip.

- Desperta, Marina, que ha arribat l’hora!
- De què?
- Com que de què? De què vols que sigui? De la fusió, noia!
- Ai... no puc fer-ho, no ho faré bé.
- I tant que podràs. Els teus companys ja ho han fet, ara et toca a tu.
- I si em lesiono? I si no m’acabo d’acoplar? I si a mitja feina ens desunim?
- Tu l’únic que has de fer és mirar que això no passi, que no ens n’anem un per cada cantó, que de la resta me’n ocupo jo.
- I què haig de fer?
- Per començar conscienciar-te. Preparada?
- Sí, crec que sí.
- Doncs som-hi. Tanca els ulls i recorda’t a tu amb cinc anys, i amb vuit, i amb dotze. Sigues innocent com llavors. I ara pensa en mi; saps qui sóc i com sóc, m’has estudiat ben estudiat o sigui que no t’ha de resultar cap problema. Imagina’m, recorda’m. I quan em tinguis ben present, visualitza’m aquí, dins teu, fluint pel teu cos, el teu cor i el teu cervell, com per tota la resta dels teus òrgans. Recorrent cada una de les teves venes i coneixent cadascun dels teus sentiments; experimentant el que experimentes i sabent tots els teus secrets, com tu els meus. I quan això passi, que serà ara mateix, ballaràs, cantaràs, riuràs, saltaràs i cridaràs sense vergonya. I aquesta unió durarà per sempre, tu seràs jo i jo seré tu, i la Marina serà en Puck i en Puck serà la Marina, fins i tot quan caigui el teló. Però aquest encara ha de pujar. Que ho faci doncs: tu ja estàs a punt. Que es preparin les butaques i els que en elles seuen, que ens veuran a tu i a mi brincar com bojos! Que comenci l’espectacle! Que comenci d’una vegada!

Reflexions a mitja tarda

2007-05-25T17:56:00.001+02:00

Última lletra, última pàgina. Les mans clouen el llibre.
Surto de casa i en un moment em planto al lloc on hem quedat. Miro el rellotge: com era que el duia? Avançat o endarrerit? Ves, he arribat una mica massa d’hora.
Recolzada a la paret pretenc aprofitar la poca estona que tinc per veure què s’hi cou pels meus carrers. Així que em trec un dels auriculars de l’orella i deixo de viure com una habitant d’aquest món per ser-ne una simple observadora.
Són les cinc en punt de la tarda, els primers en sortir d’escola ja tornen cap a casa: ara passen els avis amb els néts, ara en passen dels que ja poden tornar solets, tot d’una un parell de motxilles d’adolescent tan pintades com el seu propietari ha pogut... En definitiva, el que qualsevol es pot imaginar una tarda de dijous en un carrer principal.
I de cop em pregunto: Què farien totes aquestes persones? Què farien tots aquests nois i noies, homes i dones, senyors i senyores si els portessin en un lloc com el que es descriu a les línies del llibre que tot just he acabat? Quines treurien el millor de dins? Quines el pitjor? Quines viurien i quines no?
Fa calor, però no m’afecta. Tinc l’ajuda d’anar desabrigada i del vent tan i tan lleuger que arriba a ser digne de ser anomenat brisa, o briseta. És una sensació agradable. Els pocs cabells que poden ballar lliures ho fan constantment i el meu rostre, tot solet, de cop mostra un petit somriure. Perquè m’adono que, malgrat siguin desconegudes, aprecio aquestes persones. Les aprecio perquè són properes a mi, per la vida de poble que duen, pel gust que han agafat a la seva rutina.
I jo? Què faria si em privessin d’aquests petits moments de tendresa i em duguessin al vertader infern, al mateix indret i a la mateixa agonia que m’ha estat narrada fa un instant? On anirien, llavors, els núvols del meu cervell? Què se’n faria del què sóc i el què deixo de ser?
Mig-desperto un segon, he identificat una cara coneguda. Un somriure i una salutació recíproca. Al cap de no res torna a passar algú de qui feia temps que no en sabia res, no em veu o no em reconeix. I, per descomptat, la vena existencialista que duc a sobre torna a fer de les seves i diu: “mira, aquesta és la prova del “res és per sempre”: qui ahir era una gran amistat, avui ja no et recorda. Què se’n farà, doncs, demà, del que ara veus i del que ara vius?”.
Em desvetllo definitivament, ha arribat qui esperava. Les cabòries del meu cap s’esfumen, no ho fa però el nus que duc a la panxa des que he acabat aquest llibre.
Però no ens entretinguem. Som-hi a enganxar cartells, que a això hem vingut. Per on comencem?
.
Amb intenció de recomanar a tothom el llibre K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, i en memòria dels oblidats.

1707-2007

2007-04-25T19:34:00.000+02:00

Ara fa tres-cents anys, per terres valencianes, van imposar el Decret de Nova Planta. Felip V, després de guanyar la batalla d’Almansa, feia seva una terra que era d’altres, feia seves les lleis que no li pertocaven. Feia saber a tothom que ja no eren el que volien ser, que la llengua que parlaven per naturalesa ja no l’havien ni de pensar. Tres-cents anys de repressió, de colonització.
Un segle, dos segles, tres segles. Han anat passant i tot ha continuat igual. Per què? Qualsevol s’hauria de preguntar: "si fa anys que aquest Felip V és mort! El seu refotut decret hauria d’haver mort amb ell, l’haurien d’haver enterrat amb ell." Però no ho van fer, fins ara no ho han fet, i a dies d’avui, que són els nostres dies, encara el tenim aquí.
Encara el podem sentir a l’aire, catalans i valencians (sí, sí, no us penseu, que a nosaltres ens va tocar el rebre set anys més tard), el decret que ens lliga a Espanya, que ens cohibeix i ens imposa una identitat que no és la nostra. Ells, però, ens fan creure que no, que tot ha estat sempre així, trepitjant la memòria històrica tant com poden.
Avui és un dia importantíssim, dia que hem de cridat ben alt que no tenen raó, que no diuen la veritat, que ens enganyen i ens manipulen, que ens menyspreen i ens reprimeixen.
Va ser un Borbó qui ho va fer. Mireu qui és cap d’Estat a Espanya, mireu qui li rendeix homenatge, qui li dóna la mà o li fa una reverència. Tot seguit mireu la nostra situació, és això una simple coincidència?
Valencians, gaudiu avui del vostre dia. Us el mereixeu, per haver rebut tants insults al llarg de la vostra vida per part dels opressors i dels que se’ls creuen, que no són més que els seus còmplices disfrassats de persones de bona fe.
Dissabte 5 de maig a la vesprada (com n’hi dieu allà) manifestació pels carrers de València per aquests tres-cents anys d’ocupació, i a la nit, concert amb un piló de grups que donaran bona música a aquesta commemoració.
.
Tres-cents anys són masses anys. És hora de dir prou d’una vegada. Pels Països Catalans: Independència ja!
.
..............................................25 d’abril: 1707-2007

Sant Jordi gloriós

2007-04-23T21:52:00.000+02:00

Actualitzo tard, però avui actualitzo. I no descriuré com m'agrada el dia de Sant Jordi un altre cop, podeu veure-ho a l'entrada del 23 d'abril de l'any passat. Simple i concís, us convido a tots els catalans, en aquesta nostra segona diada, a llegir el poema que ens omplirà de força, la força que ens cal per vèncer qualsevol drac.

SANT JORDI GLORIÓS

.
Sant Jordi té una rosa mig desclosa,

pintada de vermell i de neguit;

Catalunya és el nom d'aquesta rosa,

i Sant Jordi la porta sobre el pit.

.
La rosa li ha contat gràcies i penes

i ell se l'estima fins qui sap a on,

i amb ella té més sang a dins les venes

per plantar cara a tots els dracs del món.

.
Josep Maria de Sagarra

Ni oblit, ni perdó!

2007-04-11T22:06:00.000+02:00

De tant en tant m’haureu llegit parlar del temps, de la moral, de la justícia i de la llibertat (precisament en un escrit de no fa massa), com alguns m’haureu sentit parlar del respecte, de l’empatia, i moltes vegades, més que res per aquells que esteu en desacord amb mi, de la lluita verbal. Quan dic que hem d’utilitzar les nostres paraules per fer arribar el missatge per no posar-nos al seu nivell no és cap exageració: ells no les utilitzen, les paraules. No ho fan, malgrat el que diguin. Utilitzen la repressió ja ni indirecta, l’amenaça, la tortura física i psicològica i tots els mètodes que puguin arribar a passar pel seu cap (si és que en tenen).
Aquest escrit d’avui deriva d’un fet que poso la mà al foc que ells no esmentaran deixant clar això mateix que acabo de dir: diuen molt de diàleg i paraules, però de parlar i de deixar anar veritats ho fan ben poc.
I el fet és que avui mateix fa catorze anys que un noi que tansols en tenia divuit va ser assassinat per un nazi només per ser independentista. Tenia uns ideals i per això el van matar.
I és que aquí hi ha dos punts que estaria bé analitzar, fredament: un, bàsic i elemental, és el tema de la tolerància que manca en aquesta nostra nació per part de molts indesitjables. La no permisivitat de pensament implantada també des de l’estat opressor i inculcada a la societat com si, per exemple, un banc repartís bitllets falsos perquè els més estúpids els anessin distribuïnt sense pensar ni què fa ni què suposa tot això. L’altre tema, evidentment, és el menyspreu obert a qualsevol idea roja separatista.
Veiem com la suma d’aquests dos punts resulten un assassinat i uns posteriors crits, encara vigents al camp del Mestalla, que victoriejaven, i victoriegen, el crim ja esmentat.
Endavant governs, endavant peixos grossos d’aquest maleït món farcit de desigualtat. Aneu-vos-en a dormir tranquils com cada nit, ho feu sempre, no deixareu de fer-ho avui. Però tingueu present que cada dia serà l’aniversari de la mort d’aquest jove, d’ell i de totes les altres víctimes mortals d’aquesta realitat. Seguiu demostrant la vostra suprema indiferència cap a als homicidis. Feu-ho, peixos grossos i nazis assassins. Les conseqüències no seran físiques, no, no seguirem el vostre exemple. Però d’aquestes n’hi haurà, i moltes.
.
I pels companys que llegeixin això, aquesta nit, abans d’anar a dormir, que una veu ressoni dins el vostre cap, una veu ferma de multituds, una veu que, sense dubtar-ho ni un instant, cridi amb tota l’ànima: Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó!
Jo avui, demà i demà passat pensaré en en Guillem Agulló i en la penosa realitat que ens envolta. Ho faràs tu?

Primer aniversari

2007-04-09T16:44:00.000+02:00

No tinc massa temps per actualitzar, però avui ho havia de fer. És increïble i a l’hora preocupant com passa el temps, i és que de debò que avui fa un any just que vaig començar aquest bloc.
Em sorprèn que hagi durat una volta sencera al Sol quan en un principi tenia la sensació que en molt menys temps ja me’n hauria cansat. Llavors el format era diferent, i els escrits també: el primer que es nota quan els comparo és la llargada, cada cop foto rotllos més extensos! Cert és també que durant aquest any hi ha hagut mesos que he estat més motivada a escriure coses per penjar-les al bloc i mesos que menys, però mai n’ha passat cap sense que hagi deixat un escrit com a mínim i això ja és bon senyal.
De fet la diferència no és tanta, perquè ara tampoc sé quant de temps durarà de més aquest bloc, ni què més hi escriuré: exactament igual que el principi.
Només espero que les visites no decaiguin, ja que això m’empeny a mi mateixa a exprimir-me cada vegada més. I han estat quaranta-cinc entrades (sense contar aquesta) en 365 dies, fent el càlcul toca a entrada cada 8,1 dies: no està pas malament, oi?
En fi, ho deixo aquí que no tinc massa temps més per dedicar-li a això, o sigui que acabo això donant pas a un any més (qui sap) d’escrits per aquest bloc.
.
Per molts anys!

Bèlgica

2007-03-30T16:55:00.000+02:00

Ahir vaig passar per la biblioteca de Can Fabra i vaig tornar, tot sumant-li uns quants dies al temps de termini assenyalat, un parell de llibres que havia agafat pel Treball de Recerca. Un cop entregats, vaig decidir-me a pujar les escales per fer una volta entre els volums que tant em tempten i, sorprenentment, vaig anar a petar a l’estanteria on hi deia clarament “Poesia Catalana”.
Vaig fer una bona quantitat d’ullades i entre altres coses vaig trobar un llibre que em va cridar l’atenció titulat Postals de L’Escala (si no m’equivoco), llàstima que no m’apuntés el nom de l’autor perquè l’hauria de recomanar com cal per aquells que hi viuen o que tenen alguna relació especial amb aquest poble. Es tracta d’un recull de poemes on cadascun d’ells descriu un dibuix que hem vist anteriorment representant un indret de L’Escala: la Platja, Riells, Empúries...
Aquest el vaig desar i vaig continuar mirant aviam què hi trobava. No vaig sorprendre’m de veure-hi Carner: Auques i Ventalls, La paraula en el vent, Els fruits saborosos... vaig fullejar-ne uns quants, fins que vaig veure que també hi havia la seva Antologia. Me la vaig mirar, i en un moment el vaig trobar.
No és que anés amb intenció de llegir explícitament aquest, però quan el vaig veure no vaig resistir la temptació d’assaborir-lo per enèssima vegada.
Sabeu? Carner també volia viure lliure al seu país, Carner també volia un món on tothom pogués viure tranquil i feliç, i així ho plasmava als seus poemes. I no de manera precisament mediocre, ans al contrari! Tampoc quan des de l’exili somiava en una Catalunya millor, tot emmirallant-la amb la terra que l’havia acollit, no ho feia des de la clàssica hipocresia burgesa, malgrat fos, o hagués sigut, la seva classe social. Carner, a través del seu talent infinit, mostrava el desig de fer de la seva terra mare un indret més habitable, més lliure i més tendre.
Carner va morir a l’exili, trobant-se que, malgrat volgués expirar aquí, els seus antics companys no l’acollien. Va morir sense conèixer aquesta terra que ell anhelava. Sigui un exemple doncs per nosaltres, perquè no desistim en memòria dels que, tot i no poder quedar satisfets, van seguir somiant.

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,

m'agradaria fer-me vell en un país

on és filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres

guarnides d'arços, d'oms i de pereres;

viure quiet, no mai assenyalat,

en una nació de bones gents plegades,

com cor vora de cor ciutat vora ciutat,

i carrers i fanals avantçant per les prades.

I cel i núvol, manyacs o cruels,

restarien captius en canals d'aigua trèmula,

tot desig d'emmirallar els estels.

M'agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s'entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de parlades i d'hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

I tot sovint, vora un portal d'església,

hi hauria, acolorit, un mercat de renom,

amb botí de la mar, amb presents de la terra,

amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la melanconia

o per desig de novetat dringant,

cases antigues amb un parc on nien ombres

i moltes cases noves amb jardinets davant.

Hom trobaria savis de moltes maneres;

i cent paraigües eminents

farien - ai, badats - oficials rengleres

en la inauguració dels monuments.

I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,

hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys

per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.

De molt, desert, de molt, dejú,

viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú

no se'n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d'or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

- És el senyor de cada dia.

Josep Carner

Llibertat i Justícia

2007-03-27T20:32:00.000+02:00

Hi va haver un temps en el qual la gent somiava viure en llibertat, sense haver de patir al dir lliurement una opinió, al parlar sense vergonya. També hi va haver un temps on la societat tenia clar quina era la situació, malgrat aquesta no fos precisament la desitjada. Perquè en aquell temps el despreci als Drets Humans era tal que els de dalt ni s’entretenien a amagar-lo, fins i tot se’n enorgullien.
Ara no, ara fa l’efecte que tot siguin flors i violes. Aquella gent que llavors volia parlar sense por, en tindria prou en formar part de la gran majoria d’aquesta societat superficialment conformista per complir el seu somni. Aquells a qui no agradava aquella situació, ara potser se sentirien feliços i contents de veure com n’és de diferent el món.
I què més?
Quina mentida serà la següent? Perquè n’hi ha moltes que ja han colat.
Com la de la Justícia, que la venen i la venen a un preu d’allò més barat. I és que qui en demana a un de més alt ja està arribant massa lluny i se li apliquen certes mesures que (ves per on), al parlar d’aquestes no apareix per enlloc la paraula justícia.
O la de la Llibertat. Quantes vegades hem sentit aquesta paraula en boca de mil i un polítics? Quina paradoxa que moltíssims d’aquests siguin, precisament, els que la neguen a milers de ciutadants (una altra paraula força utilitzada, per cert).
Dos conceptes que a dia d’avui tornen a ser insultats i menyspreats. Aquells que tan se’n omplen la boca han escupit a la cara de la Llibertat i han escupit a la cara de la Justícia. Perquè esteu demostrant una vegada més que sou els mateixos que despreciaven, en aquell temps del que parlàvem abans, els Drets Humans. Entre ells el bàsic i elemental dret a la llibertat d’expressió.
Ho esbomben per tot arreu, ho diuen amb pèls i senyals i encara hi ha qui se’ls creu, encara hi ha qui se les empassa totes.
Doncs ja en comença a haver-hi prou. Si tan poques ganes teniu de veure TV3, deixeu viure la resta món en pau: apagueu la tele i foteu-vos a llegir, així fareu alguna cosa de profit de la vostra vida.

Setmana del Llibre en Català

2007-03-02T23:23:00.000+01:00

Després de dies i dies de silenci torno a actualitzar, que ja tocava, i aquest cop ho faig per fer-vos una petita promoció. Cada any, i des de fa vint-i-cinc anys, a finals de febrer, principis de març, se celebra a Barcelona la famosa (o potser no tant famosa) Setmana del Llibre en Català. Ara us en parlaré una mica, intentant ser un xic original que sinó ja començaré a avorrir als meus fins ara curiosos i perspicaços lectors.
Què trobar-hi en aquesta Setmana? Per descomptat llibres i més llibres. S’hi venen llibres infantils, llibres juvenils, llibres per adults, llibres clàssics de la literatura catalana (sí, sí, el Tirant lo Blanch i aquests que els estudiants de Batxillerat tant sentim, i més en època d’exàmens), llibres especialitzats en totes les matèries que vulguis (siguin ciències, siguin lletres, siguin números...), de tot i més sobre el que es pugui trobar. Tot perfectament ordenat i catalogat perquè no hagis de fer mil voltes a l’envalat (que per cert, la Setmana és una envalat, una carpa) si és que vas curt o curta de temps.
Per què anar-hi? Típica pregunta que es fa l’estudiant cansat: i per què? Doncs perquè allò és una font de cultura impressionant i una mina lingüística. A part d’un bon lloc per passar l’estona i gaudir de les moltíssimes activitats que la Setmana del Llibre ofereix.
Però i si llegir no agrada massa? Mal fet, doncs. Però és una bona oportunitat per trobar-li el gust a la lectura, una activitat escencial per a la pròpia formació (no sé per què tinc la sensació d’estar repetint el meu Projecte de Recerca). Les activitats que es fan allà són dinàmiques i amenes, res de rotllos al més pur estil classe d’Història, així que poden resultar del tot agradables amb una mica d’empenta i ganes de gaudir fent coses innovadores.
I així, quines activitats dius que serien? La Setmana del Llibre en Català va començar ahir dia 1 de març i acabarà diumenge dia 11, o sigui que hi ha hagut temps de sobres per fer-hi cabre un munt d’actes, des de presentacions i signatures de llibres, fins a xerrades, passant per jocs per a infants i espectacles de tota mena. Tots aquests els trobareu amb dia i hora a la pàgina web de la Setmana: www.setmanallibre.com al programa d’actes.
I tot això on? Al bell mig de la ciutat de Barcelona, la Plaça Catalunya. Perfecte per les comunicacions: dues línies de metro, trens que passen a tota hora, estació de Ferrocarrils...
I quan em costarà la broma? De peles ni una: l’entrada és absolutament gratuïta. I encara sort, ja estic veient que si no ho fós no hi aniria ningú...

Així que per concloure: dos eixos en perill d’extinció, si no hi treballem tots plegats, s’uneixen un any més. La lectura i la llengua catalana, dos en un i pel preu de cap, això sí que és una oferta!

Xerrada sobre l'EdF a Gràcia

2007-02-11T19:46:00.000+01:00

"L'Exèrcit del Fènix és un punt a la xarxa que pretén donar veu a tots aquells joves amb inquietuds catalanistes. L'administrem l'Èric Bertran (Fènixlliure), l'Àdam Bertran (Adbeima), en Jordi Gasulla (BenBoig1714) i jo mateixa, Marina Matamoros (Marinetis).
Referent a la ideologia, som independentistes, no som partidistes. Creiem en allò que diuen que "la unió fa la força" i per tant no ens decantem per cap partit polític, ni per les dretes ni per les esquerres. Després, personalment, usuaris i administradors ens decantarem cap a una banda o una altra, però l'EdF en sí no està posicionat. I no ho està perquè volem potenciar el sentiment d'unitat entre l'independentisme català que sabem que avui està més que disgregat. Això sí, l'EdF està en contra de la lluita armada; creiem en el diàleg i en la possiblitat d'aconseguir la independència sense necessitat d'agafar les armes.
Fa pocs mesos vam canviar dràsticament el disseny per obrir pas al que seria una nova etapa de l'Exèrcit del Fènix, que a través, sobretot, de les notícies, pretén arribar a un públic més ampli, tan pel que fa a l'edat com a la ideologia.
Tenim un fòrum més que actiu, amb uns 64000 missatges escrits. El tenim dividit en diferents seccions: les tres generals serien l'apartat de Debat/Actualitat, l'Obert i l'All-i-oli. El primer és l'espai de la conversa seriosa, de la discussió; l'All-i-oli, en canvi, és el subfòrum per fer broma i riure tots amb tonteries diverses; i l'Obert és un espai entre mig, per comentar curiositats o el que sigui, sense tractar-se de bromes però tampoc per debatre.
Tenim la galeria d'imatges, amb fotos dels usuaris quan eren petits, de trobades, de manis... A més, no fa massa vam estrenar l'apartat de Visions, on columnistes coneguts i a punt per conèixer ens poden fer arribar els seus escrits per penjar-los nosaltres mateixos.
La llengua vehicular de tota la pàgina és el català, però al fòrum hi tenim un apartat que es diu "Altres llengües" i allà s'hi pot escriure en qualsevol idioma.
En definitiva, és un portal viu i actiu, amb uns 1260 usuaris. Dir que diumenge passat dia 4 vam fer dos anys, ho vam celebrar fent la VI Trobada oficial, i que esperem fer-ne molts més.
Res més, convidar-vos a tots i totes a fer-hi una ullada, a xafardejar-hi una mica, i si us hi voleu quedar, millor: www.elfenix.org "

.
.
.
(Si fa o no fa el que vaig dir divendres passat dia 9 a l'Infospai. Un col·loqui interessant).

Planificacions de futur

2007-01-22T16:46:00.000+01:00

Serà l’any 2013, aproximadament, quan acabem la carrera i comencem a treballar. Ho tindrem tot a punt, perfectament planificat. Els pisos estaran ja no pels núvols sinó més o menys per l’alçada d’aquí a la lluna, i ens haurem de repartir entre els quatre el preu del lloguer. A més, una quantitat del nostre sou l’haurem de donar al Pot, que serà la guardiola per les despeses de la casa. A la cuina hi haurà penjada una cartulina amb una taula dibuixada, les files seran les feines que s’han de fer, i dalt de cada una de les columnes els nostres noms: Empala, Boti, Roser i Marinetis. Així tindrem distribuida la feina (tot i que hi hauran tasques que seran fixes per cadascú, com el cas de les reunions de veïns, que li tocarà sempre a l’Empala).
Pel que fa a l’estètica del pis, amb una paraula n’hi haurà prou: cridaner. A la porta de casa hi tindrem un cartell on hi dirà: “aquí som frikis, i orgullosos”. Per dins, les parets seran de color groc, i al menjador hi destacarà una gran estelada feta amb pintura vermella a la paret. Allà mateix hi tindrem penjat un suro, on hi hauran les notícies més interessants, els poemes que més ens agradin... tot allò que volguem compartir.
Pel que fa a nosaltres, un cop per setmana farem una activitat comunitària per potenciar la relació entre companys de pis, un dia jugarem al Trivial, un altre farem un debat... tot el que se’ns pugui acudir. A més, com que haurem fet la mateixa carrera els interessos seran comuns en la majoria dels casos, i no ens serà gens difícil trobar temes de conversa i motivacions col·lectives.

I després d'aquesta descripció no massa acurada (tot s'ha de dir) de com serà la nostra vida quan acabem els estudis només em falta dir que... molarà!
.
En fi, són paranòies i plans de futur de certs frikis amb aspiracions periodístiques...
.
PD: a la foto, les meves mans fent el símbol friki, ja el podeu anar aprenent!

Encetant l'any...

2007-01-07T12:02:00.000+01:00

Faig un parèntesi del treball d’EOE que m’estic currant perquè acabo de caure en que encara no he penjat res al bloc durant aquest any que tot just comencem. Finals i principis són sempre moments de valoracions i de propòsits, i jo, tot i que vaig una setmana tard, no seré menys que la resta i us en faré cinc cèntims en aquest escrit.
El 2006 ha estat, sens dubte, un any de canvis. Un any en el que s’ha accentuat la fermesa i la conscienciació amb les meves ideologies, un any en el que han canviat les meves prioritats, un any en que he començat a decidir i a marcar el meu futur, un any en que he viscut un munt de noves experiències, un any en que he obert les meves fronteres, un any en que he conegut moltíssima gent. Crec que li he tret molt de suc als dies que m’ha regalat aquest any, tinc la sensació d’haver seguit el Carpe Diem i me’n alegro molt. Crec que és així com s’ha de viure la vida.
No tinc la costum de fer-me propòsits per cap d’any, però penso que estaria bé pensar-ne uns quants per tenir alguna mena d’objectiu i no viure aquest any perquè sí. Així que durant el 2007 espero conèixer molta altra gent, espero no perdre cap de les amistats que tinc ara, espero aprovar el 1r de Batxillerat amb bones notes, espero aprendre moltes coses noves i formar-me més com a persona, espero poder transmetre el millor de mi, espero moure’m per un munt de llocs d’arreu dels Països Catalans, espero fer coses favorables per la meva terra, espero contruibuir en la millora d’aquest món, espero anar a un munt de manifestacions (hehe és acostumo a passar-m’ho molt bé quan hi vaig), espero fer mooooolt el friki, espero viure bons moments, riure moltíssim i millorar un xic amb la guitarra (que ja tocaria fer-ho...). En definitiva, que espero seguir amb el Carpe Diem de l’any passat.

Doncs bé, ja he complert, millor que ara em torni a capbussar en el treball. Vinga gent, tingueu tots i totes un molt bon any!

Un Nadal poc cristià

2006-12-25T14:02:00.000+01:00

Fa uns dies, cap a dos quarts de vuit del matí, anant mig adormida, em vaig creuar una dona que em va cridar l’atenció. No per res relacionat amb el seu aspecte físic ni amb la seva roba, ni res d’això. Em vaig fixar en aquella senyora perquè acabava de fer un gest amb la mà tan conegut que ja gairebé no el podem dir peculiar (tot i que, la veritat, per mi no deixa de ser-ho).

A part de picar-me la curiositat el fet que la dona es fes el senyal de la creu enmig del carrer i sense motiu aparent, vaig preguntar-me com havíem d’enfocar les festes nadalenques els que no seguim la religió cristiana (de fet potser us hauria de dir com vaig passar de pensar en la religió del dia a dia a trencar-me el cap en la meva visió del Nadal. Suposo que m’entendreu si us dic que pel carrer hi havien llumetes de colors i a escola només pensàvem en l’arribada de les vacances).

Això em va fer barrinar i barrinar en una de les teories que em plantejo cada any, com a laiciscista que sóc, sobre què és, realment, el que se celebra en aquestes dates. Evidentment, res de naixements, res de verges maries i res sants joseps. M’agradaria, més aviat, que s’enfoqués cap a la celebració del solstici d’hivern, l’alegria de pensar que a partir d’avui (o més aviat a partir del dia 21, però, en fi, l’església ja ho té això de canviar les coses segons li plagui) podrem gaudir de més llum al cap del dia.

Avui és Nadal, i sembla que per obligació haguem d'estar feliços i haguem de pensar en la pau al món i totes aquestes mandangues. Però la qüestió és plantejar-se per què ens obliguem a ser solidaris en un dia com avui (que no ens enganyem, també té 24 hores, també tenim lleganyes al desperartar-nos etc), per què ens obliguem a tractar amb estima a les persones i no ho fem la resta de l’any. Doncs mireu, fa no gaire em van donar un argument que va aconseguir convènce’m, i és que sí que hauríem i HEM de ser feliços, solidaris, pacifistes (etcètera, etcètera) tot l’any, però de la mateixa manera que hem de pensar sempre en malalties com la SIDA i el càncer, en la fam al món, l’escalfament global..., i a la vegada tots aquests fets tenen el seu dia de l’any (ja sabeu: dia mundial de la pau, dia mundial de les mil coses que passen al món...), podríem condecorar el 25 de desembre com el dia mundial de la felicitat (o el dia mundial del consumisme i el malveratament d’energia en llumetes de colors, però bé, ho deixaríem aquí que és Nadal (però...i què? (podria fer mil parèntesis, mes... millor deixar-ho))).

Llavors és quan el platenjament és: i per què els que no som cristians hem de creure que el dia mundial del que volgueu ha de ser avui? Bé, de fet a mi que sóc atea m’és igual si és avui o no, però i si un musulmà decideix que ho ha de ser el dia que va néixer Mahoma, aaah, llavors què? Doncs... serà el dia mundial pels cristians, però llavors els altres no tenim dia mundial de la felicitat??? Llavors què celebrem?

En fi... són dubtes i paradoxes de viure amb les tradicions d’una religió sense voler seguir-la.

Vinga doncs, ateus, agnòstics, cristians, musulmans, budistes, xintuistes... bon 25 de desembre (sigui el que sigui per vosaltres!).

Les nostres cançons

2006-12-10T10:08:00.000+01:00

Torna la nostàlgia (Cesk Freixas) - Nona
Bona nit (Els Pets) - Àdam
Arrels (Esquirols) - Paula
El meu germà (Gertrudis) - Culle
Night in that land (Nightnoise) - Alalluna
Exèrcit d'escèptics (Orxata Sound System) - Boti
Onak eta Txarrak (Berri Txarrak) - Pau
L'estaca (Lluís Llach/Betagarri) - Boig
Por (Els Pets) - Pet
L'últim tirabol (Brams) - Èric
Mai trobaràs (Sopa de Cabra) - Noia
Va com va (Inadaptats) - Empala
Au, jovent! (Mesclat) - Freixa
Imagine (John Lennon) - Mery
Tot explota pel cap o per la pota (Ovidi Montllor) - Alba
Que tinguem sort (Lluís Llach) - Mar
Hasta siempre comandante (Boikot) - Kenji
Dilluns que ve (Brams) - Idro
Pol petit (N'gai N'gai) - Marinetis.

Sant Andreu

2006-11-30T17:55:00.000+01:00

Sovint, les persones queden marcades pel que ha estat la seva llar durants els primers anys de vida. Sovint ens sentim tan part d’un indret que hi dedicariem cada un dels nostres minuts a passejar-nos-hi, a observar-lo i a contemplar-lo. Sovint miro el lloc on visc i els ulls se’m omplen d’admiració i fascinació.
Doncs no podia fer menys, en un dia com avui, que retre aquest petit homenatge al punt de món que m’ha vist créixer, jugar, córrer i apendre, a tots i cada un dels carrers i les plaçes que el formen, a tota la gent que hi viu, i a tots els que l’estimen.
Un indret que no només destaca per la seva importància històrica i pels catalans dignes d’estudiar que són fills seus, sinó també pel seu esperit de poble, la seva empenta reivindicativa i les seves ganes de fer i desfer tot allò que vingui de gust.
Que malgrat faci més de cent anys que va ser annexionat encara es parli d’anar a Barcelona quan se surt del barri, marca molt les diferències. Perquè jo per la Mercè no em sento identificada per enlloc, però se’m posa la pell de gallina quan aquí llegeixen el pregó o acaben de baixar la pancarta de la Festa Major.
Així que avui 30 de novembre el text va pel meu poble, per la meva vila, per Sant Andreu de Palomar.
I per les festes que tot just acaben de començar!

Puck

2006-11-13T18:01:00.000+01:00

És petit i entremeliat. Va pel món gaudint amb divertides innocentades que fa a tot aquell que troba, però ajuda amb tot el que pot a qui l’estima i li presta atenció.
Té la vida per un joc, i frisa amb tot allò que fa perquè només fa allò que el faci frisar. I és que amb prou feines coneix la maldad, i és àgil i ràpid i li encanta anar per aquí i per allà.
És famós pel seu voltant, tothom coneix el seu nom i tot i que intenten fer-lo empipar és apreciat i estimat.
Viu en un bosc que Shakespeare va crear, i li és fàcil captivar el seu públic per ser tan entrenyable i tendre.
Amic de tothom, salta i córrer sempre que pot, i fa riure la gent amb un somriure capaç d’encomenar-se.
Es diu Puck, és un follet, i al juny em tocarà convertir-me en ell. Un repte ben emocionant.

"Així veurem com dos homes

en festegen només una.

Això és una de les bromes

més bones de la fortuna.

És divertit que el que veus

no tingui ni cap ni peus!"

Un instrument

2006-11-09T17:44:00.000+01:00

Tranquilament, suau i dolçament, els dits van pinçant cada una de les sis cordes. La mà esquerra els acords, la dreta el puntejat. Fent sonar una cançó tendra, compaginant els sons greus amb els aguts, fent de l’instrument un element clau en la vetllada.
O, si ho prefereixes: ràpit, amb ritme i alegria, marxosament, sense parar, espavila, no t’encantis que ja et toca canviar l’acord! I canta, i somriu, que s’ho val.
Ara una cançó, ara l’altra, ara més fort, ara més suau... si t’hi estàs molta estona és possible que després et facin mal els dits, i si ho fas constantment, vigila no et surtin durícies a la mà esquerra. Però mira, fins i tot les pots ensenyar amb l’orgull de qui toca l’instrument.
Que vols cridar ben fort i no saps com? Allà la tens. Que estàs sol/a i no saps què fer? Continua essent-hi. Que vols fer festa i caliu amb els amics? Només cal agafar-la. Que trobes buit cantar una cançó sense acompanyament? Tansols rascar les cordes.
Mil compilacions, mil ritmes, mil cançons. Bon vent, me’n vaig a tocar-la una estona.

Girona

2006-10-30T17:02:00.000+01:00

En total vam ser quinze. Sabia que seria un cap de setmana rodó, i feia tants dies que hi pensava que no m’esperava que m’arribés a sorprendre de res. Però quan tocava la guitarra tot cantant el poc que la meva ressentida veu em deixava, i ens observava a tots reunits, em va xocar moltíssim que tot i que faci tan poc temps que ens coneixem, podem anar tant a la una.
Perquè cadascú té una relació diferent amb cada un de nosaltres, però en grup ens entenem de meravella. I tenim mil bromes conjuntes, i quan no ens veiem ens enyorem de la mateixa manera.
I és que tot i que vivim tan allunyats i que els caps de setmana com aquest no es puguin freqüentar, tenim tot el temps del món per endavant i podem fer que aquesta amistat de grup que tot just acaba de sorgir duri anys i panys. I si això acaba essent així, ja us dic jo que gaudirem d’un munt de nits i dies com aquests que hem passat a Girona.
Ara el que ens toca és trobar a faltar aquests dos dies i esperar amb il·lusió que n’arribin de nous.

Molts petons per tots els que hi vau ser, que no em puc estar de citar-vos: Nona (la currante que ho va organitzar ^^), Àdam (uóóó), Culle (ja arriba la Lola!!), Empala (el millor friki de la terra :P), Alba (salsa positiva xDD), Pet (putu jerki...), Noia (amunt Sant Andreu!), Kenji (Vota CiU!! xD), Paula (germana de nona... és broooma ^^), Pau (o Paz xDD), Boig (el nen s’ha fet gran ;) ), Mar (Oio?? Kaka de l’Arale...), Idro (profeeee), Freixa (uix... quasi perds la Teisa i et quedes una estona més amb nosaltres! xD).

Volem + manga en català!

2006-10-26T18:38:00.000+02:00

Otakus dels Països Catalans:

No us heu plantejar mai per què heu de practicar la vostra afició en una llengua extrangera? No creieu que teniu el mateix dret que qualsevol altre aficionat al manga a llegir còmics en el vostre idioma? I és que si ells poden frikejar a gust, per què no ho podem fer nosaltres? Per què sempre hem d'acabar sotmesos a allò que Espanya vol?

Per tots aquests dubtes, aprofitant que se celebra un dels esdeveniments otakus més importants d'Europa, i que té una ciutat important de la nostra terra com a seu, els aficionats catalans del manga fem aquesta crida: volem que a arreu dels Països Catalans es publiquin més còmics en la nostra llengua, volem que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó es puguin llegir les millor sèries de còmic japonès en català. I és per això que hem escrit aquestes línies, per unir-nos en campanya per un objectiu. Si esteu interessats en col·laborar amb la nova plataforma contacteu amb nosaltres a: manga_encatala@hotmail.com

Units aconseguirem el que és just! Tatakae Otaking també en català!

Campanya VOLEM + MANGA EN CATALÀ

(Text que serà portat al proper Saló del Manga de Barcelona el cap de setmana del 27 al 29 d'Octubre de 2006, iniciant així la Campanya VOLEM + MANGA EN CATALÀ)

Salvador

2006-10-18T20:23:00.000+02:00

La pel·lícula tot just acabava, sortien els primers crèdits: noms dels actors, productors, realitzadors... al meu voltant la gent ja començava a aixecar-se, però jo no em movia. Mirava la pantalla sense ni veure-la, inmersa en els mil pensaments que em venien al cap i que m’havien acompanyat durant tota la projecció, submergida en les llàgrimes que em queien per les galtes des de feia ja una bona estona, ofegada en l’odi i la ràbia que corrien per les meves venes al saber que tot allò no era cap invensió, que era ben real.
Doncs tot hi haver entrar a la sala amb la certesa que no seria una pel·lícula maca i que segurament acabaria plorant, em vaig trobar de cop en un indret d’incerteses i de certeses, de dubtes i de seguretats, de pors i d’empentes. I dins d’aquest mar de contradiccions vaig notar com el foc de dins meu creixia tot fent sorgir mil filosofies i mil frustracions.
I és que tot aquell batibull de pensaments que tenia dins del cap, mentre els meus ulls veien baixar lletres i lletres, no feia res més que envoltar una sola figura: la del protagonista de la pel·lícula que acabava de veure, la del noi que va ser condemnat a mort, la del jove idealista que va patir la pena capital de la manera més dura possible i malgrat això no es va doblegar i va conservar la seva dignitat fins al final. Si tots comptéssim amb l’aplom que Puig Antich va demostrar en els moments més difícils, possiblement ja hauriem aconseguit el que volem.
Quan finalment em vaig aixecar de la butaca, la meva ment va tenir un nou pensament, i en aquest cas el que va fer va ser extranyar-se, sorprendre’s i fins meravellar-se de com una sola compilació de dues hores, entre imatges i sons, havia pogut tocar-la tantíssim.

Post-Partit

2006-10-09T17:01:00.000+02:00

Perquè el partit va ser genial, perquè el resultat, el millor, perquè va ser fenomenal tornar a veure a tota la gent d’Olot, perquè els que tenia als costats durant el partit va resultar ser fantàstics, perquè se’m posava la pell de gallina al sentir 55000 persones cantar el nostre himne a una sola veu, perquè entre gol sud, tribuna i lateral, es pot dir que estàvem repartits per tot el camp. Perquè vaig riure moltíssim al intentar fer volar els avions de paper que no hi havia manera que passessin de la fila del davant, perquè la comunicació a crits entre el gol sud i el gol nord era que ni per telèfon, perquè esperàvem a base de “ja ve, ja ve” que arribés la onada. Per la retrobada després de més d’un mes, per les noves conèixences, per tots els crits, les gralles i les cançons, perquè hem sortit a TV3 cantant Els Segadors, pels bascos que ens vam trobar al metro de camí al Camp Nou, per totes les estalades i les ikurrinyes que van fer acte de presència, per tota la gent que em vaig trobar per sorpresa i de casualitat, pels que no vaig veure però sabia que hi eren, pels 90 minuts de futbol que es van fer tan i tan curts, pels jugadors que van jugar sabent que per una vegada ho feien sota la seva bandera, per tota la màgia independentista que vaig veure desplegada en tan poc temps.

Per tot això, i per l’eufòria que encara dura: CATALUNYA – EUSKADI, molt més que un partit!