Pirineus amunt

Sembla que mica en mica anem commemorant els aniversaris. Fa una mica més de dos anys érem a València cridant a tort i a dret que ja en feia 300 rodons de la Batalla d'Almansa. Feia 300 anys que les tropes filipistes havien usurpat (sí, per la força i amb armes) bona part del territori dels Països Catalans. També és cert que cada vegada tenim més a prop l'aniversari d'aquell 1714. Ara, però, hem fet una mica més de memòria i ens en hem anat uns quants anys abans.
350 translacions des que el nord del país va resultar ser una moneda de canvi d'allò més apetitosa, en el conegut Tractat dels Pirineus. I no m'estranya, era un bon tracte: el nord del Principat i, amb ell, la segona capital catalana passaven a ser de privilegi francès. Avui ja n'hi diuen el "Sud de França". Així de fàcil, oi?
I és que semblava que amb 350 anys d'opressió francesa n'hi havia d'haver prou per esborrar arrels i orígens. Amb això ja en tenien de sobres per ajustar un territori a la voluntat d'un estat estranger i els seus mètodes més que centralistes.
Doncs bé, dissabte passat érem 5.000 les persones que recordàvem que no tot és tan fàcil. Que costa molt fer desaparèixer un poble si aquest es nega a oblidar la seva pròpia identitat.
Ara, però, el dubte rau en si som capaços de ser coherents amb el que pensem. En si sabem trobar la millor manera d'assolir els nostres objectius. En si som prou conseqüents i autocrítics per tirar endavant les nostres conviccions col·lectives.
De moment i en part, sobretot per aquestes dates, caldrà recordar i cridar ben alt que els Països Catalans van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Passant, per tant, pel Perpinyà que dissabte passat penjava orgullós aquella estelada roja des de dalt del seu Castellet.