Paisatges

Que són incomptables les muntanyes que s’alcen davant meu, d’un verd banyat en aigües de primavera i amanit de groc viu. Mes les muntanyes són insignificants, comparades amb el poder que pot exercir el mar que les envolta. Aigües entre blaves i grises, a conjunt amb el cel ennuvolat, fan de collaret de la gran quantitat d’illes que s’intercalen entre elles mateixes.
Que jo amb prou feines puc apartar la vista d’un paisatge com aquest per escriure línies banals i insuficients. Que voldria que aquesta imatge se’m clavés a la retina de tal manera que no pogués arribar a esvair-se mai. Però que ni tansols les ajudes tecnològiques actuals no poden satisfer aquest meu desig, car mai a la vida no podria fotografiar res que fos la meitat de bell del que veig ara. Qui ho pogués immortalitzar amb una simple pestanyada d’ulls!
Desafortunats que foren i afortunats que són els que viuen a tocar d’aquestes imatges. Afortunats els que poden contar tots els dies cada una de les illes i els que, per encara més ventura, es poden banyar quan volen en aigües d’aquesta mena.
Tornaré mai a assaborir el gust de les visions que vaig deixant, i cada cop més, enrere? Se’m alçaran davant de nou algun dia ?
Que n’és de maco adormir-se davant del que sembla el paradís (malgrat avui mateix m’he sentit dir que un dia va ser ben bé un infern). Que potser aquesta és, doncs, la manera de fer-ho immortal dins meu. Que potser així la imatge quedarà, més enllà del que els meus sentits poden percerbre : potser caldrà caure en son profund tot admirant el que veig per transportar-ho, així, al meravellós món dels somnis.
Que si el mètode funciona, haurà estat la millor manera de complir un desig. I és que ara mateix no imagino plaer més gran que adormir-se a mans del que se’m plasma davant mateix del meu nas.
I que no trobo més paraules que sigui apropiades, ho sento.

.

.

De Dubrovnik cap a Split, Croàcia
3/4/08